Joan Soler i Amigó: «Les entitats com l’Orfeó Badaloní estan vivint una represa molt engrescadora»

En Joan Soler i Amigó és pedagog i escriptor català, expresident de l’Orfeó Badaloní, entitat gairebé centenària de la ciutat que l’ha vist créixer.

Quan coneix i com entra en contacte amb l’Orfeó Badaloní?

L’Orfeó Badaloní, per a mi, és un dels meus entorns de tota la vida. El meu avi per part de mare era soci d’una entitat cultural catalanista que es deia «Gent Nova» (1899), que va incorporar-se a l’Orfeó quan aquest es va crear. Ell, arquitecte modernista, va dissenyar les senyeres de Gent Nova i de l’Orfeó Badaloní. I un oncle del meu pare va ser-ne vicepresident, a la primera Junta. I el director de l’Orfeó, Antoni Botey, era parent nostre i mestre de piano del meu pare. Però jo, activament, he estat de junta, vicepresident i president, i  novament vocal durant força anys. I tots els de casa en som o n’hem estat des del 1981.

Quin paper creu que juga a Badalona aquesta entitat fundada el 1921?

Per a tots els badalonins l’OB és una entitat cultural i catalanista dedicada al cant coral, però també al món dels esbarts dansaires, a través de l’Esbart Sant Jordi, creat l’any 1951. A més d’un grup de teatre d’aficionats, des de sempre, continuant la tradició de Gent Nova, on van començar a trepitjar els escenaris els actors Enric Borràs i Margarida Xirgu, i el meu avi va ser el primer director que els va dirigir, quan s’iniciaven. En Borràs (un teatre a Barcelona en duu el nom) era badaloní; la Xirgu hi va venir a viure de molt joveneta. Tots dos van rebre la Medalla d’Or de la ciutat.

Parlo de fa anys i panys. Però la “badalonitat” de l’Orfeó és de llavors i d’ara: fins i tot durant les dictadures de Primo de Rivera i del general Franco. I especialment actius durant la transició –formant part de l’Assemblea de Catalunya a Badalona- i en la recuperació de la democràcia municipal. Hem fet, de fa molts anys, concerts i ballades a tots els barris de Badalona i arreu de Catalunya, i més enllà.

Com a president, quins van ser els seus principals reptes?

Vaig ser-ne vicepresident i president en els inicis de la represa cultural de la ciutat en democràcia. A més de vocal de la Junta de la FCEC. No veig cap repte especial durant els anys que en vaig ser president sinó molta il·lusió. Va ser una època d’expansió, que va coincidir amb un nivell musical no gens menyspreable, i de recerca d’una manera de ser pròpia com a entitat local més innovadora.

Si s’hagués de quedar amb algun dels moments viscuts a l’entitat, quin d’ells recordaria?

La creació de l’Aplec de la Senyera. Va durar tres o quatre anys. En plena campanya popular contra l’edificació de la zona de Montigalà («Montigalà per al poble!») vam convocar a una acampada popular a l’entorn del turó on hi ha la creu de Montigalà la Nit de Sant Joan, com una revetlla. Vam penjar dels braços de la creu una senyera grandiosa, visible de tota la ciutat. Hi van haver cantades, sopar compartit, xerrades, etc. amb una participació de gent considerable. Una acampada que concloïa veient sortir per l’horitzó marí el sol del solstici d’estiu.

Uns altres moments que són bons de recordar van ser els anys d’agermanament amb el cor alemany Immergrün de Rockenberg (Hessen).

En quin moment considera que es troben les entitats culturals sense ànim de lucre?

Les entitats que es pot considerar que participen de l’anomenat «model ateneístic» viuen avui una represa engrescadora, molt innovadora. És la generació que ara té de trenta a quaranta anys d’edat, els que eren criatures durant la transició i en l’inici de la democràcia. Una generació que mira enrere en la història de l’OB, no tant per repetir-la sinó per recuperar alguns dels seus valors, tot reprenent, d’alguna manera, la que es va formar a mitjan i finals del segle XIX i principis del XX, amb Gent Nova i que durant els anys seixanta i setanta es va veure superada d’alguna manera, com a continuista, pel model d’associacions de veïns, de caire més reivindicatiu que no cultural, més social que catalanista, més local que nacional, amb una presència forta de la generació dels «altres catalans».

I les que, als anys vuitanta i noranta, van ser menystingudes per l’administració local, que insistia més en la gestió cultural que en la cultura i que actuava a través de flamants centres cívics gestionats per funcionaris municipals –sense que això vulgui suposar cap menysvaloració. Uns models que actualment intenten renovar-se i actualitzar-se de tal manera que comparteixen molts aspectes de la dinàmica de l’anterior model ateneístic, avui en plena renovació. Són uns temps realment interessants, als quals cal donar tot el suport. És la societat civil del segle XXI, en ple canvi generacional.

Quina relació té actualment amb l’Orfeó?

De cantaire i alhora de total disponibilitat de col·laboració amb la junta i les diferents activitats que està emprenent. Es tracta de no dir-los mai que no. I alhora, d’assumir el rol de memòria del passat, la dels meus quaranta anys. Una paper una mica de “senat”.

L’any 2006 rep el Premi Nacional de Cultura Popular. Què se li reconeix?

La dedicació a la cultura popular i tradicional em ve de sempre. La meva àvia paterna, Joana Vidal, era deixeble de l’etnòleg Rossend Serra i Pagès: feien treball de camp, recollien rondalles antigues, cançons, tradicions... Tant per la banda paterna com per la materna he rebut aquest impuls. He escrit un munt de llibres i articles i he donat moltes conferències sobre aquests temes: Una de les coses que em fa més goig de recordar, pel que fa a aquest Premi Nacional de Cultura Popular és el fet que me’l va lliurar, a Girona, el president Pasqual Maragall, amb Ferran Mascarell, llavors –i ara- conseller de Cultura de la Generalitat.

Què significa per vostè, a nivell personal, aquest premi?

Un reconeixement a la meva tasca en aquest camp. I una responsabilitat a contribuir en tot el que sigui capaç en aquest camp de la cultura, en una línia innovadora. Tenint en compte que el que anomenem tradició no sols són les arrels sinó les llavors.

És necessari continuar explicant i cuidant la cultura popular de base?

No tant “continuar explicant” sinó simplement “explicar”, ja que la cultura popular no forma part del currículum escolar, sempre remarcant més el qualificatiu “popular” que el substantiu “cultura”. Tanmateix, la cultura popular –i segurament, ras i curt, la cultura- s’aprèn vivint-la, fent-la, essent-hi, participant-hi, més que no estudiant-la. No és el mateix festa que espectacle. Com deia Serra i Pagès, la cultura popular abasta “allò que el poble diu, allò que el poble fa i allò que el poble creu”. I no continuar reduint-la a les “festes populars tradicionals”. Com es pot veure a l’índex de Tradicionari, inclou tots els nivells, tots els camps, de la vida del poble, de la gent.

Ateneus, orfeons, casals, foments, i tants altres entitats sota altres denominacions, quin paper juguen de cara al futur de la nostra cultura popular?

Quin paper hi juguen? Un paper total. I més en aquesta societat líquida, de consum del segle XXI, en què la globalització ve marcada per les noves tecnologies de la informació i per un individualisme creixent, propi de l’actual cultura de masses més que no pels valors humans de la solidaritat, la proximitat i la participació. Tornar a descobrir els valors de poble i de comunitat, no pas teòricament sinó com una oportunitat d’identificació en una societat cada vegada més multicultural.

Aquesta entrevista ha estat publicada parcialment a la revista "Ateneus", de la Federació d'Ateneus de Catalunya.

Biografia: L’any 1979 rep el premi Crítica Serra d’Or per Festes tradicionals de Catalunya; el 1985, el premi Josep Ametller de la revista Recull de Blanes amb Maig major. Història de les Festes de Maig de Badalona; el 2003, el premi Joan Amades de Cultura Popular amb D’on vénen els nens i com es fan segons la tradició popular. És, a més, autor de Mitologia catalana (1990), l’Enciclopèdia de la fantasia popular catalana (1998) i de Les bruixes es pentinen: mitologia i realitat de la bruixeria catalana (2014), i ha dirigit Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya (2005-2008) en deu volums motiu pel qual va rebre el Premi Nacional de Cultura l’any 2006, que és també un reconeixement a la seva carrera.