Emili Navarro: "Cal un canvi de mirada global per avançar cap a un model educatiu inclusiu"

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) definits per Nacions Unides van néixer amb la voluntat de ser un full de ruta unificat per fer front als reptes globals de la humanitat. El quart, centrat en l'educació, advoca per "garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d'aprenentatge durant tota la vida per a tothom".

Un propòsit que està lluny de ser una realitat a Catalunya, on la implementació d'un sistema educatiu realment inclusiu encara presenta molts dèficits. Avui en parlem amb l'Emili Navarro, membre d'Aprenem Autisme, docent i pare del Biel, un nen de deu anys amb Trastorn de l'Espectre Autista (TEA).  

Com s’aprèn a ser pare d’un infant amb autisme?

A cops. No és senzill perquè és quelcom que no t’esperes quan ets pare, t’imagines una paternitat molt diferent de la que et toca viure. Has de fer uns aprenentatges molt ràpids, entendre què li passa al teu fill i tot plegat és un camí complex, perquè l’autisme ho és i cada nano és diferent. Sobretot aprens a gestionar-ho demanant ajuda i, en aquest sentit, l’associació Aprenem Autisme va ser on més ajuda i comprensió vam trobar. 

Com vau arribar a l’associació?

El procés va començar a Salut. Des que era ben petit, ja vam veure que el Biel no feia el que hauria de fer per la seva edat. Al principi no sabíem què li passava, si era un trastorn de desenvolupament o una altra cosa. Finalment, vam identificar que era autisme i ens vam adreçar a qui el pogués ajudar i donar-li suport, que bàsicament són psicòlegs. I a poc a poc vas coneixent persones que et parlen d’entitats i així vam conèixer Aprenem Autisme, que a Barcelona és la més gran i la que presta més ajuda en aquest àmbit.

I arriba el moment de portar-lo a l’escola i entrar al circuit educatiu. A Catalunya estem lluny d’un model educatiu realment inclusiu?

Sí, queda molt camí per recórrer. L’administració sempre diu que tot està molt bé i que tenim un model inclusiu de referència, però la realitat no és aquesta. Només cal donar un cop d’ull a l’últim informe del Síndic de Greuges, que fa paleses totes les mancances pel que fa al desplegament de l’escola inclusiva, que encara són moltes. Evidentment, el que fa falta són més recursos, però no ho és tot. Cal un canvi d’idea del que hauria de ser l’educació i dels drets que tenen totes les persones a l’educació.

El confinament va fer evidents les mancances del sistema, especialment pel que fa a l’alumnat més vulnerable. Com va anar en el vostre cas?

El Biel pateix un autisme sever, és un nen que no és verbal i, per tant, necessita molt suport i té un grau de dependència molt alt. Nosaltres som d’aquelles famílies que hem de posar recursos, perquè els que tenim no són suficients. Així, durant el confinament ha estat impossible atendre les necessitats educatives del Biel, perquè necessita una persona al costat que l’ajudi en tot moment.

I com ho vau fer?

Doncs ens va tocar als pares, a mi concretament, perquè la seva mare és sanitària i ha hagut de treballar durant tota la pandèmia. Jo sóc docent i també he hagut de complir amb les meves tasques i obligacions. Aleshores, ja et pots imaginar que atendre un infant amb moltes necessitats de suport teletreballant ha estat completament impossible. En el seu cas, vull destacar la bona voluntat dels seus professors, que han estat treballant i pensant quines tasques li podien enviar.

La situació va millorar amb el retorn a les aules?

No ha estat fàcil, perquè els mestres no podien canviar d’aules per evitar contagis i els que eren personal de suport moltes vegades han passat a ser tutors i, per tant, no han pogut atendre la diversitat de les altres classes. És una situació que ha passat a molts centres.

Ja fa gairebé cinc anys que es va publicar el decret 150/2017 d’escola inclusiva, com avalueu el seu desplegament?

No s’ha desplegat com caldria, gens ni mica. Per començar, no s’han invertit tots els diners que es van pressupostar. S’han fet coses? Sí, s’han generat més Suports Intensius per a l’Escolarització Inclusiva (SIEIS), però la idea que els Centres d’Educació Especial (CEE) s’havien de reconvertir en suports a l’escola ordinària no s’ha acabat de fer. Ja sigui perquè no es va definir bé, per por o per temes legals, però no s’ha fet com caldria. 

I és una de les mesures cabdals per anar cap a un model d’escola inclusiva.

Clar, perquè l’ideal és que el meu fill pugui anar a l’escola que triï, i en aquell centre vagi el suport que ell necessitat, i no a l’inrevés. Aquest seria el model ideal, i entenc que no és fàcil, però altres comunitats autònomes sí que ho fan. És a dir, incorporen els CEE dins d’una escola ordinària, en una aula, i en funció de les característiques de l’infant està més o menys hores a l’aula ordinària.  

Això és una educació que s’adapta a les necessitats de cada infant.

Evidentment, perquè l’objectiu és que cada infant aprengui allò que ell necessita, no que tots aprenguin el mateix. Tenim un currículum molt definit que diu que tots els infants han d’aprendre certes coses quan acaben un curs concret, però hem d’entendre que els nens tenen diferents capacitats i necessitats. Cal posar els recursos, fer les adaptacions estructurals i de context necessàries perquè cada infant aprengui al ritme que ell necessita. Això és un procés difícil, que requereix temps. 

Sovint ho compares amb el que està passant amb la covid.

Si ara una persona es contagia de covid el pot afectar de maneres molt diferents: pot tenir símptomes lleus o potser l’han d’ingressar a l’UCI. A l’UCI, aquesta persona tindrà tots els suports i recursos necessaris, així com persones cuidant d’ella en tot moment. Doncs hi ha infants amb autisme que necessiten aquest suport durant tota la seva escolarització i altres que en necessiten menys o diferents. Entenc que és difícil, però hauria de ser així.

I encara no estem en aquest punt.

Malauradament, estem en el punt en què moltes famílies ni saben ni són conscients que qualsevol infant; no només els estàndards, per dir-ho d’alguna manera; poden anar a l’escola ordinària, on porten els seus fills. Això és la prova que encara estem lluny d’un sistema inclusiu.  

Què més cal millorar per assolir-ho?

Cal un canvi de mirada global per avançar cap a un model educatiu inclusiu, tant pel que fa a la societat, com a les famílies, al professorat i als professionals. Quan parlem d’una escola ens referim als equips directius, als docents, al personal d’administració i servei, als monitors de menjador… aquest canvi ha d’implicar tothom.

Hi ha escoles que ja estan obrint camí.

Aquest canvi ja es comença a assumir amb naturalitat a les escoles ordinàries que s’arrisquen i s’il·lusionen amb atendre infants amb discapacitat o Necessitats Educatives Específiques (NEE). Els nous docents que entren a una escola ordinària que practica la inclusió ja ho veuen cada cop amb més normalitat i aquest procés és molt més senzill que no per a docents que porten vint o trenta anys i de cop reben nens amb NEE. Evidentment, els costa molt més perquè no hi estan acostumats.

Tot plegat requereix formació, adaptació, reduir ràtios, comptar amb més personal…

Parlem de més recursos?

Hem de ser realistes i ser conscients que cap àmbit disposa de tots els recursos, ni l’educatiu ni el sanitari, però es tracta de fer el màxim amb el pressupost del qual disposes. Jo tinc molt clar que ens convé dedicar tots els esforços possibles a l’educació, és inqüestionable. 

És una inversió de futur.

Totalment. Una persona malalta, si no l’atens, es mor; en canvi, a un infant amb autisme si no l’atens gairebé ningú se n’adona i probablement acabarà en un CEE on ningú el veurà ni el sentirà, són una mica invisibles en aquest sentit.

Ara bé, el que passa és que segurament aquests infants quan siguin adults no podran treballar i seran pensionistes. En canvi, si durant la seva etapa educativa reben els suports que necessiten possiblement podran acabar fent una vida independent i podran treballar. I ara et parlo a nivell econòmic, és clar, però ja no seran una despesa, al contrari, seran productius. 

Es tracta de no arraconar-les i ajudar a potenciar les seves capacitats.

Si ens fixem en l’autisme, és molt complex i té un espectre molt ample. Hi ha infants amb capacitats dins dels valors estàndards, n’hi que les tenen molt altes i altres més baixes. Però amb els recursos i suports necessaris, tots poden acabar desenvolupant una tasca i tenir una ocupació laboral, amb més o menys suport. Si no ho fem, acabarem tenint persones molt joves en centres residencials.

La societat és prou conscient dels beneficis d’un sistema educatiu inclusiu?

La vida no és especial, és ordinària, per tant, hem de normalitzar que s’ha de facilitar l’educació i els suports necessaris a totes les persones i alumnes. Hem de ser conscients que existeix aquesta diversitat. I actualment el model que tenim no abasta tota aquesta diversitat.

La societat ha de tenir clar que si aquests infants gaudeixen d’una inclusió educativa aconseguirem la seva inclusió social perquè la gent haurà après a viure i conviure amb ells. Això farà que puguin participar molt més en activitats de la comunitat perquè tothom els tindrà en compte a l’hora de dissenyar activitats d’oci i de la vida diària. Tot plegat és un guany enorme per a la societat, no només per a ells. 

Això passa de forma natural a l’escola: els infants són els més inclusius.

A l’escola, els companys sempre són el primer suport dels infants amb NEE. Tot plegat ho veuen amb molta naturalitat, més que els adults. El que em sobta és veure les cares d’algunes persones quan el meu fill fa un estirabot, un crit o un salt. Si una de cada cent persones té autisme, com és que encara hi ha persones que se sorprenen i no han vist cap nen com el meu fill? Això no passaria si tots els infants amb discapacitat o autisme anessin a l’escola ordinària, no ens espantaríem; al contrari, els detectaríem ràpidament i sabríem com donar-los suport. 

És el primer pas per construir una societat realment inclusiva.

Sí, sempre parlem que cal incloure aquests infants, però hem d’entendre que ja formen part de la societat. En quin moment se’ls ha exclòs? Tenen tants drets com qualsevol persona, a anar a l’escola, a utilitzar el transport públic, a fer esport… Si això ho normalitzem des de l’escola, aquesta diversitat ja no ens sorprendrà en altres àmbits de la vida. 

Vosaltres vau trobar ajuda a Aprenem Autisme, quina és la tasca de l’associació?

Si parlem d’educació, des d’Aprenem Autisme estem en contacte amb els serveis educatius del territori i comuniquem casos de vulneracions de drets que es puguin donar, també participem en comissions de treball, fem formació a estudiants de magisteri i assessorem centres educatius per fomentar la inclusió, col·laborem i participem amb altres entitats i organismes que defensen els drets de les persones amb discapacitat, així com amb la plataforma d’escola inclusiva.

Alhora, organitzem activitats esportives i de lleure, com la cursa CorreBlau, per recaptar fons per finançar formació gratuïta a les escoles que ens ho demanen, entre altres. I amb projectes com Construim Capacitat introduïm professionals dins dels centres educatius i acompanyem l'escolarització d'alguns infants i joves a l'escola ordinària per tal de millorar la seva inclusió. És a dir, que bàsicament treballem per facilitar estratègies i recursos per fer possible la inclusió.