Cristina Sánchez Miret, doctora en sociologia a la Universitat de Girona (UdG) i experta en desigualtat social, participa al Consell Assessor per a la Reforma Horària de la Generalitat de Catalunya i a la Mesa Contra la Feminització de la Pobresa i la Precarietat de l'Ajuntament de Barcelona.

De què parlem quan parlem de pobresa?

Quan parlem de pobresa, parlem d’una mesura relativa que té a veure amb els que més tenen i amb els que menys tenen en una societat determinada. Hi ha una fórmula estadística. Més enllà del número, es considera que estan en una situació de pobresa les persones que no tenen els mitjans per viure d’una manera sostenible.

El concepte ha anat canviant, ha passat de tenir en compte només aspectes econòmics a incloure la idea de sostenibilitat de la vida i de benestar.

Si hi ha pobresa, hi ha desigualtat.

Sempre hi ha una desigualtat. La nostra societat és desigual per definició. Necessitem definir riquesa per definir pobresa, i al revés. No podríem tenir la manera de constatar que hi ha pobresa si no és comparativament parlant.

Hi ha tipus de pobresa?

S’ha posat de moda l'última dècada posar etiquetes a la pobresa com passa amb la pobresa energètica, que afecta la capacitat de les llars i famílies de poder pagar. Jo no soc partidària d’aquestes etiquetes. La pobresa és pobresa, si l’anem fragmentant sembla que hi hagi diferents tipus. Si no pots pagar la calefacció és perquè difícilment menges. És una situació precària i és pobresa.

Hi ha nivells?

Les coses bàsiques (els aliments, tenir un sostre...) és on clarament es veu la situació de pobresa extrema, però hi ha nivells. La crisi econòmica del 2008 va deixar clar que hi ha molta gent amb un nivell de vida que no necessàriament els aboca a la pobresa i que es van trobar atrapats en un estil de vida, per exemple, amb les hipoteques, per un canvi clar de circumstàncies laborals.

Quina relació té la pobresa amb l’estil de vida i amb les condicions laborals?

Hi té molt a veure. Ens disparem un tret al peu a la possibilitat de benestar amb l’organització del temps. Estem abocats la majoria d'hores a la feina i a estar fora de casa. Tenim uns horaris molt poc compactats i això fa que la nostra manera de viure malmeti la salut i l’economia. És impossible una bona conciliació entre les nostres responsabilitats.

Com es vinculen els sistemes d’opressió com el masclisme o el racisme amb la pobresa?

Totes les dimensions d’estructura social, el binomi sexe-gènere o l'origen geogràfic, totes aquelles circumstàncies socials que fan que les persones pateixin una discriminació impliquen més oportunitats de ser pobres. No totes les dones són pobres però hi ha una feminització de la pobresa. No tots els migrants són pobres, però quan mires les dades veus que és més probable perquè les oportunitats queden reduïdes respecte a la població general.

Si, a més, entrecreues aquestes dimensions, i la persona és dona, gran, nascuda fora, sense estudis, sense papers, és molt més probable que aquesta persona estigui en una situació de pobresa. Això és perquè la pobresa té a veure amb les oportunitats, també una mica amb la sort, l’esforç, la capacitat o el talent, però sobretot amb la manca d’oportunitats estructurals per una qüestió del que la societat considera que té recompensa. En el cas de les dones i la bretxa salarial és claríssim. A una mateixa feina, les dones cobren menys que els homes, això és una porta oberta a l’empobriment.

"La pobresa té a veure amb la manca d’oportunitats estructurals segons el que la societat considera que té recompensa"

Així, si la pobresa depèn només de l'estructura social, no hi ha res a fer?

És clar que es poden fer coses, però s’ha d’anar al cor estructural de la discriminació. Les polítiques públiques d’un estat de benestar se suposa que es desenvolupen perquè disminueixin les discriminacions. I tenim un món en què les desigualtats augmenten.

Què fem malament?

No anem al centre de les qüestions. És inadmissible. Una societat igualitària ha d’implicar que tothom tingui les mateixes oportunitats, no només en el marc normatiu, sinó en les conseqüències reals. La bretxa és terrible i s’hauria d'haver corregit. Les mesures són molt tèbies.

Té a veure amb com s'organitza la societat i en el capital econòmic. Els governs no canvien normes per fer que la distribució sigui igualitària, al contrari. Qui té els mitjans de producció és qui marca les normes de com es fa la distribució econòmica. I això també té a veure amb aquest imaginari col·lectiu que diu que les dones o els vinguts de fora són ciutadans de segona.

Però per què no canvien aquestes normes?

Per l'interès dels poderosos. És una qüestió antagònica, si els guanys es reparteixen vol dir que els que guanyen més guanyaran menys. És una qüestió de poder. La posició de poder és la que et dona la possibilitat de tenir assegurada una part més grossa del pastís del benestar o, al revés, de no poder-te assegurar el benestar.

"Si els guanys es reparteixen vol dir que els que guanyen més guanyaran menys"

I aquí han fallat estrepitosament tots els partits d'esquerra perquè la dreta no té la igualtat a l’agenda política, però l’esquerra sí. Només cal que mesurem com augmenta per veure que no aconsegueixen aquest objectiu.

La taxa de risc de pobre augmenta cada any a l'Estat i s'enfila fins al 27,8% el 2021, segons l'INE.

La tendència és a augmentar. Només cal mirar les notícies. Les despeses bàsiques d’una llar cada vegada són més difícils de mantenir perquè els sous no pugen de la mateixa manera. El panorama és que la pobresa pugi d’una manera evident. Això ja està sobre la taula de les famílies. La gent està amoïnada per pagar la factura de la llum. Ja ha notat que no poden estirar el sou com abans. Això està posant un senyal de l’alarma al seu estil de vida. La pujada de preus és molt alta.

Ens hem de preocupar?

Preocupar-se serveix de poc perquè et mata l’energia, et deixa sense poder reaccionar. Ens hem d’ocupar i això és diferent segons qui som i què fem. Els governs s’haurien d’estar ocupant i no ho estan fent. Que ara sigui gratuït el transport públic no és una mesura estructural. Hem vist el gran anunci sobre les propostes energètiques per abaixar la factura i la factura baixa només uns cèntims. La qüestió és insostenible i això és polític. No és la guerra, ni la crisi energètica, és polític.

Les polítiques en cap cas estan pensades per solucionar aquesta desigualtat en la distribució de la riquesa, malgrat els titulars. Hem d’anar a veure què ha passat i la veritat és que cada dia som més pobres mentre uns quants es fan molt més rics.

"Les polítiques en cap cas estan pensades per solucionar aquesta desigualtat en la distribució de la riquesa, malgrat els titulars"

Així, la guerra no ens afecta?

Clar que afecta, però el que és important de debò és el sistema estructural. L'apropiació de la riquesa en mans d’uns pocs afecta més a la pobresa que no la guerra.

I quines conseqüències pot tenir a la llarga aquesta pobresa que tendeix a augmentar? Es pot traduir en conflictes i inseguretat?

Si aquesta escalada continua, tindrem un problema molt greu. Passar fred pot fer esclatar moltes situacions de conflicte. No vull fer de pitonissa, però no sé fins a quin punt es podrà contenir tot el descontentament social que suposarà no poder mantenir l’estil de vida.