Amb motiu del Dia Mundial de Prevenció del Suïcidi entrevistem Glòria Iniesta, supervivent, formadora i membre de l'Associació per la Prevenció del Suïcidi i l'Atenció al Supervivent (APSAS).

Què fareu en aquest dia assenyalat?

Nosaltres som una associació creada per supervivents, que hem viscut experiència pròpia d’una mort per suïcidi. Aquest any farem una paradeta informativa als jardinets de Gràcia amb l'Associació Catalana de Prevenció del Suïcidi (ACPS) per donar visibilitzacio a peu de carrer. Volem que la societat conegui quina és la realitat de la conducta suïcida i que totes podem ser agents en la prevenció del suïcidi.

A les 18 h llegirem un manifest en què expliquem les nostres demandes: que hi hagi més formacions transversals a diferents àmbits, que es millori l'assistència sanitària i el seguiment, i que sigui una realitat que s’abordi en primera plana política i pressupostària. Falten recursos humans, més mitjans i més acompanyament a les famílies.

Esteu fent passes endavant en aquest sentit.

Avui estem convidades al Parlament perquè es vol aprovar una resolució que posi en primera plana aquestes necessitats. És una primera trobada dels portaveu de salut amb les associacions DSAS, Mans Amigues, ACPS, i nosaltres.

Ahir es va presentar el pla PRESC, un pla de prevenció de la Generalitat en què han intervingut professionals de molts àmbits, també nosaltres i altres entitats. És un bon pla per crear un marc a partir del qual es pot començar a treballar en la prevenció del suïcidi i l'acompanyament en els diferents grups de risc.

Com pot ser que no estigui prou visibilitzada la primera causa de mort no natural a Espanya, que causa 4.000 morts l’any, més d'una per dia a Catalunya, on és la primera causa de mort entre joves. S’amaga?

És una realitat transversal i complexe, és la punta de l'iceberg, el que és visible del patiment d’una persona. A més, és tabú. Parlar de la salut mental es tabú, parlar de la mort és tabú, i el suïcidi aglutina els nostres grans tabús. Hi ha molts mites que ens frenen a l’hora de parlar-ne i d'abordar-lo com a societat.

Com l'abordem?

S'han d'abordar els diferents factors i les particularitats de cada grup. S'ha d'abordar des d'un pla de prevenció transversal: des de l’àmbit sanitari, des de la prevenció en educació, des del sistema penitenciari, des de com n'informen el mitjans...

No són el mateix les conductes suïcides en persones adolescents, que en homes adults, que en dones. Els homes són el principal grup de risc amb suïcidis consumats, moren tres vegades més per suïcidi que les dones, però les dones tenen tres vegades més intents. O les conductes suïcides en la gent gran agreujades amb el confinament, no se'n parla del suïcidi de persones majors de 65 anys.

Tradicionalment, els mitjans no n'informen per evitar que s'imitin aquestes conductes.

N’hem de parlar, però n’hem de parlar bé. Si no se’n parla no es proporciona un ajut. Si fem veure que no existeix, les persones que estan patint i les famílies senten que ningú les pot escoltar, que no se'n pot parlar, i se senten molt soles.

És un mite que parlar-ne pot produir més morts, però si caiem en la morbositat i parlem des del reduccionisme estem malinformant i si informem malament afavorim la conducta imitativa, sobretot entre joves.

Com n'hem de parlar?

L’hem d’abordar des de la multifactorialitat, cada cas és diferent i particular, i sortir del reduccionisme, de donar titulars de morts lligades a una sola causa, molts factors porten a la desesperança i això ajuda a comprendre aquesta realitat. No se n'ha de parlar només quan hi ha morts mediàtiques.

Explicar que aquestes persones no troben una altra sortida i que si et trobes d’aquesta manera pots sortir-te’n, que hi ha recursos, persones i entitats. Hi ha el telèfon de la prevenció del suïcidi (900 92 55 55), espais d'escolta per a joves i recursos sanitaris.

La depressió és un dels factors de risc en les persones adultes i també és tabú. Vivim en una happycràcia?

A la nostra societat hem d’estar sempre bé. Tenir des de petits mecanismes per poder acompanyar en el malestar i prevenir l’aparició de trastorns és important. I sortir del "estic bé", hi ha molt estigma en la salut mental perquè tenim associades actituds i comportament a un tipus de trastorns i això no és així.

Cada persona és una persona més enllà de la seva malaltia, sigui diabètica, o tingui depressió. Com a societat n’hem de poder parlar, donar eines, que no sigui un tabú anar al psicòleg. Tots podem emmalaltir.

Hi ha altres mites com que qui diu que es vol suïcidar és que vol cridar l’atenció.

És un dels mites que hem d’erradicar perquè el que fa és menysprear el patiment d’una persona. Quan una persona ho manifesta, ho verbalitza o fa un intent, està demanant ajuda. Si ho menystenim no estem donant l’oportunitat d’indagar què hi ha darrere d’aquesta manifestació.

Un altre mite és que s'ha de ser molt valent o molt covard per fer-ho.

Aquests adjectius subjectius no corresponen a les accions de la conducta suïcida i utilitzant-los podem crear una conducta imitativa molt negativa. Totes les conductes suïcides parteixen del patiment i la desesperança.

Les xifres han crescut un 60% arreu del món els últims 45 anys. Hi ha un increment en autolesions en adolescents.

A nivell global hi ha hagut un augment, però el suïcidi ha existit sempre, sempre hi ha hagut patiment. El que s’ha millorat és la recollida de dades. És difícil saber què passava abans. Si ara és un tabú abans ho era molt més.

El que sí que sabem és el que ha passat amb el covid-19. A l'entitat s'han més que duplicat les demandes de serveis amb gent jove per part de centres educatius per l'augment d'autolesions i de temptatives de suïcidi. Tot i que les autolesions no sempre corresponen a una conducta suïcida, cal acompanyar aquestes accions. Potser l’autolesió no correspon a la voluntat de morir, però si no ens apropem i no ho preguntem, no ho sabrem mai.

Per què creieu que ha passat?

Quan va aparèixer la covid-19, el confinament va fer efecte protector dels factors estressants del dia a dia de les persones joves i, quan vam tornar a començar, van tornar a aparèixer alguns d'aquests factors que es van unir amb el malestar intern patit durant el confinament.

L'aïllament i una sèrie de normativa que han perjudicat molt, perquè l’únic espai de relació han sigut moltes vegades les aules, sumat a l’adolescència, que és una etapa de vulnerabilitat en què hi ha simptomatologies com l’addició a la xarxa i videojocs, ha fet que xoquessin diversos mons. Aquells que no se sentien bé amb el seu entorn han tornat amb tot el confinament a la motxilla. El malestar i el patiment que hem viscut amb aquesta crisi han afavorit l'augment de les conductes suïcides.

Les xarxes hi han jugat un paper?

Hi ha pàgines amb reptes virals que motiven les conductes de risc, que han potenciat les autolesions. Les xarxes poden ser factors protectors perquè poden donar recursos i ser espai d’intercanvi, però també poden contenir imputs prosuïcidi. Ho hem de rebatre des de les escoles, des del mitjans, des de les pròpies xarxes, perquè la balança sigui saludable.

Com ho podem prevenir?

Depèn del cas, potser una persona necessita atenció sanitària i potser una altra un tipus de recurs diferent. Cadascú té un rol, però cal eliminar del nostre vocabulari "Ho fa per cridar l’atenció", això és un bàsic. Un 80% de les persones que moren per suïcidi ho havien manifestat, per tal una bona base és conèixer les senyals d'alerta, com per exemple estar atentes a les manifestacions verbals.

Com ho feu vosaltres?

Treballem des de la sensibilització, la prevenció i l’atenció al supervivent. Estem enfocades en la prevenció del suïcidi en infància, adolescència i, concretament, dins el context educatiu. Considerem que és un espai imprescindible per treballar els factors de risc i la gestió saludable del malestar.

Fem formacions per a professionals de l’educació formal i no formal, tallers per treballar i acompanyar el malestar amb joves, sessions formatives al professorat, i estem fent un projecte del departament d’Educació fent càpsules formatives per a agents educatius. També tenim servei d’acompanyament a persones que tenen conducta suïcida i grups d’ajuda mútua per a supervivents.

És un dol particular?

El dol per suïcidi és complex perquè es viu en molta soledat. És un tipus de mort que deixa moltes preguntes sense respondre i on apareixen les emocions naturals de la ràbia i la culpa, però que es troben molt intensificades en aquest tipus de pèrdua. És un tipus de mort molt traumàtica perquè sempre sorgeix de manera inesperada malgrat que hi hagi hagut intents.

S’activen tot una sèrie de manifestacions traumàtiques que ens alteren de manera molt biològica: la sensació d’anestèsia emocional, l'alteració del son i alimentació... Acostumen a ser processos llargs. Necessiten espai i temps. Les persones que venen busquen trobar-se amb persones que hagin experimentat processos similars. També és una manera de fer prevenció perquè el procés de dol per suïcidi esdevé una etapa molt vulnerable on poden aparèixer conductes suïcides.

Com es fa prevenció en la infància?

Treballem l'educació emocional per entendre les emocions i les reaccions. Totes les emocions són funcionals, adaptatives i útils. Treballem, per exemple, per què quan sento ràbia és important no fer-me mal.

També emfatitzem habilitats bàsiques d’escolta activa, treballem l’empatia real, no de quedar-se amb la frase "posar-se al lloc de l'altre" sinó de comprendre'l, ajudar-lo i acompanyar-lo. Es treballa el respecte vers un mateix i respecte als altres valorant les individualitats de cada persona.

S'ha de parlar de la pèrdua?

Si valorem totes les emocions com a vàlides hem de poder treballar les pèrdues perquè la vida és canvi i els canvis poden comportar pèrdues. Considerem important poder treballar la finitud d’una manera activa, parlar a l’aula de canvi, vida i mort, perquè estarem validant molts dels malestar que ens passen en el nostre dia a dia.

Quan una nena perd la pilota hem de reconèixer aquesta pèrdua, perquè per ella és la més important. Si diem "No passa res, no ploris, te'n compro una altra" no estem oferint l’oportunitat que l’infant entengui que el procés de petit dol forma part del nostre dia a dia.

Estem educant generacions amb més educació emocional?

Considero que l’entorn educatiu està canviant molt i les escoles treballen molt activament el benestar emocional. Estem començant a trencar el tabú de poder parlar de les autolesions i de la conducta suïcida amb adolescència. El canvi s'està donant, però ha d'abastar tots els agents de la societat.

Estem en un dels pitjors moments del darrers anys en relació a la conducta suïcida amb gent jove. És una realitat que ens interpel·la, i això ha sigut una oportunitat per a moltes professionals per seguir formant-se. Estem millorant, però estem en el camí. La gent jove creix ja des d’una altra mirada i això es molt positiu.