La Sara Blázquez i el Josep Comajoan són periodistes que s’estimen la seva professió i es van cansar de topar amb la cotilla que imposen els mitjans tradicionals. Els seus camins professionals van convergir i en aquesta cruïlla va néixer Dies d’Agost, una cooperativa de comunicació amb seu a Vic que van crear per poder fer el periodisme que volien. El nom que van triar ja és tota una declaració d’intencions: és el títol de la pel·lícula que Marc Recha va fer en homenatge i record a Ramon Barnils, un referent del periodisme combatiu.

Amb aquest esperit van posar en marxa Setembre, un diari digital pensat des de la proximitat que practica el periodisme reposat, defuig la docilitat amb anunciants i institucions i vol explicar allò que altres mitjans no volen o no gosen publicar. Passats els anys, han ampliat l'equip i actualment el nucli dur de Dies d'Agost el formen quatre persones. En parlem amb en Josep Comajoan, un dels seus impulsors.

Qui sou i què feu a Dies d’Agost?

Som una cooperativa de comunicació que va néixer el 2016 amb la idea d’editar Setembre, un mitjà digital amb esperit crític, social i cultural que no pretén ser un mitjà informatiu exhaustiu en el seguiment del dia a dia, sinó tractar temes més en profunditat. És a dir, un periodisme més reposat.

Setembre és el projecte principal, però no és l’únic que feu a Dies d’Agost.

Des del primer dia vam tenir clar que engegar un mitjà informatiu digital amb unes condicions laborals dignes era una tasca complicada per la situació que viu la premsa digital, que no genera ingressos suficients per oferir una feina digna a gaires persones. I més sent un mitjà amb un esperit molt local i molt ubicat a la comarca d’Osona, a la Catalunya Central. Per tot plegat, des del principi vam decidir que alternaríem l’activitat periodística amb l’acompanyament a tercers, oferint serveis de comunicació.

Uns serveis que no oferiu sense mirar a qui els oferiu.

El que vam fer va ser limitar aquests serveis a tercers a entitats i empreses de l’Economia Social i Solidària (ESS), el tercer sector i producte cultural, ecològic i de proximitat. Així ho vam decidir perquè aquests clients no xoquessin amb la línia editorial del mitjà, com sabem que passa sovint en mitjans convencionals arran de la nostra experiència professional anterior.

Bàsicament, el que volíem és que els ingressos que genera la resta de l’activitat de la cooperativa no interferissin en la línia editorial del mitjà, que és Setembre. Això passa en els mitjans convencionals, per exemple amb la publicitat.

Quins van ser els objectius a l'hora d’apostar pel model cooperatiu?

L’objectiu, bàsicament, era fer un periodisme diferent. Les dues persones que vam començar, la Sara Blázquez i jo mateix, proveníem de mitjans convencionals i notàvem des de feia molts anys aquesta cotilla. Limitacions que la crisi econòmica, però també la crisi de model del periodisme, feia que la dependència de subvencions i de la publicitat, especialment de grans empreses, limitava la llibertat d’informació i el tipus de periodisme que a nosaltres ens agrada fer.

I vau agafar el camí del cooperativisme.

Vam arribar al convenciment que l’única manera possible, o la més viable, perquè els periodistes puguem fer el periodisme que volem fer és autoorganitzar-nos nosaltres mateixos en les nostres empreses. I el format de cooperativa ens va semblar el que més s'adiu a aquesta idea, a banda que també ens semblava el model més democràtic a nivell de funcionament intern.

Sis anys després, podeu afirmar que la fórmula ha funcionat?

Sí, malgrat que és cert que no ens dediquem el 100% de la nostra jornada laboral a fer periodisme i també dediquem moltes hores a fer aquest servei de comunicació a tercers, que al final és d’on provenen la majoria d’ingressos de Dies d’Agost. Ara bé, podem dir que ens sentim molt satisfetes de tot el que hem fet a Setembre, i en part ha estat gràcies a l’activitat que duu a terme la cooperativa.

Així, es pot dir que el model ha estat reeixit en el cas de Dies d’Agost.

És un model que defensem i que recomanem, sobretot més enllà de Barcelona. És cert que a la capital han nascut mitjans cooperatius amb punts de vista crítics, com poden ser La Directa o Crític i algun altre, però des del territori costa molt arrencar aquest tipus de mitjans. Nosaltres aquest gener complirem set anys i estem molt satisfetes de com està anant.

No obstant això, dependre només de les persones i defugir la dependència d’anunciants i subvencions, limitar-se a clients de l’ESS… No haurà estat un camí senzill de transitar.

No ho és, i ens ho va dir el company de Crític Roger Palà, que també es va fer soci de la cooperativa, quan li vam explicar que ens volíem limitar a un tipus de clients: ‘vaja, són els qui no tenen prou diners per pagar-vos’. I és cert que són projectes que sovint estan limitats econòmicament, però intentes fer equilibris i te n’acabes sortint. Nosaltres ho hem fet: et diria que el 98% de clients amb qui treballem són de l’àmbit de l’ESS.

Diuen de Setembre que feu periodisme de proximitat, però vosaltres parleu més aviat de periodisme pensat des de la proximitat. Quin és el matís?

El periodisme de proximitat seria el periodisme local de tota la vida. És a dir, el Regió 7, que parla de la Catalunya Central; o El 9nou, que parla d’Osona i del Vallès Oriental. Nosaltres parlem de periodisme pensat des de la proximitat, que vol dir que la persona que escriu és coneixedora en primera persona, o gairebé, d’allò sobre el que escriu.

Setembre i Dies d’Agost estan molt vinculats a Vic i Osona.

Sense dubte, i és molt fàcil que acabem parlant més de Vic i d’Osona que d’altres comarques. Ara bé, això no impedeix que si una companya periodista ha estat, i et poso un exemple que hem publicat, a la tanca de Melilla, on ha conviscut amb les persones d’allà i s’hi ha endinsat, i publica un reportatge, això també és periodisme de proximitat.

Per contra, si aquest article l’escric jo des de la meva taula de la redacció a Vic, no ho serà. En resum: tenim clar que no ens volem limitar a l’encotillament de les fronteres. Sempre diem que fem periodisme local, però sense fronteres.

Vau fundar Dies d’Agost el 2016, en un moment en què el periodisme ja estava en crisi. Com veieu la situació actual?

Tot plegat no ha canviat gaire. Jo sempre dic que la crisi no la viu el periodisme, sinó les empreses periodístiques. El que passa és que, indirectament, el periodisme se’n ressent. Cada vegada les redaccions estan més precaritzades i les rutines periodístiques que es donen són més pròpies d’aquest periodisme precaritzat, i això fa que el periodisme que es fa no sigui gaire bo, amb totes les excepcions que hi ha, al periodisme cooperatiu i també al convencional.

"La crisi no la viu el periodisme, sinó les empreses periodístiques".

Predomina un periodisme de baixa qualitat?

En línies generals s’acaba fent un periodisme de declaracions en què un diu blanc i l’altre diu negre, i el lector es queda sense saber si blanc o negre, quan possiblement hi ha molts matisos i molts grisos. I ara estem en la degradació del periodisme de declaracions, que és el periodisme de tuits. Un fa un tuit, l’altre respon, i així tot. No sé si pot anar més avall, però jo tinc clar que això no és periodisme. O omplir hores i hores de ràdio i televisió amb tertúlies, que tampoc és periodisme pròpiament dit.

La informació ja no es concep com un dret, sinó com una mercaderia. El periodisme autogestionat i cooperatiu és una alternativa a això?

Jo penso que sí, però el cert és que continua sent complicat que sigui viable econòmicament. Nosaltres, idealment, només voldríem fer Setembre i que la gent a qui li agradés aquest periodisme pagués per ell, a través de microsubscripcions o microfinançaments. El que passa és que hi ha poc hàbit de fer-ho, sobretot perquè un bon dia el periodisme convencional va decidir que allò pel què s’havia pagat es podia regalar, directament. I està costant molt sortir d’aquest punt.

Vosaltres ho esteu intentant.

Ho estem intentant fer des de les nostres pròpies empreses periodístiques, però costa. I en general veiem que la mercantilització de la informació ens ha portat a un periodisme molt pobre. I el problema és que ens hi estem acostumant. I parlo tant de les persones receptores d’aquest periodisme com de les noves generacions, que ja han entrat a les redaccions amb aquestes dinàmiques i estan normalitzant que el periodisme és això, perquè hi ha poques alternatives.

Des de Dies d’Agost i Setembre també feu bandera de la intercooperació entre mitjans.

No només ho prediquem, sinó que ens ho creiem fermament. En el cooperativisme es coopera, no es competeix. En el moment en què comences a competir, ja estàs prioritzant el valor econòmic de les coses. És a dir, quan nosaltres escrivim un article, el que volem bàsicament és que el missatge arribi. Vam crear Setembre per explicar coses que en altres mitjans no es volen o no es poden publicar. Ja sigui perquè no és la seva prioritat, o no hi ha prou llibertat d’informació, o directament perquè el model és un altre.

“Vam crear Setembre per explicar coses que altres mitjans no volen o no poden publicar”.

I la intercooperació permet arribar més lluny.

Exacte, si un article nostre es replica a La Directa i des d’allà el contingut que hem generat nosaltres aconsegueix més clics, més retuits i més difusió, per a nosaltres això no és un problema, és una alegria. Intercooperar per a nosaltres és un valor.

És cert, però, que en el periodisme convencional això no es fa, sinó més aviat es defuig perquè prima la competència. Des de Dies d’Agost ens agrada compartir projectes amb altres cooperatives perquè arribem a llocs on segurament soles no hi arribaríem. Estem felices de fer-ho. Per a nosaltres no són competència, sinó companyes de viatge.