La clau de l'urbanisme feminista està en trencar amb la dicotomia de l'espai públic i l'espai privat. Aposta per posar les necessitats de les persones i el medi ambient al centre de les decisions en el disseny urbanístic per construir ciutats cuidadores. No només en períodes d'excepcionalitat.

Blanca Valdivia Gutiérrez és membre del Col·lectiu Punt 6, cooperativa que des del 2005 repensa els espais urbans des d'una perspectiva feminista per la vida quotidiana. També en formen part Roser Casanovas, Adriana Ciocoletto, Marta Fonseca i Sara Ortiz Escalante.

En el disseny urbanístic de les ciutats, es té present la necessitat de cures de la població?

Des de l'urbanisme feminista, o amb perspectiva de gènere, es porta moltes dècades reivindicant que les ciutats s'han pensat prioritzant totes les activitats vinculades a la productivitat i al benefici econòmic del capital i, que tot el que es vincula a allò reproductiu i les cures s'ha deixat com si només es desenvolupés en l'àmbit domèstic.

Per tant, les ciutats no s'han pensat per donar un suport físic a les activitats de cura que es donen a l'espai públic.

Quins elements impedeixen a la ciutadania circular amb més comoditat i seguretat?

La comoditat i la seguretat canvien molt depenent de la nostra identitat, si som homes o dones, l'edat, la classe social, si tenim alguna diversitat funcional, si som una persona racialitzada, etc. Perquè la percepció de seguretat és diferent segons els eixos que travessen la teva identitat.

A més, respecte a les prioritats, és evident que tenim ciutats que s'han dissenyat per afavorir el trànsit dels vehicles privats i motoritzats, mentre que el trànsit a peu ha quedat en un segon terme.

Si pensem en la distribució dels usos de l'espai públic, podem observar el repartiment dels carrers, l'espai destinat a l'aparcament de vehicles, el reservat per les terrasses, per les mercaderies de les botigues, etc. I quin és l'espai públic que es deixa a la relació entre les persones?

“Les 6 qualitats que haurien de tenir tots els espais urbans: proximitat, citalitat, representativitat, habitabilitat, diversitat i autonomia”.

Quins elements ens les facilitarien?

Els espais públics destinats a la socialització, a la practica de l'esport, al joc o a les cures. Mobiliari urbà com bancs, vegetació, arbres, elements d'ombra, il·luminació, zones amables de joc, senyalització adient, fonts o banys públics, entre d'altres, donen més comoditat i seguretat a les persones que circulen per les ciutats.

No es tracta només de poder transitar amb seguretat, sinó de poder gaudir de l'espai públic. Ens cal dotar les ciutats d'infraestructures físiques tenint en compte que les persones tenim diferents cossos, necessitats i experiències.

Com haurien de ser dissenyats els espais en una ciutat per a tothom?

Els espais haurien de tenir 6 qualitats: proximitat, tenir la xarxa quotidiana d'equipaments, serveis i transports públics a una distància de com a molt 20 minuts a peu; vitalitat, la gent hi fa vida i, per tant, augmenta la percepció de seguretat; representativitat, en el sentit de la identitat, com s'hi representa a les dones a l'espai públic, per exemple;

habitabilitat, relacionada amb el medi ambient i la salut; diversitat, espais que permetin desenvolupar-hi diferents activitats, mixtes, que no només siguin destinats a usos residencials o comercials, per exemple; i, autonomia, que garanteix que totes les persones tenen autonomia en l'ús dels espais, des d'una visió més holística de la percepció de la seguretat (vial, de les dones, ambiental...).

“Amb els espais veïnals estaríem més acostumades a autoorganitzar-nos i a les xarxes de suport mutu que estan sorgint amb el coronavirus”.

Si el disseny urbanístic dels municipis fos feminista, tindríem més facilitats ara per donar resposta logística a les cures que necessita la població, en estat d'alarma per la Covid-19?

És evident. Si l'urbanisme de les ciutats tingués en compte la proximitat, per exemple, les persones tindríem els serveis bàsics (mercats, comerços, supermercats, agrobotigues, hospitals) a la vora.

La clau de l'urbanisme feminista està en trencar amb la dicotomia de l'espai públic i l'espai privat. Apostem per la construcció d'espais veïnals de col·lectivització de les cures. No només en períodes d'excepcionalitat, com el que vivim, sinó de manera quotidiana. Amb els espais veïnals estaríem més acostumades a autoorganitzar-nos i a les xarxes de suport mutu que estan sorgint amb el coronavirus. Existiria una infraestructura social que des de l'horitzontalitat fos capaç d'organitzar-se segons les característiques de cada territori.

“Universalitzar les solucions a partir d'un subjecte estàndard deixa moltes casuístiques fora de l'atenció”.

El que estem veient ara, amb les mesures d'excepcionalitat, és que s'estan prenent mesures universals tot i que les experiències de les persones no són universals; hi ha una gran diversitat de necessitats (persones amb autisme, amb malalties de salut mental,...) que no s'estan atenent. Universalitzar les solucions a partir d'un subjecte estàndard deixa moltes casuístiques fora de l'atenció.

Per això, els espais d'autoorganització veïnal són una gran oportunitat: atenen la diversitat de necessitats des de la proximitat.

L'ecofeminisme és la resposta. Com es trasllada a mesures urbanístiques que facin la vida més sostenible?

Tenint present la crisi ambiental, que els recursos són limitats, molt vinculada amb les distàncies, els mitjans de transport, la salut, la dicotomia entre l'àmbit urbà i el rural, des de l'ecofeminisme creiem que les ciutats han de tenir un creixement limitat i que han de tenir un vincle amb el territori on estan ubicades.

Des del Col·lectiu Punt 6 reivindiquem un canvi de paradigma cap a una ciutat cuidadora, un concepte que vam desenvolupar fa molts anys, i que posa al centre a les persones en les decisions urbanístiques. Una ciutat cuidadora és la que et cuida, no contamina, no et fa perdre molt temps en el transport públic, garanteix espais per a la socialització, les cures i l'esport, et proporciona temps i vetlla per l'entorn.