Fa un any es va acordar fer un referèndum sobre la constitució aprovada en etapa de Pinochet. Quin és el context de les lluites d'aquest any i com ha participat el moviment LGTBI?

Prèviament hi ha hagut el que s'anomena el despertar social. Hi havia moltes manifestacions respecte als fons de pensions, però mai es tocava el tema, mai s’aconseguia encaixar el moviment LGTBIQ+ en aquests espais, perquè crec que culturalment, encara estem tractant de reconèixer a qui tenim al costat.

Les manifestacions de la comunitat LGTBIQ+ eren el Dia de l'Orgull o el dia 8 de març, que són els espais on es feia visible. Hi ha organitzacions que tracten els temes de la comunitat LGTBIQ +, però són organitzacions que són neutres, no s'involucren molt i, d'altra banda, representen molt més la figura del gai i de la dona trans i no tant de les lesbianes, de les dissidències, de les persones no binàries. Quan s'han tocat els temes LGTBIQ+ s'han abordat des de la perspectiva gai. El patriarcat sempre ha estat aquí.

I què canvia amb les revoltes d’octubre?

Quan esdevé l'explosió d'octubre està tot molt a flor de pell. La comunitat estava com en realitat ho hem viscut sempre, marginada. Ara som una part més d'aquesta gran explosió, perquè els conflictes que hi ha al territori de Xile, són molt transversals: d'identitat, de gènere i en realitat són de drets humans. La Constitució té molt arrelada la figura capitalista del patriarcat i el masclisme. No tenim com a dret humà el suport, la cura personal ni drets constitucionals que s'encarreguin de tenir cura de la natura. I això, almenys a parer meu, està massa lligat.

Quin ha estat el paper del moviment LGTBI respecte als canvis que s’exigien?

La demanda ha estat que l'estat reconegui la diversitat que existeix en el seu territori i que es pugui amplificar en els seus recursos i les responsabilitats envers la ciutadania. A partir d'aquí demandes com l'educació sexual integral i de salut perquè no es continuïn morint persones per poques cures o desconeixement.

Segueixen existint molts ‘lesboodis’, s’assassinen moltes lesbianes, molts homes trans i el creixement de la ultradreta ha caigut amb tota la seva força sobre la comunitat LGTBIQ+. La demanda més forta és que se’ns reconegui perquè no ens matin i aquí coincideix amb el moviment feminista. Però també hi ha altres demandes derivades: habitatges per al col·lectiu, drets reproductius, avortament, etc.

Les mobilitzacions han estat massives i populars en un moment de creixement de les desigualtats, però la repressió ha estat forta, com ha afectat tot això al col·lectiu LGTBI?

Les dificultats estan en l’àmbit laboral, en l'habitatge i en la salut. No hi ha un reconeixement i ara que moltes persones s'han quedat sense feina, aconseguir un lloguer si ets trans en un país en què ens deixem influir tant per l'aparença, és molt difícil.

En termes de repressió, a part del que ha passat aquests dies, no hi ha respecte pels drets humans bàsics: habitatge digne, accés a la salut o a la feina, identitat sexual o de gènere. La repressió policial és constant i ha estat transversal. A més, el desequilibri econòmic generat per la pandèmia ha estat gran. Tot i això s'ha generat més comunitat, més col·lectius units per superar aquest moment plegats.

Amb el triomf del canvi s'obren expectatives. Sota el lema ‘Xile desperta’, és el moment d'avançar cap a un reconeixement ampli dels drets LGTBI a Xile?

M'agradaria creure que sí, però hi ha una part important de la comunitat LGTBIQ+ que no creu en el procés perquè segueix sent binari i, a més, molt partidista. Més enllà d'aquesta victòria de la convenció constitucional, no s’acredita que hi hagi d'haver representativitat real. La crisi que estem vivint més enllà d'aquest referèndum és qui ens representarà en tots els aspectes, aquí la pressió va cap als partits que ja tenen tot planificat i no estan integrant a persones de la comunitat LGTBIQ+ per posar les vivències de cadascuna en la nova constitució.

Hi ha molts col·lectius que s'aparten d'aquest procés i no volen participar, és comprensible, però amb aquesta actitud difícilment estarem representades en el nou procés. Hi ha molt a reflexionar al respecte i massa dubtes sobre qui formarà part i qui s’integrarà a les taules de treball. Hem de seguir dialogant, construint i qüestionant per què si no ho fem, tindrem més del mateix. Pot ser una molt bona oportunitat, però per ara no crec que ens beneficiï.

No pot ser un trampolí per millorar? Una ruptura democràtica que obre una oportunitat interessant per avançar en els drets?

Sí, però per poder arribar al reconeixement abans haurem de passar per molts debats sobre l'estat patriarcal. La tasca de la ciutadania és supervisar que aquests processos es duguin a terme de la forma més representativa i àmplia possible i sense corrupció. És interessant que tornem a ser ciutadania activa, encara que segueixen existint dificultats per poder involucrar-nos políticament en decisions com aquestes.

És un país centralista i hi ha massa invisibilitats i per arribar a una representativitat real cal trencar-les i per això hem d'estar, protestar, exigir. Hem guanyat per pallissa, però ara s'ha de gestionar el canvi i reconèixer la diversitat. És un treball costós i cal regenerar la comunitat, reconèixer-nos i parlar de política humana, no partidista, de fer-nos responsables i sentir-nos part de la societat.