Normes, objectius, metodologies, directrius. El joc s’ha formalitzat en excés al llarg de les darreres dècades i ha perdut espontaneïtat i llibertat. Així ho expressa Jaume Bantulà, professor de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport a la Universitat Ramón Llull, qui aposta per un retorn al joc sense pressa i allunyat de l’agenda escolar.

Per a Bantulà, aquest retorcés té conseqüències físiques i psicològiques per als infants i adults. “Sense el joc el desenvolupament personal no és complet”, assegura. Conversem amb aquest doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació per conèixer quines possibilitats tenim per “desfer camí” i permetre al joc un espai en el gaudi i plaer personal.

Quin paper té el joc en el lleure educatiu?

El lleure educatiu en els darrers anys s’ha volgut formalitzar massa, omplint-se d’una sèrie d’objectius i continguts que fa que es perdi i desdibuixi l’esperit que hi havia abans on el joc era molt més present.

Es confon amb les activitats extraescolars, ens trobem amb un lleure que s’ha esportivitzat molt i que passa a ser una continuïtat de l’agenda escolar. En el seu temps lliure, l’infant és víctima de la continuïtat d’activitats reglades, sovint escollides pels pares.

Es pot tornar a un joc espontani?

S’hauria de desfer camí. Tornar a posar el dret al joc de l’infant com a quelcom inexcusable. El dret al joc, per cert, és un dels drets més oblidats. Qualsevol política d’infància ha de tenir com a eix vertebrador el joc. Un canvi que passa també perquè el lleure i la família donin cabuda al joc espontani, no reglat, aquell joc en què el nen pot experimentar, conèixer, equivocar-se.

Anem empesos per la cultura del ‘temps és or’, per les pors i els riscos. Famílies amb un únic fill amb moltes activitats i joguines, però en el fons sense totes les possibilitats com tindria escollint el temps i companys de joc.

Per on comencem?

El joc ha d’entrar a l’escola: desesportivitzar els patis, embrutar-se amb la sorra, jugar amb la pluja... Calen espais de joc espontani, no reglats ni conduïts per l’adult, que ha de ser un facilitador i guia. El joc dirigit ja té una intencionalitat formativa i educativa, una directivitat que desdibuixa la naturalesa del joc. Jugar no té cap finalitat més que el plaer i la diversió dels que ho practiquen. L’espontaneïtat de jugar amb qui vols, al que vols i quan vols ha reculat a la nostra societat.

Quines conseqüències té aquest retrocés?

Podem relacionar la situació en la qual l’infant o jove està privat de tot aquest tipus d’activitats amb la salut mental de la mateixa infància, les addiccions o ludopaties. La cultura del videojoc és present, però al mateix temps hem de preservar una sèrie de qüestions perquè els infants i joves puguin tenir un altre tipus d’activitats més motores, participatives, manipulatives i menys sedentàries.

Ens trobem amb l’augment de l’obesitat infantil i problemàtiques psicològiques i psiquiàtriques que tenen a veure amb el paper del joc. També té conseqüències en els adults que no han desenvolupat ‘l’homo ludens’, molts estudis demostren que sense el joc no hi ha un desenvolupament complet.

Com es pot promoure el joc a la ciutat, a l’espai urbà?

Hi ha experiències al Regne Unit on hi ha un pla nacional del joc. Hi ha experiències interessants a Escòcia, Gal·les, Alemanya o els Països Baixos on es fomenta la participació i el joc. És molt difícil de transformar d’un dia per l’altre, ens trobem en una transició en què cal afavorir espais i temps de joc, i això passa per una ciutat més tranquil·la on estar-hi, no un lloc de trànsit.

A Barcelona s’estan habilitant espais per facilitar el joc, són experiències positives, però cal mantenir-les i potenciar-les. A l’inici caldrà posar més esforç, de mica en mica es poden recuperar aquests escenaris. Pensem que els nens no necessiten gaires coses per jugar: cal tornar a recuperar espais, reduir la pressió, i gaudir de més temps, per exemple al sortir de l’escola quan molts nens i nenes marxen de pressa per fer activitats.

Pot tenir millor cabuda a petita escala, a nivell de barri o de carrer?

Hem d’anar cap a la petita escala. S’han afavorit els llocs tancats de joc, privats, mentre que encara trobem a molts espais públics cartells on hi diu “prohibit jugar a pilota”. Les colles d’infants i joves abans anaven als descampats, a l’espai públic que dona peu al joc. També hi ha un canvi demogràfic, i és que abans les famílies eren més nombroses i era fàcil que 10 o 15 nens es trobessin al seu carrer, o a la seva porteria, i el joc sortís espontàniament.

És una qüestió que també afecta el ritme de vida de les persones adultes. Si arriben a casa a les 8 o les 9 de la nit després d’una jornada de treball llarga, l’infant queda relegat a un segon pla, a veure la televisió.