Les últimes setmanes no han estat fàcils per la Nadia Ghulam, que ha hagut de parlar amb diversos mitjans de comunicació sobre la greu situació que s'està vivint a l'Afganistan. Ara ja fa 15 anys que va arribar a Catalunya, on treballa com a educadora social a Fundesplai i on va crear l'associació Ponts per la Pau a Badalona. Prèviament, va patir en primera persona la guerra civil afganesa i les seves brutals conseqüències.

Com estàs?

Quan algú em pregunta com estic, jo penso que ja té la resposta. Sobretot la gent que em coneix sap que aquestes coses m’afecten de manera molt directa, ja que revisc tots els meus traumes. No estic bé. Estic molt cansada, amb molt dolor. Però no estar bé, per a mi, és una eina que em permet continuar. Perquè sé que ara més que mai la meva veu i el meu esforç són necessaris. La gent està interessada a escoltar-me, però com jo hi ha milers de dones, infants i joves a qui no posem noms i cognoms ni els preguntem.

Què et sembla el tractament dels mitjans de comunicació sobre el conflicte a l’Afganistan?

Els mitjans sempre prenen partit i ho pinten tot com si fos blanc o negre, però a l’Afganistan hi ha molts colors. No es parla de la mort d’innocents a mans dels qui van contra els talibans, per exemple. Aquesta gent és com la meva família i com jo. Les nostres veus no compten a l’hora de prendre decisions, però en canvi sempre som les principals víctimes de la violència entre dos poders. Jo no estic d’acord amb ningú que agafi les armes per solucionar un conflicte.

Com creus que es pot fer promoció de la pau a un lloc que ha patit tants anys de violència?

Si realment lamentem el que està passant a Síria, Palestina, Afganistan... hem de donar l’oportunitat als seus infants d’estudiar a les millors escoles i d’anar als millors psicòlegs del món a països en pau. Conec el cas d’un exparlamentari que va ser refugiat i, després d’estudiar i veure com funcionava un país en pau, va tornar a l’Afganistan amb una sensibilitat que cap altre líder no té. Si poguéssim educar els infants de països en guerra d’aquesta manera, s’acabaria tot això. Jo, quan tingui l’oportunitat de tornar al meu país, hi aniré per donar un missatge de pau.

Nadia Ghulam: "Quan tingui l’oportunitat de tornar al meu país, hi aniré per donar un missatge de pau"

Aquesta és una feina a molt llarg termini...

És una feina de tota la vida. Les llavors de la pau s’han de cultivar constantment. Els conflictes mai no s’acabaran, però hem de pensar en treballar per la construcció de la pau. Ara mateix, però, la situació és tan urgent que amb l’educació no és suficient. Hem de fer incidència política perquè els països que descrivim com “desenvolupats” no es desenvolupin més a través de les armes, sinó a través de promoure la cultura i el coneixement.

Quan jo vivia al meu país hi va haver una organització que, després de la guerra civil, donava feina als joves a canvi de que entreguessin les seves armes. Això reduiria molt el conflicte.

Nadia Ghulam: "Incidència política perquè els països que descrivim com 'desenvolupats' no es desenvolupin més a través de les armes"

Per què és tan important que acollim les dones?

Normalment, els homes d’un país amb una cultura masclista agreujada per tants anys de guerra, són els que s’escapen primer. Estaria bé que per una vegada fossin les dones amb els seus fills i filles les que vinguessin en primer lloc perquè la història es revertís. Elles són les principals promotores de la cultura de la pau i la no violència en situacions de crisi.

Com esteu treballant ara a l'associació Ponts per la Pau?

Els meus projectes, d’alguna manera, han estat clandestins. El govern anterior dels talibans era tan corrupte que cobrava comissions altíssimes a les ONG. Finalment vam decidir que els diners recaptats a través de l’associació es destinarien directament a l’educació de les nenes i les dones que conec al meu país.

Ara mateix no podem gastar-los en matrícules perquè la majoria de les escoles estan tancades, però són aportacions per a espais segurs on les dones poden llegir, accedir a internet i fer tallers. Això sí, hem hagut de reduir els grups, perquè seria sospitós que arribessin deu dones de cop a una casa...

Per què és tan important la llengua com a eina per la pau?

Les llengües són riquesa. Si saps parlar una llengua ets una persona. Si en saps parlar dues, ets dues persones. De vegades em pregunten: com és que arribes a tantes coses? I jo dic: perquè soc set persones. La llengua ens ajuda no només a comunicar-nos sinó a conèixer la cultura d’un país, a entendre la manera en què reacciona la gent. Per desgràcia alguns diuen que no cal aprendre segons quines llengües... Que vinguin i em preguntin a mi perquè serveix.

Què és el que més et preocupa ara mateix?

La pobresa extrema que està patint la gent al meu país perquè no arriba l’ajuda humanitària i la situació de les persones refugiades que estan esperant a fronteres com les de Lesbos, Turquia, Samos o Iran des de fa anys. Aquestes persones estan privades d’educació, no són tractades com a éssers humans. Espero que el món entengui que això que està passant a l’Afganistan no és nou i que no s’oblidi d’aquí a dos dies.

Nadia Ghulam: "Això que està passant a l’Afganistan no és nou"

Creus que serveix d’alguna cosa el fet de compartir notícies sobre el conflicte de l’Afganistan a les xarxes socials?

Molt. Si no fos per això, el país quedaria amagat. Gràcies a les xarxes, han arribat certes imatges als mitjans de comunicació que han fet que l’atenció del món vagi cap a l’Afganistan. Si no fos per això, el govern estatunidenc hagués passat desapercebut, però finalment la gent ha vist les misèries que ha provocat durant vint anys al meu país.

Tot i així, també es pot ajudar d’altres maneres. Ara que arriben tants nens i nenes refugiats a Europa podem acompanyar-los d’una manera lúdica, per exemple. Gràcies al fet d’haver treballat com a monitora, sé que a través dels jocs els infants poden aprendre ràpidament una llengua i una cultura.