Lina Mulero: "Les persones trans hem guanyat visibilitat, però també ens posen més pedres al camí"

Trànsit és un servei que ha fet un gir al model d’atenció a la salut de les persones trans a Catalunya i que ha acabat amb la patologització per situar la persona al centre. És mèrit de la lluita del col·lectiu, i de plataformes com Trans*forma la Salut, una agrupació d’entitats que ha treballat en pro d’una millora del model d’assistència.

En parlem amb la seva portaveu, la Lina Mulero, que repassa els avenços del col·lectiu en els darrers temps, i les assignatures pendents que encara cal afrontar, com la inserció laboral de les persones trans. 

Parlem de Trans*forma la Salut, qui sou?

Som una plataforma que aglutina diverses associacions i persones trans de lluita independent i vam néixer amb l’objectiu de canviar el model d’atenció a la salut de les persones trans a Catalunya. Ens vam constituir el 2014 i, d’aleshores ençà, hem fet moltíssima feina per capgirar aquest model patologitzant que rebíem.  En aquest sentit, vam presentar una proposta de resolució al Parlament i hem parlat amb tothom: ajuntaments, el síndic de greuges, el Departament de Salut…

Era un model que vulnerava els vostres drets.

Des de la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic de Barcelona se’ns donava una atenció des d’una mirada biomèdica i patologitzant; ens havíem de sotmetre a una sèrie de tests i sessions grupals i individuals amb psiquiatres i psicòlegs perquè se’ns donés el vistiplau i un diagnòstic de disfòria de gènere. És a dir, era tot un sistema patologitzant que únicament estava orientat a la modificació corporal de les identitats. 

I que, a més, no tenia en compte totes les identitats.

Exacte, les persones que es consideraven trans de manera binària potser sí que tenien aquesta possibilitat; ara bé, hi ha tot un ventall de persones amb identitats no binàries, o que no exerceixen una masculinitat o feminitat hegemòniques, o que tenen una orientació sexoafectiva diferent de la que dicta la norma, que quedaven excloses d’aquest model d’atenció. Des de Trans*forma la Salut hem lluitat molt per tenir un model que aculli totes les identitats trans.

Quin ha estat el resultat d’aquesta lluita?

El 2017 es va materialitzar en una instrucció del Servei Català de la Salut (CatSalut) que oficialitzava Trànsit com a porta d’entrada del servei d’atenció a la salut de les persones trans. Ara, des de Trànsit rebem una atenció no-patologitzant, d’escolta activa, de validació del nostre relat; que no ens qüestiona i posa les persones trans al centre. Es tracta de passar de la tutela a l’acompanyament.

Aquest canvi era una llarga reivindicació del col·lectiu.

Sí, ara Trànsit acompanya i ofereix les eines i els recursos perquè la persona pugui escollir quin és el recorregut que vol fer, si vol hormones o no… No totes les persones trans volen hormones, no totes volen intervencions, no totes necessiten psicòlegs. El que cal és un acompanyament que respecti les necessitats i la voluntat de la persona, que la posi al centre.

Tu mateixa ets treballadora de Trànsit, quina tasca hi fas?

Formo part de l’equip de Trànsit des del 2018. Un any abans, quan es va oficialitzar el servei, se’l va dotar de pressupost i recursos per expandir-se i créixer. Aquest model preveia la figura de la persona trans dins del sistema sanitari, que fa tota una tasca administrativa, però també d’agent de salut, perquè la persona que arribi al servei pugui trobar referents o persones que han viscut experiències similars pel que fa al recorregut. També és important acompanyar des de la vivència, i aquest és el meu paper. 

Quines deficiències encara persisteixen en el model d’atenció a la salut de les persones trans?

Queda molt per fer i millorar. Principalment, perquè ens manquen pressupost i recursos. Per exemple, podem parlar de les llistes d’espera per a les intervencions quirúrgiques, que són una autèntica bogeria. No pot ser que una persona trans hagi d’esperar vuit o deu anys per sotmetre’s a una operació. No estem demanant res extraordinari, només equiparar les llistes d’espera a les de qualsevol altra intervenció, és a dir, que siguin assumibles.

"A Catalunya, es podria dir que hem aconseguit despatologitzar la identitat trans".

No és l’única demanda que teniu.

Necessitem estendre el model de Trànsit, que ja s’ha desplegat en set punts al territori català, però cal que arribi encara a més llocs. A banda, és important que el Departament de Salut reactivi el comitè de seguiment del model d’atenció, que està aturat des del 2019. Ens cal un òrgan gestor, unes persones que vetllin perquè s’està aplicant aquest model a totes les persones trans.

En tot cas, podem dir que hem deixat enrere la patologització del fet trans en la salut?

A Catalunya es podria dir que sí, que hem aconseguit despatologitzar la identitat trans. Ara bé, no podem oblidar que som part d’un Estat i això ens imposa limitacions i ens obliga a seguir unes lleis estatals. Això provoca que a una persona se li demani un informe diagnòstic de disfòria de gènere per canviar el seu Document Nacional d’Identitat (DNI), quan a Catalunya no necessita aquest informe per accedir al seu recorregut vital.

És a dir, que la mateixa persona ha de passar per l’adreçador patologitzant estatal per canviar els seus documents legals o fer qualsevol tràmit.

En aquest sentit, la coneguda com a llei trans havia de suposar un avenç important.

Per començar, de moment només és un avantprojecte de llei que encara no s’ha aprovat. I el cert és que no és una llei que pugui donar un bon viure a les persones trans. S’ha quedat a mitges perquè no reconeix les identitats no binàries, tampoc a les persones migrades o a les menors d’edat. La llei afavorirà una part de la població trans, però no tota. En tot cas, veurem si finalment s’aprova i què s’aprova.

De fet, ja es va retallar en el seu moment.

Nosaltres vam estar treballant més d’un any amb el Ministeri d’Igualtat i vam fer un projecte de llei realment ambiciós i potent, però ja el van tombar a la primera ronda de votacions, amb l’abstenció del propi PSOE. I el Govern va tirar endavant aquest avantprojecte de llei, que ni tan sols té rang de llei pròpia, sinó que s’encabeix en una llei LGTBI. Reconeix algunes de les coses que demanàvem, però es queda molt curta. Jo, que he format part de les taules de treball, em sento trista i decebuda.

El que sí que reconeix –i ha portat cua– és l’autodeterminació de gènere.

Efectivament, reconeix l’autodeterminació de gènere, però encaixada en un sistema binari. És a dir, només permet fer el canvi d’home a dona, o viceversa, i a persones de nacionalitat espanyola majors de setze anys. Per tant, no reconeix les identitats no binàries, entre altres. És un pas endavant, però no és suficient. I és el que diem sempre: no hi ha cap professional de la medicina ni de la salut mental que sigui capaç de diagnosticar una identitat, perquè és indiagnosticable, només ho pot fer la pròpia persona. 

El fet trans és molt més conegut que uns anys enrere, com creus que veu la societat actual al col·lectiu? 

Per sort hi ha molta més visibilitat que fa uns anys, i ara comencem a ocupar més espais, es parla del fet trans als mitjans, sortim a les pel·lícules i les sèries… Ara bé, també hi ha una contrapartida arran d’aquesta visibilització, i és que ha sortit molta més gent a fer de barrera contra aquests avenços. Hi ha més veus dissidents envers les nostres realitats, que ens neguen i no volen que tinguem lleis ni que ocupem espais.

"La principal assignatura pendent de la societat envers les persones trans és la inserció laboral".

De qui parlem?

De la dreta més extrema i del feminisme radical transexcloent, que realment són veus que quan no teníem aquesta visibilitat tampoc s’escoltaven. Per tant, les persones trans hem guanyat visibilitat, però també ens posen més pedres al camí. I penso que com a societat hem de ser més intel·ligents i poder acollir la diversitat com una riquesa, no com a part del problema.

Hi ha més gent que veu la diversitat com un problema?

Sempre han existit, el que ha canviat és que ara tenen plataformes i altaveus molt potents i se senten més forts. Aquest discurs fins i tot té partits polítics que formen part de governs i poden alçar la veu. Al final, penso que tot plegat s’ha de canviar des de l’educació i com més aviat millor. Hem de coeducar en la diversitat per acollir la diversitat com una riquesa, i això comença a l’escola. 

Avui, un infant o una persona jove pot desenvolupar lliurement la seva identitat de gènere?

Per fortuna, avui el jovent té molts més referents dels que teníem abans. Hi ha moltes més persones trans que es visibilitzen i també més informació. I això fa que el jovent pugui trobar referents més fiables, puguin fer més xarxa i no sentir-se tan aïllats. Fa no tants anys, el model de persona trans era el d’una persona que ho perd tot, la família, la feina, que té una vida de bogeria… per sort tot això ha començat a canviar i el jovent té més miralls on veure’s reflectit. 

Quines assignatures pendents té la societat encara amb les persones trans?

N’hi ha moltes, però la principal és la inserció laboral. Patim unes dades d’atur totalment insostenibles per a qualsevol societat. La taxa de desocupació de les dones trans majors de trenta anys, per exemple, està entre el 80 i el 90%. Aquesta és una tasca pendent de les administracions, que han de vetllar perquè es facin polítiques que afavoreixin la inserció laboral de les persones trans. És un dret que tenim.