“No som ciutadanes de segona, l’avortament lliure i gratuït és llei des del 2010 i avui encara ho hem de seguir lluitant i reivindicant”, exclama l’Anna Ariño, membre del col·lectiu Grup de Dones de Lleida. Malgrat que a Catalunya i a la resta de l’Estat la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE) té empara legal des de fa més d’una dècada, en ple 2021, moltes persones es topen amb massa traves per exercir aquest dret a bona part del territori català.

La llei de salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs, aprovada el 2010 al Congrés, estableix que tota dona pot decidir interrompre l’embaràs voluntàriament, de manera gratuïta i en un centre públic, fins a les 14 setmanes de gestació. Això es pot dur a terme per dues vies: la instrumental o farmacològica, fins a les 9 setmanes, mitjançant l’administració de dos fàrmacs; i la quirúrgica, en una clínica acreditada, fins a les 14 setmanes. Per raons mèdiques, excepcionalment es pot interrompre l’embaràs més enllà d’aquest termini.

Una qüestió que promou la desigualtat territorial

No obstant això, a moltes parts de Catalunya l’accés a aquest dret des de la sanitat pública no està garantit o és dificultós i promou desigualtats. “Per a una dona que vol avortar no és el mateix viure a Barcelona que al Pallars”, adverteix la Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius (ADSiR).

En aquest sentit, un informe de l’entitat que recull dades de la Generalitat xifra en 482 les dones que van haver de desplaçar-se del seu territori per avortar. “Generalment, a tot el que no és Barcelona i la seva àrea metropolitana hi ha dificultats importants accedir als serveis per avortar”, agrega. “És evident que en aquest país tenim un centralisme molt gran i això genera problemes com passa en el cas de l’avortament”, afegeix la Laia Majoral, membre del col·lectiu feminista Alt Urgell.

Per això, col·lectius feministes d’arreu del país fa anys que es mobilitzen i exigeixen que es posi fi a aquesta situació, que coarta drets i genera discriminacions. És el cas del Grup de Dones de Lleida, que reivindica que el sistema públic garanteixi el dret de les lleidatanes a avortar al seu territori.

I és que, a la demarcació de Lleida, només es pot accedir a l’avortament per via farmacològica a l’Hospital Arnau de Vilanova, a un CAP de la ciutat de Lleida i als de Balaguer, Tàrrega i Mollerusa, però en cap cas es pot avortar per tècnica quirúrgica. Per fer-ho, cal anar a clíniques privades o desplaçar-se a Barcelona, Tarragona o Girona, on sí que existeix aquesta possibilitat.

La situació és encara més greu pel que fa a les persones del Pirineu i l’Aran, que ni tan sols tenen l'opció d’avortar per la via farmacològica i han de moure’s fins a Balaguer per fer-ho.

El mateix passa a la Catalunya Central, per exemple, per la via pública les dones només tenen la possibilitat d’avortar pel procediment quirúrgic a l’Hospital de Vic, i tan sols fins a les 12 setmanes. Un dels col·lectius que ho ha denunciat és Acció Lila, que ha fet un manifest i el passat mes de desembre es va mobilitzar davant l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, el més gran de la Catalunya Central, per exigir que no es negui l’avortament lliure, gratuït i públic.

Un desplaçament problemàtic

No estem parlant d’una qüestió menor, atès que el fet d’obligar una persona a desplaçar-se fora del seu territori i del seu espai de seguretat per dur a terme un avortament és problemàtic en un moment molt delicat. “A la por i el xoc emocional que ja genera de per si una situació com aquesta, s’afegeix el fet d’haver de desplaçar-te a fora del teu entorn”, declara la Laia Majoral.

“Essent pragmàtica, cal tenir en compte que el desplaçament comporta unes despeses econòmiques i uns recursos que cal mobilitzar dels quals se n’haurà de fer càrrec la mateixa dona, perquè no els assumeix ningú”, explica, i afegeix la dificultat que tenen algunes dones per justificar aquests trasllats a la feina o a casa.

“Les dones de Lleida tenim els mateixos drets que les de Barcelona, Girona i Tarragona; el fet de no poder avortar al territori, amb tot el que això comporta, és profundament discriminatori. A més, Lleida és el territori més gran de Catalunya i els desplaçaments són més complicats”, rebla l’Anna Ariño.

Un desplaçament que, a més, s’ha de fer dos cops com a mínim per una qüestió igualment controvertida: els tres dies de reflexió als quals la llei obliga a sotmetre’s quan es vol avortar voluntàriament. “És d’un paternalisme intolerable; quan la dona ha decidit avortar lliurement ja ha tingut les seves històries internes per prendre aquesta decisió, no cal que l’administració encara ho compliqui més i ens tracti com si fóssim menors d’edat. Se’ns ha de respectar”, sentencia la militant del Grup Dones de Lleida.

L’objecció de consciència, al centre del debat

Així, cal preguntar-se com pot ser que en ple 2021 encara es dificulti el dret a l’avortament a moltes parts de Catalunya. La Sílvia Aldavert, de l’Associació Drets Sexuals i Reproductius, n’apunta alguns motius. “Un dels problemes és que no s’ha format als professionals, les tècniques de l’avortament no s’ensenyen a les carreres universitàries”, explica.

Un altre dels motius, potser el central en aquest assumpte, és l’objecció de consciència, que està coartant l’accés a l’avortament lliure a bona part del territori català. És evident que l’objecció de consciència per motius morals i ideològics existeix i continuarà existint. El problema, com el defineix Aldavert, és l’objecció encoberta, un problema que presenta diverses arestes.

Per una banda, la coordinadora de l’ADSiR subratlla que es pot explicar per un tema de prestigi a la professió: “Mai s’ha reconegut la feina dels professionals que practiquen avortaments, al contrari, segurament és el vessant més marginat i desprestigiat de la professió”, assevera Aldavert, que convé que això no ajuda.

Per l’altra, està el fet que hospitals de referència del país, més enllà de Barcelona, com l’Arnau de Vilanova de Lleida o el Sant Joan de Déu de Manresa, s’escuden en què tots els seus metges són objectors per no practicar avortaments. A l’hospital lleidatà, per exemple, tots els 29 professionals de ginecologia que hi treballen són objectors.

Objecció individual o col·lectiva?

En aquest hi ha el quid de la qüestió: centres com aquests, finançats en bona part amb diners públics, no haurien d’estar subordinats a la llei i oferir aquest servei? “Hi ha una llei des del 2010 i s’ha de complir”, reclama Ariño. Per a Aldavert, com tantes coses, tot plegat és un tema de voluntat política: “Fer objecció de consciència com a centre és totalment il·legal i és aquí on el Govern ha d’intervenir i condicionar les aportacions de diners públics i obligar aquests centres a garantir el dret a l’avortament, oferint aquest servei amb professionals formats per fer-ho”.

Una voluntat política que, de moment, no sembla ser una prioritat per al Govern català. “Al desembre, Salut es van comprometre a enviar ginecòlegs abans que acabés l’any per poder practicar l’avortament quirúrgic als hospitals de Tremp i de Vielha i estem a finals de gener i això no s’ha complert”, lamenta la Laia Majoral, del col·lectiu feminista Alt Urgell.

El Govern ha d'intervenir per garantir el dret lliure a l'avortament als centres que reben diners públics, subratlla Sívia Aldavert, de l'ADSiR.

Totes les veus apunten al pes significatiu de l’església catòlica en aquestes institucions com a obstacle perquè s’hi practiquin avortaments. “Molts d’aquests hospitals tenen l’església a les seves juntes directives en els seus estatuts figura com a norma constitutiva de l’entitat no practicar avortaments i no deixar que els seus professionals ho facin, hi ha un conflicte d’interessos molt gran”, resumeix la coordinadora de l’ADSiR.

Una altra problemàtica està en l’elecció del mètode, convé Aldavert, que explica que totes les dones han de ser lliures de poder escollir de quina manera volen avortar. “No pot ser que es vulgui prioritzar sempre l’avortament farmacològic perquè és més fàcil, més barat i no molesta tant als objectors”, subratlla, i afegeix que moltes dones no poden o no volen emprar la tècnica farmacològica perquè no tenen un espai segur a casa on fer-ho o no poden estar acompanyades. “S’ha de garantir que totes les dones puguin accedir al mètode que els vagi millor”, rebla.

Cal avançar en drets

Més enllà de tot plegat, entitats i associacions demanen que no es vagi enrere pel que fa als drets de les dones. En aquest punt, coincideixen que és imprescindible avançar i fer la llei més garantista. Una reforma de la llei de l’avortament executada pel PP el 2015 en va restringir l’accés a les menors d’edat, que ara necessiten el consentiment dels pares per interrompre l’embaràs.

“Això ha de canviar com més aviat millor, hem d’anar endavant i el fet de necessitar el permís dels pares per avortar acaba provocant que moltes noies optin per avortaments clandestins, sense seguretat i posant en risc la seva vida”, diu l’Anna Ariño.

I és que, en ple segle XXI, el procés pel qual han de passar les persones que volen interrompre el seu embaràs sovint és encara massa estigmatitzador i dificultós. Per contrarestar això la clau està en la informació, apunta Aldavert: “La informació que la ciutadania pot obtenir amb relació a l’avortament és un absolut desastre, no hi ha tríptics explicatius, ni campanyes institucionals ni res, i la que es pot aconseguir per vies com els telèfons institucionals és bastant discutible”, qüestiona.

“Cal que l’avortament se situï al debat públic i es reculli com un dret, no com un tabú o quelcom mig clandestí, tot això només contribueix a abonar l’estigma, que té conseqüències molt greus per a les dones”, conclou. Com emfatitza la Laia Majoral, els col·lectius feministes del país seguiran fent pressió per aconseguir-ho: “No volem solucions parcials i falses promeses, totes ens mereixem que se’ns garanteixi aquest dret i que puguem escollir sobre les nostres vides i els nostres cossos”.