Laia Molins: “Volem que tothom trobi el seu propi ritme”

Suport Tercer Sector
L'associació ha col·laborat amb la Fundació Carulla i la Fundació Idea per portar a terme el seu projecte. Font: L. M.
L'associació ha col·laborat amb la Fundació Carulla i la Fundació Idea per portar a terme el seu projecte. Font: L. M.
Abans feien actuacions puntuals, però actualment desenvolupen el projecte durant més temps perquè tingui ressò a llarg termini. Font: L. M.
Actualment, Ritme i Compromís realitza tallers comunitaris que tenen ressò a llarg termini. Font: L. M.

Laia Molins: “Volem que tothom trobi el seu propi ritme”

Suport Tercer Sector

Resum: 

L’associació Ritme i Compromís pretén arribar a persones en risc d’exclusió social a través del moviment.

La ballarina de claqué i sociòloga Laia Molins, juntament amb el seu equip, treballa per portar l’art a aquells col·lectius que normalment no hi tenen accés, com ara la gent gran, les persones que es troben a centres penitenciaris i les que viuen a centres de menors. Tot va començar amb el claqué, però a poc a poc ha anat evolucionant fins a convertir-se en un projecte on es potencia el moviment a través del ritme i les melodies.

Com va néixer Ritme i Compromís?

Ens vam constituir com a associació l’any 2017. Jo, que soc ballarina de claqué i sociòloga, ja havia col·laborat prèviament amb residències de persones grans, però com que la cosa s’anava ampliant cada vegada més, vaig decidir muntar un equip.

A partir d’aquí vam començar a fer activitats puntuals. Normalment, actuacions de claqué seguides d'un col·loqui a centres penitenciaris i amb persones grans.

I com va evolucionar?

Malauradament, quan començava a evolucionar va arribar la pandèmia. Els centres penitenciaris i les residències de gent gran estaven tancats. Però com que jo era mentora d’una nena d’un centre d’acollida, se’ns va acudir proposar el projecte a un centre de noies nouvingudes.

El vam fer durant dos mesos, perquè vèiem que les actuacions puntuals no tenien la repercussió que buscàvem a llarg termini per a les persones. I des de llavors va començar a canviar tot.

Qui forma part d’aquest projecte?

Principalment, som tres: el Xavi, que porta la part de comunicació; la Gemma, que és l’encarregada de buscar finançament per poder dur a terme les activitats i jo, que em dedico a la part més artística. Segons el projecte, contractem alguna persona més perquè m’ajudi. Normalment, a una companya que conec des de fa molts anys, l'Anna Llombart.

També hi participen com a voluntàries ballarines que s’estan formant com a pedagogues de la dansa. Hem col·laborat ja amb l’Institut del Teatre i amb Varium Espai de Moviment. Això ha estat un gran encert, perquè connecten molt amb les noies dels centres. A més, ve una noia experta en vídeo social a gravar tot el procés i a explicar a les noies com fer imatge en moviment.

Heu continuat fent claqué?

Sí, continuem fent actuacions puntuals de claqué amb diferents professionals. Les combinem amb els tallers comunitaris, on es potencia més el moviment a través d'un treball rítmic. És a dir, fem exercicis d’expressió i percussió corporal. Volem que tothom trobi el seu propi ritme a través de la dansa.

Com és la reacció de la gent amb la qual treballeu?

Espectacular! De fet, ens van demanar que repetíssim al centre de noies. A més, aquest any vam guanyar una beca de la Fundació Carulla i hem pogut ampliar el projecte. Treballem amb col·lectius que deixen anar moltes emocions a través del que fem amb ells.

Laia Molins: "Treballem amb col·lectius que deixen anar moltes emocions a través del que fem amb ells".

Els educadors mateixos ens diuen que, abans d’arribar nosaltres, les noies estan amb pocs ànims, i que després canvien totalment de perspectiva. El que fem és que se sentin importants i valorades com a part del grup. “Ens és igual” el seu moviment.

A molta gent li fa vergonya ballar...

Sí, però pensa que això no és com una classe de dansa. Són exercicis i dinàmiques que no et fan sentir malament si no ets ballarí o no t’agrada ballar. Intentem que facin coses senzilles i que cadascuna pugui fer-les a la seva manera. Nosaltres dirigim una mica, però ho fem molt obert. Sembla que no, però a poc a poc van entrant i ho acaben fent totes!

Adapteu els tallers segons el grup amb el qual treballeu?

Sí! Quan treballem amb joves, per exemple, hem de tenir en compte que tenen una energia brutal. Hem de fer-ho més dinàmic i buscar músiques que els hi agradin. No volem arribar allà i obligar-los a fer el que diem nosaltres, sinó que formin part del procés i participin.

Amb les noies del centre hem fet fins i tot una petita gira, també perquè poguessin sortir del centre. Els ajuntaments de l'Hospitalet i Sabadell ens van cedir un teatre, al qual vam fer l’actuació. Pujar a l’escenari i compartir-ho amb la gent va ser molt bonic per a elles.

Com arriben a vosaltres aquests col·lectius?

En el cas del centre de noies, va ser gràcies a la Fundació Idea. Jo els hi vaig proposar, i a partir d’aquí va començar la nostra relació professional. Ara volem portar el projecte a altres centres. La cultura, per desgràcia, no rep massa suport... per això és important que treballem en xarxa amb altres entitats que també la valorin.

L’educació musical que rebem la majoria és gairebé nul·la...

Sí, i no ens adonem que el benefici de tot això és enorme. Nosaltres ho veiem amb les noies del centre. Quan s’exposen a un teatre i després, al col·loqui, parlen de com ho han viscut... és molt bèstia. Nosaltres ni ens ho imaginàvem, i acabem tots i totes plorant perquè és molt emocionant. Crec que l’art et fa deixar anar aquesta part emocional sense necessitat de parlar. Diria que això és el més característic del nostre treball.

Quina perspectiva de futur teniu com a entitat?

Volem seguir arribant a aquells col·lectius que no tenen fàcil accés a tot això (ara mateix, persones grans, dones de centres penitenciaris i centres de menors).

Laia Molins: "Les persones grans, per exemple, estan molt deixades... i tenen un moviment supermaco!".

Les persones grans, per exemple, estan molt deixades... i tenen un moviment supermaco! Han de poder moure’s i expressar-se a través del cos. Després hi ha gent que es mou molt poc, però que ho sent molt. És tan relatiu! Però precisament aquesta és la gràcia de l’art, que cadascú ho pot transmetre d’una manera diferent. Creiem que tothom necessita beneficiar-se d’això i nosaltres volem donar aquesta opció.

Afegeix un comentari nou