El Miguel sent que el van enfonsar a l'empresa privada on treballava. Després d'un llarg procés de fer-li la vida impossible, per exemple, canviant-lo a llocs de feina més forçosos físicament, va veure que no podia més. "Et fa por anar a treballar, et sents amb dificultats de concentració, no saps què et passa, estàs perdut i només plores", explica.

La seva família no el va entendre i les relacions es van trencar, i llavors va arribar la depressió i l'ansietat, i la medicació que encara pren. L'assetjament pot tenir greus seqüeles en la salut mental de les persones i, fins i tot, ser causa de suïcidi, una altra realitat tabú.

"Sento molta injustícia i molta impotència. No hi ha normes ni lleis prou contundents. La sensació és que et poden matar i no deixar rastre", afirma encara emocionat quan hi torna. "Els protocols no existeixen o són paper mullat, la indefensió és total i absoluta. És un problema social molt greu. Jo no tinc cicatrius, ni blaus. Com ho demostro?", afegeix el Miguel.

"Per què havia d'agafar una baixa si no em passava res?". Entre perquès, va arribar a l'Associació de Víctimes d'Assetjament Laboral de Catalunya (AVALC), on va reconèixer el sentiment de culpa, el que li estava passant, i el sentiment de soledat perquè cap companya o company va defensar-lo per por. Per a ell, l'associació va ser com "llum al final del túnel". Hi va trobar persones amb les mateixes vivències i va començar a reaccionar, tot i que la recuperació és llarga i lenta.

Va deixar la feina i es va quedar a l'atur. Aquesta acostuma a ser la solució per a les persones que pateixen assetjament laboral. "Això és un fracàs per a tothom: la persona assetjadora es queda i la treballadora ha de marxar", assenyala el president de l'entitat, Joaquim Vilargunter.

Amagat en estructures jeràrquiques

En un sistema capitalista, l'assetjament laboral es normalitza i s'invisibilitza davant la por a perdre la feina. Té múltiples formes: el vertical, que exerceixen caps a persones subordinades, l'horitzontal entre companyes, el mòbing, o el vertical ascendent, que es fa des de les subordinades a la direcció.

Mentre que l'assetjament sexual, en general i també al lloc de feina, afortunadament cada vegada disposa de més mecanismes per denunciar, l'abús de poder i el maltractament són difícils de demostrar i es confonen amb la jerarquia i les ordres de funcionament habitual a les empreses i a l'administració.

De fet, és difícil prendre'n consciència i detectar els símptomes, que poden ser "no dormir a les nits, tornar a casa amb enuig o patir els diumenges per haver d'anar dilluns a la feina", explica Vilargunter.

Acostuma a tenir lloc en estructures molt jeràrquiques, quan "una persona o grup considera que és més fàcil imposar el seu criteri d'una manera despòtica sobre la persona que veuen més feble per unes determinades circumstàncies". La sanitat, l'educació secundària, la policia local, els Mossos d'Esquadra i el col·lectiu de dones de fer feines són els que detecten com els més recurrents.

Lluny de ser una situació excepcional, Comissions Obreres (CCOO) afirma que el 15% de les persones treballadores a l'Estat ho pateixen. De fet, els motius psicosocials són els segons causants de baixes després dels mals d'esquena.

Posar llum sobre la foscor

L'AVALC fa 15 anys que atén 150 persones l'any a través dels seus diferents canals (presencial, telefònica i telemàticament) i ofereix atenció psicològica i assessorament legal per evitar despeses i demandes innecessàries.

Encara que sovint no hi ha proves per demostrar els fets, recorren als protocols de prevenció de riscos laborals, que molts cops són inexistents: "La nostra feina és marcar precedents, pressionar empreses i administracions perquè vegin que és un problema que ens afecta".

Dos dels consells principals és actuar a temps perquè les conseqüències no siguin irreversibles i informar l'empresa. "No podem deixar que naveguin dins de la foscor, que és el que volen, que es mantingui en secret. Quan la víctima té suports, les coses poden arribar a canviar", assegura el president. Tot i així, les empreses acostumen a mirar cap a una altra banda i l'administració ho nega: "Mai han reconegut un assetjament".

Davant d'un cas, diuen, s'ha de crear una comissió paritària fora del control de l'empresa que determini si les circumstàncies poden ser constitutives d'assetjament.

Contra creences i estereotips

Ni són casos aïllats ni les víctimes són d'una determinada manera i, per tant, proclius a patir-lo, expliquen. Des de l'entitat lluiten també contra aquestes creences que no ajuden a visibilitzar la realitat, i per capgirar patrons com la idea que una persona assetjadora és una triomfadora perquè sembla que "tenir personalitat és tenir mala llet i que això ens fa atractius".

Vilargunter creu que per combatre l'assetjament s'ha de fer una feina col·lectiva i anar fins a qualitats intrínseques de la naturalesa humana. També que es podria anar més enllà si treballessin plegats les associacions i altres col·lectius com el mèdic, el judicial i els sindicats, que treballen parcel·lats, mentre les entitats engloben diferents dimensions i ajuden a canalitzar el problema.

Mentrestant, però, l'entitat actua amb les persones que hi arriben amb els recursos dels quals disposes i des de l'experiència pròpia perquè totes i tots els seus membres ho han patit.

Arriben "allà on la víctima vulgui arribar perquè és la manera de sanar des del punt de vista psicològic", explica. "T'han enfonsat, però has lluitat, i n'estàs orgullós d'haver fet l'esforç que contribueix al fet que no li passi a una altra persona".

Podeu contactar amb AVALC presencialment al c/ Santa Eulàlia, 60, de L'Hospitalet de Llobregat, trucant al 633 552 070 / 637 796 016 o escrivint a acosolaboralcat@gmail.com.