“Hi ha gent que et vol matar”, “xivata”, “enviaré aquella foto a tota la classe”. Aquest són alguns dels exemples, reals, de les amenaces i abusos que reben cada setmana alumnes arreu del país. Adolescents amb molta angoixa al llegir aquest tipus de missatges, provinents de persones conegudes o d’usuaris anònims, solen acudir als seus referents a l’institut per trobar ajuda quan aquest problema ja els ha desbordat.

I és que l’assetjament escolar, lluny de desaparèixer, s’ha multiplicat i escampat per les xarxes socials. Amenaces, suplantació d’identitat, publicació d’agressions físiques (el que els experts han anomenat paradoxalment ‘Happy slapping’ o ‘bofetada feliç’) o xantatge amb fotografies de tipus eròtic o sexual són els principals tipus de ciberassetjament que s’estan duent a la pràctica.

Unes modalitats d’assetjament que, segons el tercer baròmetre sobre els conflictes en l’àmbit educatiu, elaborat per la startup B-Resol, va augmentar un 64% al llarg del darrer curs escolar. Una dinàmica que s’ha vist incrementada des de l’inici de la pandèmia.

Què és el ciberbullying?

Les dades i les notícies alerten d’aquesta problemàtica, però coneixem realment què és el ciberbullying? Per Magalí Permanyer, sòcia de la Cooperativa Nus i formadora en prevenció de l’assetjament, és important no confondre els termes. “El ciberbullying s’ha de traduir com a assetjament entre iguals a internet”, explica. “No és el mateix que un ‘troll’ t’assetgi a les xarxes, que ho faci un igual”. El ciberbullying té unes característiques pròpies i “per això té aquest pes social”, afirma.

Diana Casellas, responsable de sensibilització de Solidaritat Sant Joan de Déu, coincideix amb aquest diagnòstic i afegeix que “és una llosa que persegueix les 24 hores del dia i els 7 dies de la setmana”. A través d’aquest canal, la persona que està sent assetjada “no pot desconnectar i veu com l’abús entra fins a la part més íntima de la seva vida a través de la tecnologia”.

Anant al moll de l’os, “el ciberbullying té a veure amb les dinàmiques de poder” dins d’un grup, assegura Permanyer. Relacions desiguals que impliquen humiliació, atemoriment i amenaça que es reprodueixen en moltes escoles i instituts. Un patró que explica “que és una problemàtica social, no un problema d’un grup de persones”, defineix aquesta formadora en prevenció del ciberbullying a través del teatre amb adolescents i joves. Per aquest motiu és molt important “entendre que són rols que s’agafen: el de víctima, el de persona que assetja i el de públic”.

Els rols en l’abús de poder

“Si diem que una persona ‘és’ agressora, l’estem posant en un rol inamovible. Quelcom que té a veure amb el perfil psicològic o el caràcter”, diu Permanyer. Aquest procés també afecta a la persona que està rebent l’assetjament, “amplificant la seva victimització i pot portar-la a pensar que és culpa seva, que realment s’ho mereix”.

Un pensament que se suma a la dificultat de superar aquest procés quan es dona per canals virtuals, ja que les persones que reben l’assetjament saben que les imatges queden a les xarxes i no acaben de desaparèixer mai del tot “dificultant molt la recuperació” emocional davant una situació traumàtica.

És per aquest motiu que l’experta en prevenció recomana tractar els grups “com petites societats”, amb els seus codis i normes. En la detecció d’aquesta “cultura de grup” és on comença la prevenció. El professorat “s’ha de posar les ulleres per veure quina és la cultura del grup que acompanya” per tal de veure què consideren positiu i què no. “Si predominen les bromes pesades, les transgressions... ja t’estan donant una pista”, explica.

Una peça clau en aquestes dinàmiques són els rols dels espectadors. “Cal entendre que el silenci ja és una resposta”, assegura Casellas. Malgrat molts joves “tinguin por de ser els següents en ser assetjats si diuen alguna cosa”, els espectadors tenen “la capacitat de demanar ajuda amb més facilitat que aquella persona que ho està patint en primera persona”.

El paper de les persones adultes

“A l’aula es reprodueix allò que passa a la societat”, afirma Belén Tascón, presidenta de les Asociacions Federades de Famílies d'Alumnes de Catalunya (aFFaC). I afegeix que “si una societat no és inclusiva tampoc ho seran les seves aules”. Moltes de les conductes que es reproven als adolescents es repeteixen constantment a diversos espais de la nostra societat, i és que “estem demanant als joves coses que els adults no tenim resolt”, apunta Permanyer.

Segons l’experta, és fonamental que les persones adultes creguin -d’entrada- qualsevol alerta o denúncia que puguin rebre. “Hi ha instaurada una llei del silenci molt forta -assegura- que fa molt difícil alertar. Primer hem de fer-ne cas i si més tard cal rectificar, ja ho farem”, aconsella.

Amplificació de les violències a internet

Les xarxes poden arribar a ser un lloc perillós per a molts joves. Un fet determinant, per a Permanyer, és que “no hi ha un marc normatiu”. Moltes de les xarxes més utilitzades van ser dissenyades en un inici sense elements de protecció, com la possibilitat de denunciar continguts o blocar usuaris. Al llarg del temps, i de males experiències, les empreses desenvolupadores els han anat afegit per incrementar la seguretat i privacitat dels seus usuaris.

No obstant, el ciberbullying té un altre element diferencial en relació a altres tipus d’assetjament. La capacitat “d’amplificar les violències” fa que, potencialment, pugui arribar a “molta més gent, fins a l’extrem de viralitzar-se, i en termes d’afectació el dany és molt més gran”, explica aquesta cooperativista.

Factors de protecció

Defugint de receptes màgiques, les expertes consultades busquen l’arrel de les problemàtiques i la promoció de “factors de protecció”. Aquells que van a l’arrel del problema, des del sistema educatiu fins als factors relacionals, per tal d’incrementar la seguretat i prevenir conductes abusives.

“Hem de normalitzar que la nostra societat és diversa”, assenyala la presidenta d’aFFac. Des del punt de vista de les famílies d’alumnes, cal caminar cap a “un sistema educatiu realment inclusiu”, que “no segregui per capacitats, sexe o religió”. Si a “aquells que són considerats ‘diferents’ els apartes, estàs donant el missatge que se’ls pot assetjar”, denuncia.

Un altre element important és “crear canals de confiança”. Per a Permanyer, això va de la família fins a l’escola i passa per tenir espais de comunicació sòlids i sincers -que poden ser difícils de generar però que són molt necessaris- amb les persones adultes de l’entorn. També garantir que es pot fer una denúncia de manera anònima, com ja proposen algunes aplicacions per a mòbil.

Aquesta protecció de la persona alertadora ha d’anar acompanyada d’unes mesures tangibles per ajudar a resoldre la situació i “trencar el mite que demanar ajuda no serveix perquè les persones adultes no hi poden fer res”. Permanyer apunta que és cabdal cuidar la participació vinculant dels infants i joves als seus centres educatius, establint així una cultura en què l’alumnat sent que la seva veu és escoltada i posada en valor.

Sortint de l’institut, Permanyer aconsella dotar als i les joves d’entorns de socialització variats. “Anar al cau o a l’esplai, a esport o a altres ambients representa per a la persona assetjada trencar amb aquest rol, garantir que hi ha espais lliures d’assetjament i on ell o ella pot veure des de fora què està vivint”, assegura.