Ja fa vint-i-un anys que l’Associació ACATHI treballa per donar suport i benestar a persones LGBTIQ+ migrants i refugiades. Un dels seus propòsits és garantir l’accés a la formació i a serveis essencials com atenció mèdica, suport legal i assistència psicosocial, entre altres.

El 2020 la Lissa va rebre tota mena de suport per part de l’entitat. Actualment, cinc anys després, es troba treballant com a tècnica d’activitats de l’associació i ajuda persones que, com ella, han hagut de migrar del seu país natal per la seva condició sexual.

En quin moment vas haver de deixar la teva terra?

L’any 2017 vaig abandonar Cuba, el meu país natal, i vaig anar a Moscou amb l’objectiu de poder arribar a Espanya algun dia. Allà vaig estar-hi instal·lada durant dos anys, ja que vaig fracassar diverses vegades a l’hora d’aconseguir el meu propòsit. Finalment, un 13 de desembre de 2019 vaig entrar exitosament a Espanya després de recórrer més de quinze països.

Rússia és un país que tampoc respecta els drets LGBTIQ+. Per què vas decidir aterrar a Moscou?

Aquesta era l’única manera de sortir de Cuba. Havia d’arribar a algun país de la Unió Europea per sol·licitar l’asil i no em va quedar més remei que anar a Moscou com a turista. És cert que Rússia no accepta la comunitat LGBTIQ+ però jo ja estava acostumada a viure d’aquesta manera. Tot i que sabia que la meva estada a Moscou seria transitòria, allà la meva vida va fer un gir de 360º.

Rússia va ser el país de l’ensenyament i Espanya, el de les oportunitats.

Només tenies vint-i-un anys quan vas marxar de Cuba. Vas haver d’aprendre a marxes forçades?

Totalment. Jo era molt jove però abandonar el meu país era l’única opció possible. A Cuba, em vaig graduar en Magisteri tot i que mai vaig tenir l’oportunitat de treballar com a mestra. Allà, la meva condició sexual era un problema sobretot en un àmbit de pobresa i de dictadura total. No em deixaven ser qui realment era i vaig patir-ne les conseqüències.

En el meu interior, sabia que Espanya em donaria l’oportunitat de ser jo mateixa, d’estudiar, refer la meva vida i poder complir tots els meus somnis. I així ha estat. És cert que vaig marxar totalment sola però pel camí he anat trobant molts cubans que m’han fet sentir com a casa.

Què vas fer quan vas arribar a Espanya?

Vaig aterrar a Catalunya i la primera cosa que vaig fer va ser començar amb el procés de sol·licitud d’asil a Girona. Una de les seus de la Fundació Cepaim, situada a Olot, em va ajudar moltíssim. De fet, ells mateixos em van derivar a l’Associació ACATHI de Barcelona que dona suport principalment a persones LGBTIQ+ migrants i refugiades.

La pandèmia però va frenar el meu viatge a Barcelona i vaig haver de passar gran part del 2020 a Girona. Després, quan tot va tornar a funcionar amb normalitat, vaig poder entrar com a usuària d’ACATHI.

Com et va ajudar l’Associació ACATHI?

Primer de tot, em va ajudar molt a integrar-me. Vaig poder conèixer persones que vivien la mateixa situació que jo i va ser una experiència meravellosa. De fet, mai he perdut el vincle amb l’entitat.

Només entrar ja vaig accedir a cursos de català, vaig rebre suport i acompanyament en totes les gestions per sol·licitar l’asil i vaig formar part de diferents grups d’oci i activitats. A més, vaig ser una de les pioneres del programa ‘Pont Trans a la Feina’ iniciat el 2021. A través de l’associació, vaig aconseguir un contracte d’inserció laboral amb Formació i Treball i mentre em formaven, també treballava.

I segueixes en contacte amb ACATHI?

Ara treballo per l’Associació ACATHI! I és que després de dos anys formant part del programa ‘Pont Trans a la Feina’, vaig tenir la gran oportunitat d’accedir a una plaça vacant com a tècnica d’activitats de l’entitat. Vaig començar el 2022 i estic molt contenta amb la meva feina. He viscut experiències precioses i he après moltíssim. Estic molt agraïda amb ells per haver confiat en mi.

Ara tens l’oportunitat d’ajudar persones LGBTIQ+ migrants i refugiades. Com et sents?

M’encanta aquesta feina perquè jo també vaig necessitar en tot moment l’ajuda de l’entitat. Ara, amb tota la meva experiència, encamino a persones trans que venen d’altres països. Les ajudo a tramitar una targeta sanitària, a accedir a cursos d’espanyol i català, a sol·licitar l’asil i a inserir-se laboralment, entre altres. M’omple molt poder oferir aquestes informacions a persones que, com jo en el seu moment, passen per un procés complicat en una situació de vulnerabilitat.

Sóc un exemple a seguir per a totes les persones trans refugiades que venen a l’associació.

Quantes persones han passat per l’associació al llarg d’aquestes dues dècades?

Enguany l’entitat ha celebrat vint-i-un anys de vida i durant tot aquest temps, hem pogut ajudar persones procedents de quaranta-dues nacionalitats. Una xifra molt gran.

De fet, jo m’encarrego d’organitzar activitats internes i externes i, a banda, diàriament atenc una vintena de persones per telèfon i presencialment. La nostra feina és constant i sempre tenim les portes obertes a totes les persones del col·lectiu LGBTIQ+ que ens necessitin.

Creus que Catalunya és un territori que ofereix facilitats a les persones trans refugiades?

Barcelona ofereix bones condicions pel que fa al tema de la inserció laboral i als drets LGBTIQ+. Tot i això, en els darrers anys la ciutat contempla molta violència cap al col·lectiu trans. Cada mes, tres o quatre noies trans ens informen que han estat agredides en metros, parcs i carrers de la ciutat. En aquest sentit, la violència ha incrementat més a Barcelona que en altres ciutats espanyoles. I aquesta és una situació que ens posa molt tristes a totes i ens crea inseguretat.