La Nogay Ndiaye s'ha convertit en la veu amb més ressò en la defensa dels drets dels anomenats temporers a Lleida, persones que treballen al camp durant la campanya de recollida de fruita de l'estiu. Gràcies al seu tarannà combatiu, ha sabut defensar els drets d'aquestes persones i ara no dormen al carrer. Ho ha lluitat amb tota l'energia i com ella mateixa confessa, s'hi ha deixat gairebé la salut.

Conversem amb ella com a activista antiracista i no pas com a membre de la plataforma Fruita amb Justícia Social. Perquè la seva implicació en l'assumpte de les persones temporeres ha anat més enllà i perquè ens explica situacions personals en què ella mateixa ha estat exclosa i discriminada. De pare senegalès i mare lleidatana, la Nogay malauradament sap de què va quan parlem de racisme.

En quina situació estan actualment els temporers de la fruita que han vingut a treballar a Lleida?

Estan allotjats a 3 hotels i la resta, que no hi cabien, estan al Pavelló 3 de la Fira de Lleida, un espai habilitat per l'Ajuntament, responent a una petició directa que vaig fer jo mateixa a la Paeria.

Com ho has aconseguit?

L'Ajuntament volia que totes aquestes persones que dormien al carrer i anaven a treballar a la campanya de la fruita s'allotgessin a hotels. Però la majoria d'hotels no els volien i amb les places dels que sí que estaven disposats a allotjar-los, no hi havia suficient. I jo no volia haver de triar els que anaven a hotels i els que es quedaven al carrer. No em veia ni amb cor ni amb força per fer això. Aleshores vam arribar a un acord.

En què ha consistit?

Primer, nosaltres vam acceptar les places de l'Hotel Reina Isabel a canvi que l'Ajuntament es comprometés a facilitar el transport urbà d'aquestes persones. És a dir, que els autobusos que van cap a les zones on ells van a treballar, a la Caparrella, Llívia, Alcarràs, Artesa de Segre i altres zones, fessin una parada davant de l'hotel perquè els temporers poguessin anar i tornar de treballar.

La segona condició era que tota la gent que es quedés penjada, no dormiria al carrer. Que s'habilitaria una solució per allotjar-los on fos. Per això s'ha habilitat el Pavelló 3.

El Keita Baldé es va comprometre a pagar l'allotjament dels temporers, però de tota la resta qui se'n fa càrrec?

Tot surt de la butxaca del Keita. Ho està pagant tot ell, fins i tot els desplaçaments dels autobusos que acabo d'explicar. Tot.

I com vau triar els que anaven a l'hotel i els que anaven al pavelló?

Una matinada, vam anar un grup a les zones on aquestes persones estaven dormint al carrer. A la 1.30 h els vam despertar un a un i van agafar les seves dades bàsiques com el nom, cognoms i el telèfon. Vam anar a la Casa de Fusta, a la Plaça Lereta i els carrers propers. D'aquell recompte en van sortir uns 80, que eren les places d'hotel que teníem garantides. La resta han anat al Pavelló.

Aquestes persones què en pensen d'aquesta situació de racisme i marginalitat?

Tenen una actitud de resignació total. Molts d'ells venen cada any i ja saben on anar, es lloguen una habitació o coneixen a algú. Però aquest any ha vingut molta gent nova. La majoria són senegalesos d'entre 20 i 40 anys i molts tenen la família allà que depèn d'ells. Molts no tenen permís de residència i llavors encara estan més resignats.

Han d'aguantar el que sigui perquè si es fan veure massa és pitjor?

Exacte, saben que han d'aguantar aquestes condicions de semiesclavatge. Per obtenir el permís has d'haver passat al país 3 anys. Vivim en un sistema racista que els maltracta i els dificulta que siguin ciutadans de dret, que puguin accedir a un habitatge o que puguin treballar en bones condicions. Aleshores ells estan acostumats i de fet, la campanya de la fruita és per a molts la seva única esperança de sobreviure. Imagina't viure en un país amb zero euros i ser tractat així.

D'on et ve a tu aquest tarannà tan combatiu i aquesta voluntat per ajudar?

L'he tingut sempre. He nascut i m'he criat al Casc Antic de Lleida i he vist situacions similars des que era petita. Sóc de descendència senegalesa, el meu pare era del Senegal. Miro aquestes persones i penso que podrien ser la meva família. I suposo que també perquè jo he viscut el racisme en primera persona i va arribar un dia que vaig decidir que el volia combatre.

Encara ara notes el racisme?

Cada dia des que tinc ús de raó fins al dia d'avui el pateixo. Per posar-te un exemple, vaig trigar 8 mesos a trobar un pis de lloguer. Vaig veure més de 50 pisos abans que algú me'n llogués un. Quan trucava a les agències tot era meravellós. Per telèfon ningú sap de quin color sóc. Quan em veien, els pisos desapareixien de sobre de la taula. Tot eren excuses.

Molt humiliant...

Sí, molt... Jo he nascut a Lleida, la meva mare és blanca i rossa, sóc professora de Secundària i d'adults, treballo per a la Generalitat i vaig haver d'anar a veure pisos amb les meves germanes, que són blanques, perquè són d'un matrimoni anterior, per aportar una mica de 'blanquitut' a la situació i tenir opcions de llogar un pis.

I en el teu dia a dia?

També, sempre. Per exemple aquí a Lleida, als pubs i discoteques un grup de persones negres no podem entrar. Quan vaig amb un grup de persones blanques, cap problema. Associen el color de la pell amb delinqüència potser, es pensen que anem a robar bosses... a saber! És molt humiliant.

Ho has denunciat algun cop a la Policia això?

Sí, però ni ells saben com seguir. Estem preparant amb SOS Racisme una acció contundent. Tinc molt fronts oberts i necessito anar tancant temes per centrar les energies en altres.

Com per exemple?

La segregació escolar. Per començar, sóc l'única docent negra del territori i això ja diu molt. I Lleida és la segona ciutat de Catalunya amb més segregació a les escoles. És a dir, que hi ha escoles per a fills de persones immigrants i d'altres, per a autòctons. Tenim una escola gueto per barri com a mínim. Escoles amb més d'un 80% de l'alumnat immigrant i centres amb només un 5%.

Confies que la teva lluita aquests darrers mesos amb el tema dels temporers canviarà alguna cosa?

Això espero, m'he mogut molt aquest any, m'he deixat la veu, les energies i gairebé la salut.

Continua la frase: Dormiré tranquil·la si a la propera campanya de la fruita a Lleida...

Hi ha un alberg per a persones temporeres. Si hi ha un allotjament amb espais per a cada persona on aquests treballadors siguin tractats com a persones i es puguin llogar l'habitació. Si passa això, seré feliç i reconeixeré que ha estat una victòria.