La importància que tenen les ciutats en tot allò relacionats amb l'educació i la inclusió va ser l'eix central del XIII Congrés Internacional Ciutats Educadores, que Barcelona va acollir el mes de novembre de 2014, sota el lema "Una ciutat educadora és una ciutat que inclou". S'hi van analitzar i compartir experiències i es van llançar propostes perquè les ciutats generin benestar i oportunitats socials, construeixin espais de convivència i reforcin la capacitat d'innovar i crear.

Un cop finalitzat el congrés, les persones i institucions implicades en l'organització van estar d'acord en què "no pot acabar aquí". Així va sorgir la idea de recollir en una publicació els fruits del congrés. Aquest projecte ja és una realitat i s'ha donat a conèixer dilluns 16 de febrer. El poder transformador de les ciutats educadores inclou reflexions dels membres del Comitè Científic, així com la declaració del congrés, que recull els reptes i compromisos d'una ciutat educadora.

La presentació de l'acte de dilluns passat va anar a càrrec del regidor de Presidència i Territori de l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí; la directora del congrés, Antònia Hernández; i els codirectors del Comitè Científic, Miquel Martínez i Àngel Castiñeira. La taula va estar moderada pel director del diari Ara, Carles Capdevila, que va obrir l'acte reivindicant la necessitat de "reinventar coses que ja existien" i recuperar a les ciutats l'esperit dels pobles inclusius.

El regidor de Presidència i Territori, Jordi Martí, va representar l'Ajuntament de Barcelona i va refermar el compromís de la ciutat per seguir sent referent i continuar lligada amb les ciutats educadores.

El congrés en xifres

La directora del XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores, Antònia Hernández, va explicar que "El poder transformador de les ciutats educadores" no és una memòria exhaustiva del congrés i que tampoc no pretén fer-ne balanç. Es tracta de presentar com s'ha elaborat conceptualment el congrés i recollir les reflexions de les persones que hi han estat implicades.

Antònia Hernández va voler posar les xifres de l'esdeveniment sobre la taula, per oferir una imatge real del seu impacte: S'hi van inscriure 839 congressistes de 34 països diferents i el matí que es van obrir les portes a tothom s'hi van apropar 1.129 persones. També va explicar que a la convocatòria es van presentar 598 experiències d'arreu del món, una quantitat rècord, i al llarg del congrés es va poder donar cabuda a 150 d'elles.

Moltes de les experiències que es van donar a conèixer al congrés són catalanes, així com la majoria dels assistents. La capital catalana va ser pionera en aquest àmbit, ja que el mateix concepte de "ciutat educadora" es va crear aquí fa 25 anys. El primer congrés es va desenvolupar a Barcelona l'any 1990 i quatre anys després es va fundar l'Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE). Actualment en formen part 36 països, i unes 470 ciutats, que comparteixen el convenciment de que la ciutat és educativa pel fet de ser ciutat i treballen amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida dels seus habitants.

Aquesta entitat i l'Ajuntament de Barcelona van ser els encarregats de donar forma i portar a terme el congrés. L'estructura organitzativa es va complementar amb el Comitè Científic, conformat per personalitats rellevants.

Una ciutat que confia en l'escola i una escola que s'obre a la ciutat

Després de l'Antònia Hernández, van agafar la paraula els dos codirectors del Comitè Científic, Miquel Martínez i Àngel Castiñeira.

Miquel Martínez va centrar la seva aportació en la perspectiva de l'escola. Segons ell sempre ha existit un ideal utòpic d'escola, que és difícil d'assolir, però que cal intentar-ho. Va defensar que l'escola és un lloc òptim "per fer les coses a un altre ritme del que imposa la societat" i on desenvolupar sentiment de pertinença.

Va afirmar que l'escola ha de ser inclusiva "dins i fora", de aquí la importància de la ciutat, i va defensar les sinergies i la col·laboració entre diferents actors per transformar les realitats. En definitiva, va concloure que cal buscar que "la ciutat confiï en l'escola i que l'escola s'obri a la ciutat".

Àngel Castiñeira va assegurar que les ciutats troben moltes dificultats per prendre decisions pròpies i que, en canvi, a l'escola es pot ser sobirà. Per tant, per guanyar sobirania considera que les ciutats haurien de ser com una escola gran "on reeducar-se, democratitzar i ambientalitzar".

L'educació és la solució

El darrer apartat de "El poder transformador de les ciutats educadores" fa referència als reptes i propostes de futur. En aquest sentit, Miquel Martínez pensa que cal "transformar poc a poc", amb projectes petits que impliquin, per exemple, tots els agents d'un barri, cuidant les iniciatives i avaluant els resultats al final. En la mateixa línia, Àngel Castiñeira pensa que cal concretar i considera que un objectiu concret podria ser, per exemple, esdevenir líder mundial en un dels àmbits en què treballen les ciutats educadores.

Carles Capdevila va tancar l'acte afirmant que "encara que es parli molt dels problemes de l'educació, en realitat aquesta és la solució" i citant a Derek Curtis Bok, expresidente de la Universitat de Harvard: "Si creus que l'educació és cara, prova amb la ignorància".