L’associació IDENTITATS va néixer el 2004 a les comarques gironines arran de la inquietud de tres persones que treballaven a una gran empresa del sector social i van decidir fer un pas endavant i bastir el seu propi projecte. Compartien una mirada, una manera d’enfocar el treball i uns valors que van voler plasmar en una entitat més afí a la seva manera de veure el món i la societat.

Definida amb les seves pròpies paraules, l’associació IDENTITATS és “un espai d’amor, respecte, esperança, aprenentatges, transformació, lluita i aliances”. La seva tasca se centra en la prevenció de les desigualtats socials, el foment de la igualtat de gènere i l’erradicació de les violències masclistes, principalment. En parlem amb la Lídia Bosch, secretària de l'associació i psicòloga especialitzada en violències masclistes.

Amb IDENTITATS buscàveu bastir un projecte més proper.

La nostra idea, que després de tants anys continua sent la base de la nostra tasca, és fomentar la igualtat de gènere i erradicar les violències masclistes. Ara bé, sobretot volem fer-ho d’acord amb uns valors i a una manera de treballar basada en l’amor, en el bon tracte, en la coherència i l’ètica. És a dir, desenvolupar la tasca que hem fet sempre, assumint aquesta responsabilitat amb nosaltres mateixes i amb les persones que atenem, i més vinculada a aquests valors.

Els objectius són els mateixos, però els encareu des d’una altra perspectiva.

Sí, totes les accions que duem a terme s’enfoquen no només a erradicar les desigualtats de poder, sobretot basades en el gènere, sinó també a promoure el bon tracte, que s’ha convertit en un dels nostres objectius més clars. Parlem de canviar la manera en què ens relacionem partint d’una mirada feminista interseccional, basada sempre en els drets humans i en tots aquells drets que el sistema patriarcal no cessa de vulnerar.

Quina mena d’accions dueu a terme a IDENTITATS?

En fem diverses, i sovint molt enfocades a la prevenció. Realment, tot allò que fem sempre té una part preventiva, però més concretament tenim cicles de tallers i contes dirigits a la infància, l’adolescència i les famílies, sobre qüestions com la prevenció de violències i d’abusos sexuals, la coeducació, la igualtat de gènere i la diversitat, entre altres. Tenim un ampli catàleg d’accions en aquest sentit.

També desenvolupeu projectes més centrats en l’acompanyament i l’atenció.

Actualment, en tenim un parell que estan molt interrelacionats entre ells. Per una banda, el ‘Canviant històries’, enfocat a l’acompanyament terapèutic i psicoeducatiu per a infants, adolescents i famílies que han viscut situacions de violència, sobretot a casa, és a dir, dins del context familiar. Aquest projecte està en marxa a la Garrotxa i al Pla de l’Estany.

Molt vinculat a aquest, tenim el projecte ‘Arrels’, que és una acció complementària de la qual duu a terme la Unitat de Psicoteràpia Familiar i de Gènere de l’Hospital Santa Caterina, on es proporciona una atenció individual a persones que necessiten aquesta psicoteràpia per poder relacionar-se d’una altra manera, sense exercir violència ni abusos.

Com complementeu aquesta atenció des d’IDENTITATS?

El que oferim nosaltres, més enllà de l’atenció individualitzada, és una atenció grupal. És un projecte que hem iniciat fa poc i consisteix a proporcionar aquest altre tipus d’atenció a persones que ja estan fent un procés a nivell individual.

"Totes les accions que duem a terme s’enfoquen no només a erradicar les desigualtats de poder, sinó també a promoure el bon tracte".

Per quina raó heu decidit vincular els dos projectes?

Perquè la nostra idea és fer un abordatge més integral de totes les situacions i, en els casos que sigui possible, estirar la persona que ha exercit aquesta violència en el context familiar a un projecte com ‘Arrels’, on pugui treballar la manera en què es relaciona, malgrat que ja no estigui convivint en aquella unitat familiar.

També teniu projectes dirigits més específicament a dones.

Sí, per exemple un projecte de grup i mentoria horitzontal per a dones que duem a terme a la Garrotxa i que està obert a qualsevol dona que sigui major d’edat. La idea és crear una xarxa de suport on poder treballar les habilitats personals, empoderar i compartir, que considerem que són aspectes molt importants. En aquest cas, el perfil de la persona que hi participa no té per què haver viscut situacions de violència, però sí que ens interessa que pugui compartir el seu saber, les seves experiències.

En aquest sentit, volíem que tot el treball que fem amb dones no estigui només enfocat a la violència, sinó a capacitar, empoderar i oferir eines útils.

Més enllà d’aquests projectes, quines altres tasques feu?

Portem l’acompanyament psicològic i emocional del Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) de Roses. A més, a nivell particular, des de l’associació fem teràpia familiar sistèmica. A banda, impartim formació per a equips relacionada amb perspectiva de gènere i igualtat i, en cas que ens ho sol·licitin, treballem la supervisió d’equips.

Sobre la perspectiva de gènere, quines són les claus per a incorporar-la a equips, col·lectius, organitzacions i, fins i tot, a la societat?

El primer que cal fer és identificar quines mancances hi ha en aquest aspecte, en què estem fallant o com està funcionant la societat a nivell de vulneracions de drets. Quan parlem de perspectiva de gènere, ho fem de masclisme i de feminisme, evidentment, però pensem que no es pot deixar de banda la mirada interseccional, que té en compte altres eixos de desigualtat que estan molt presents i que ens travessen constantment. Per això, quan parlem de perspectiva de gènere no podem deixar de fer aquesta reflexió.

A banda d’això, és clar, treballar amb equips que tinguin ganes d’aprendre i de trencar esquemes, perquè tot plegat són estructures que tenim molt arrelades com a societat.

A IDENTITATS treballeu amb persones supervivents de situacions de violència, quins impactes arrosseguen?

Cada persona té la seva pròpia història, motxilla i particularitat, però és cert que hi ha denominadors comuns que tenen a veure amb l’impacte de la violència. Parlem de desordres, incapacitat per recordar les coses o per ordenar el relat, per exemple. Són situacions habituals, que es poden anar millorant a mesura que es treballa amb la persona.

"Si parlem de perspectiva de gènere, creiem que no es pot deixar de banda la mirada interseccional".

I en l’àmbit més emocional?

En aquest sentit, sovint ens topem amb un bloqueig de la situació o persones que es dissocien de la realitat que han patit perquè no poden sostenir-ho. Són mecanismes de supervivència que cada persona desenvolupa en funció de les seves habilitats i del seu bagatge. En resum: sí que existeixen patrons, però parlem d’una qüestió molt personal en què el recorregut anterior de la persona té molt a veure.

Els protocols establerts actualment per abordar aquestes violències i els seus impactes són insuficients?

Sembla evident que sí, ara bé, també és de justícia reconèixer que moltes tasques que vam començar a dur a terme amb IDENTITATS, de mica en mica, l’administració les ha anat incorporant. Això ha fet que nosaltres també hàgim fet el procés de repensar-nos i redefinir-nos per respondre a les carències que detectem en cada moment.

Amb tot, encara persisteixen buits assistencials en aquest sentit.

Sí que hi ha buits. En els darrers anys s’ha treballat molt des de l’àmbit públic en aquesta direcció i s’han implementat millores. Hi ha hagut una evolució, però el cert és que queda molta feina per fer. I és aquí on la tasca de les associacions i entitats continua sent molt necessària, perquè, si no hi fossin, molts camps quedarien descoberts. Però, és clar, no podem arribar a tot i ens manquen recursos, entre altres coses.

L’administració encara té deures pendents.

Sí, perquè sovint els recursos que ofereix són molt espaiats en el temps, o s’aturen i hi ha un moment en què sembla que el procés no avança. Creiem que, en aquest aspecte, no hi ha prou fluïdesa i els recursos no són prou complets com haurien de ser. Per això la nostra tasca no pot desaparèixer, tant de bo algun dia arribem al punt que ja no fem falta.

I, com a societat, encara ens falta acollir d’una manera més reparadora les persones supervivents de violències?

A nivell social també queda un camí llarg per recórrer perquè són estereotips i prejudicis que tenim molt arrelats i que són difícils d’erradicar. Cal que hi hagi persones molt conscienciades i amb moltes ganes de picar pedra per canviar les coses. I no sempre és així.

Nosaltres, quan fem aquesta feina de prevenció ens trobem amb respostes de tota mena, gent que té ganes d’aprendre i de deconstruir-se, però també altres que són més reticents a la reflexió i a la generació de nous punts de vista. Per fer un canvi social real s’han de treballar molts aspectes diferents i en molts àmbits de la societat.

I pel que fa a les persones usuàries dels vostres serveis, la resposta és bona?

En general, tenim experiències molt positives. Sovint, quan fem una feina de prevenció i tallers a escoles i instituts, ens demanen repetir-ho l’any següent, i això és un senyal que valoren positivament la nostra tasca. És important que es generi una reflexió i que es qüestionin les coses per poder canviar-les, i pensem que ho estem aconseguint en un percentatge molt alt. Pel que fa a les accions d’atenció i recuperació enfocades a nivell individual, creiem que la resposta també és positiva.

Així, les persones es mostren receptives i permeables a la reflexió i el canvi?

Aquest era un tema que, per exemple, ens inquietava en projectes com ‘Arrels’, on treballem amb persones que revisen les seves relacions per no exercir violència o abusos. Li vam donar moltes voltes per saber com encarar-ho per tal que fossin accions atractives per a aquestes persones. Perquè, al cap i a la fi, qui vol renunciar a un privilegi?

I el cert és que el resultat ens ha sorprès molt gratament. Aquestes persones han entès que no es tracta d’un tema personal, sinó estructural, que ve de base. Enfocar les accions des del bon tracte ens ha donat bons resultats i pensem que estem fent una feina molt valuosa.

Quines dificultats us heu trobat com a entitat per dur a terme la vostra tasca?

N’hi ha moltes, però potser la principal és la manca de recursos, que, per altra banda, és una problemàtica molt generalitzada al sector. Sovint tenim al cap projectes que ens motivaria fer, que creiem que són importants, però no tenim finançament per fer-los realitat. Per altra banda, una altra dificultat és que la societat canvia i es transforma contínuament, i això fa que des de l’associació també ens hàgim de revisar, reinventar i redefinir constantment. Amb tot, de les dificultats sempre s’obtenen aprenentatges i així ho estem fent.

Cap a on ha de continuar l’evolució d’IDENTITATS?

Des de l’any passat estem en un procés de transformació important, que ve d’aquesta voluntat que comentava de reinventar-nos. Això ha comportat, entre altres, la incorporació de noves figures a l’associació i la redefinició dels nostres objectius. Continuem –i continuarem– treballant per erradicar les desigualtats, sobretot de gènere, però volem incorporar nous eixos i enfocaments.

En quin sentit?

Parlem, per exemple, de potenciar la nostra mirada comunitària, que ja la teníem, però li estem donant més importància. Tenim clar que si la problemàtica que cal abordar és estructural, el canvi no pot ser individual, per això tenim cada vegada més present aquesta mirada comunitària i treballem accions que tinguin impacte ampli, més enllà d’una sola persona.

Treballeu amb persones sòcies o voluntàries?

Actualment, a l’associació som les tres persones de la junta i comptem amb col·laboracions, que de vegades són puntuals o poden englobar diversos projectes. També tenim col·laboracions pel que fa a cessió d’espais, per exemple. Igualment, estem donant-li voltes al tema de les persones sòcies, en el marc de la reflexió que estem fent com a entitat. Ens agradaria fomentar-ho perquè creiem que ens podria ajudar molt a l’hora de cobrir carències que hem pogut tenir fins ara. La idea és desenvolupar aquesta idea a un any vista.