"Creixen les dones que arriben de Bangladesh i de la zona de l'Indostan aquests últims anys al Raval de Barcelona", segons explica Fàtima Ahmed. Moltes ho fan sent molt joves, amb certs estudis -algunes, fins i tot són universitàries o han tingut una professió- per viure la seva primera maternitat i amb un gran desconeixement de l'idioma, la cultura i la ciutat. Moltes, a més, somatitzen el que es coneix com a "dol migratori", que es tradueix en dolor físic o tristesa. Des d'aquesta entitat tracten d'empoderar-les perquè agafin confiança i autonomia.

La primera pregunta és pel nom: per què us decidiu per Diàlegs de Dona i què significa?

El nom, per a nosaltres, era important perquè la idea la teníem molt clara. Volíem ser una entitat només de dones i sabíem que nosaltres dialoguem de formes molt diferents. Vam apostar per centrar-nos en les dones perquè no hi havia massa espais femenins. Sí que n’hi havia de mixtes, però al barri quan nosaltres vam començar fa vuit anys, pràcticament no hi havia cap entitat com la que volíem crear. Ara sí que n’hi ha alguna més.

Vam voler crear un espai que reforcés la confiança, l’autonomia i la seguretat de les dones.

Amb quins perfils de dones treballeu?

Doncs són un reflex del barri, on el 56% de la població és d’origen divers; amb un creixement en els últims anys de la comunitat procedent de Bangladesh. Moltes venen en el que són reagrupaments familiars: joves d’entre 20 i 35 anys, sense fills, que s’acaben de casar i que viuen la seva primera maternitat a casa nostra. Els seus marits ja porten un temps aquí.

La qüestió o el problema per aquestes dones és que aterren amb un gran desconeixement del lloc, de la situació. I, per tant, també amb por, perquè la realitat que es troben, per exemple en un petit pis del barri del Raval, és molt diferent de la que tenien al seu país. Allà tenen famílies molt extenses, un paisatge que no té res a veure o unes formes de moure’s i relacionar-se en l’espai públic que també són molt diferents.

Sembla un xoc contundent, difícil d’abordar.

Per tot això és tan important per a elles poder comptar amb un espai com el nostre. Comencem a treballar especialment la seva autonomia, de forma que, per elles mateixes, siguin capaces de caminar, moure’s per l’espai públic o fer les gestions que necessitin. En general, busquem que puguin gaudir d’aquesta nova realitat amb més confiança. Per aconseguir això han de saber com funciona la ciutat i hi ha una gran barrera: la comunicació.

És de suposar que parlaran poc català o castellà, però parlen anglès?

Sí, sí. Déu n’hi do la formació que moltes tenen. Com són joves, han estat escolaritzades i hi ha universitàries també. Hi ha dones que han tingut una professió en els seus països: poquetes, però n’hi ha. I, també, que només han fet el batxillerat.

Hi ha una part amb estudis primaris però ja són dones més grans, majors de 30 anys.

Al marge de Bangladesh, quins són els altres orígens més habituals?

Pakistan i Índia: tot el que és l’Indostan. Després hi ha el Magreb: sobretot, del Marroc. D’allà hi ha famílies que ja porten molts anys aquí i algunes de les dones parlen molt bé l’idioma, però no tenen lectoescriptura. Nosaltres, en aquest sentit, els oferim diferents nivells, des del més bàsic a reforç.

Amb quines perspectives arriben aquestes dones?

La majoria venen amb la intenció de cuidar de la família. Venen amb un objectiu encara desconegut. Saben que crearan la seva família en un nou entorn i país molt diferents. Per tant, quan aterren el primer que han de fer és adaptar-se a tot: des del seu marit fins al territori.

Nosaltres, per la nostra banda, toquem molts temes. I entre aquests també la salut, ja que moltes d’aquestes dones somatitzen el dol migratori.

En què consisteix?

Ens trobem a moltes dones que somatitzen molt dolor en el cos, que es localitza sobretot en les cervicals però també els produeix mal de cap, tristesa, ansietat… El dol, el canvi, les expectatives… tot això deriva en aquestes somatitzacions que pateixen moltes dones. Moltes van al CAP i estan constantment amb medicació.

També treballem canvis d’hàbits o en l’alimentació, que les afecten. I el sedentarisme o que visquin en els pisos que viuen: petits, antics, sense ascensor.

Participen de la vida al carrer?

Moltes famílies trepitgen els carrers, els parcs, les botigues… Hi ha petites transformacions en aquests anys. Si dones una volta pel barri, veuràs que hi ha negocis de fruiteries o petits supermercats on hi ha dones treballant. Hi ha petits canvis de rol.

A l’entitat, quantes persones treballeu?

Som una entitat molt petita, que va néixer el 2013, i que es fonamenta en el voluntariat. Tenim entre 15 i 20 voluntàries dinamitzadores i cinc professionals: tres a jornada completa i dues a mitja jornada.

En una entrevista recent comentaves que trobaves a faltar dins de l’associacionisme la presència, entre els treballadors/es, de persones d’origen divers.

Sí, jo i la meva companya, la Mercè Amor, que som les que vam engegar aquest projecte, tenim més de 20 anys en el sector i és una cosa que trobàvem a faltar. La nostra estructura és petita però fem moltes coses i tenim molt impacte en el barri.

Si veiem que el problema són les desigualtats socials, el que hem de fer des de l’associacionisme i les grans fundacions i cooperatives socials que treballen per les persones és no caure en el paternalisme i donar igualtat d’oportunitats.

Amb això et refereixes també a incorporar aquestes persones a les plantilles de professionals?

Clar, clar. Si en el nostre barri i districte el 56% de la població és d’origen divers, no hauríem de tenir serveis i equipaments també d’origen divers? Ara, en la Guàrdia Urbana, en les últimes convocatòries s’ha inclòs que es valorarà el domini d’idiomes com el bangla, l’indi o l’urdú. Això ja és un pas però queda molt. Així s’avança cap a un enriquiment cultural i una mirada més plural.

Es camina dins de les associacions cap aquí, cap aquesta multiculturalitat?

Doncs no ho sé. Caldria fer un estudi. Tinc companyes d’origen divers que treballen en fundacions, però es tracta de casos molt puntuals i que considerem com si fossin molt afortunades de poder fer-ho. I no ha de ser així. Ha de ser una cosa normal.

Nosaltres diem que som interculturals perquè hem nascut amb un òrgan de govern divers: amb dues persones d’origen català, jo d’origen marroquí i una tercera bangladeshí. I el nostre equip assalariat i de voluntariat és divers. Nosaltres anem en aquesta línia perquè creiem profundament que s’ha de treballar d’aquesta manera perquè aquestes dones que incorporem són referents positius per a les altres dones. Són bons exemples també per a les seves filles i fills. La societat ha de tenir prou flexibilitat per incorporar la diversitat en els seus espais.

I existeix aquesta flexibilitat?

Doncs no. Estem treballant per aconseguir-ho. Hi ha moltes entitats que hi som darrere, però queda molt camí per recórrer en aquest sentit. Passa el mateix que amb la perspectiva de gènere: volem que les dones també estiguin en els òrgans decisoris, però ara per ara no és real.

Hem de tenir en compte que hi ha gent capaç i amb formació, i no permetre, com a societat avançada i democràtica, que un nom, un cognom, una classe social o un origen condicionin l’ascensor social.

Hi ha discriminació?

Això passa. Hem tingut alumnes que han fet cicles superiors i que, quan havien de fer les pràctiques, es complicava molt per portar hijab. Va ser molt difícil. Hi ha resistències a transformar-nos. Amb la inserció laboral passa el mateix, així com amb l’habitatge.

Cal sensibilització i formació per a tothom. La societat ha canviat, portem ja algunes dècades i ens hem d’adaptar a aquesta nova realitat.