Els moviments migratoris són un dels grans fenòmens d'aquest segle XXI. Barcelona ha experimentat, en aquest sentit, un canvi molt notable, com explica Òscar Barbero, amb episodis històrics com els viscuts amb les acampades a Plaça Catalunya, les casernes de Sant Andreu o els tancaments a les parròquies. Moltes de les persones arriben fugint de situacions en els seus països d'origen molt dures, en alguns casos víctimes de persecució per qüestions religioses o d'orientació sexual. Arrosseguen, per tant, quadres complexos que, des de Creu Roja tracten de pal·liar.

Per començar, quan es crea el Programa pels Refugiats i Immigració de Creu Roja?

Les primeres accions són l’any 82 aproximadament, arran de les primeres persones que demanaven refugi a l’Estat i a Catalunya, i que es produeixen en el que seria la gènesi del SAIER (Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats). Allò estava a les beceroles i funcionava amb un conveni entre l’Ajuntament, ACSAR (Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda als Refugiats) i nosaltres. Fins i tot, teníem un espai a les nostres antigues oficines al carrer Elisenda de Barcelona.

A partir d’allà tot comença a rodar, també amb l’articulació de programes per part de l’Estat de suport a les persones que fugen de situacions de guerra, de persecucions, etc. i la implementació i transposició a Espanya de la Convenció de Ginebra.

I com evoluciona aquest programa en el temps?

Ara recordem molt aquests últims anys, que són evidentment dels més complicats pel que es refereix a moviments migratoris, però també ens podem remuntar a la guerra de Kosovo o Bòsnia dels anys noranta, quan ja es van viure situacions complexes i es van donar a casa nostra reassentaments de famílies procedents d’aquella zona.

Després van venir els moviments de persones de l’Àfrica subsahariana, les imatges de Plaça Catalunya, les casernes de Sant Andreu, els tancaments a les parròquies… Barcelona, en especial, es converteix en un terreny on s’ha d’estar molt atent a tot això. I és també quan s’implementen i s’estenen molts projectes, que no s’acaben aquí sinó que es desenvolupen també a tot Catalunya. Obrim projectes propis, també en alguns casos finançats per tercers i/o en col·laboració amb altres entitats i institucions, on tots tractem d’aportar el que tenim.

Vosaltres distingiu entre persones refugiades i immigrants però, a la vegada, les incloeu en el mateix programa.

Sí, perquè són diferents però a la vegada són inseparables, perquè, tot i que les causes poden divergir les seves experiències són molt similars. Al final, tot i que hi pot haver molts matisos, el patiment humà i la vulnerabilitat per a nosaltres acaben sent l’eix fonamental i acabem implementant actuacions molt semblants.

A més, no podem oblidar que les sol·licituds de refugiat que poden prosperar -ja sigui perquè poden demostrar la seva situació o per altres raons- són molt poques.

Pel que fa a les xifres, quins canvis s’han produït en aquest temps?

Doncs hem passat que als anys 80 teníem en un any entre 10 o 12 persones molt concretes amb unes causes que recordàvem molt perquè eren noves per a nosaltres, a què ara en dotze mesos podem estar atenent a prop de 3.000 persones i encara no arribem a totes en els nostres programes d’atenció directa.

I, els perfils de les persones?

Durant els últims anys el que hem viscut és que arriben famílies al complet, que requereixen per la nostra part abordaments des de molts camps. Tenim diverses generacions fugint de determinades situacions, sobretot de protecció internacional i que són conegudes per tothom, però també per qüestions de pobresa, de millora de les condicions… Buscant, en molts casos, evitar la mort als seus països d’origen.

Quines són les problemàtiques més habituals que heu tractat i que es troben darrere d’aquests moviments?

Sobretot n’hi ha dues o tres. Una és la política.

Política vol dir bèl·lica o relacionada amb conflictes armats?

Sí, però també vinculades als períodes posteriors als esclats de violència o en zones no directament relacionades però que també en pateixen les conseqüències.

Altres de les raons que causen aquests moviments estan relacionades -encara que sembli mentida en ple segle XXI- amb creences religioses o amb orientacions sexuals o de gènere. Passa en països com l'Afganistan però també en la zona del Magreb. Després ja venen molts altres motius relacionats amb el sentiment de desprotecció d’aquestes persones.

Quins són els principals llocs d’origen?

El principal és l’Amèrica Llatina. Bàsicament, Centreamèrica i els punts calents de Sud-amèrica: Veneçuela i Colòmbia, especialment. D’allà provenen pràcticament el 60% de les persones que atenem anualment. L’altre 40% es reparteix sobretot entre l’Àfrica subsahariana – de Mali més recentment, i de molts conflictes que es coneixen com els ‘oblidats’, on hi ha problemes latents des de fa trenta anys- i la zona del Magreb

Des del vostre programa, els oferiu assessorament legal: en quina situació arriben?

Doncs si parlem de sol·licitants de protecció internacional, Europa els concedeix un permís d’estança mentre es fa la tramitació, que dona una mínima garantia que durant aquest període estaran en una situació més o menys regular. Amb la Covid aquest temps ha variat, s’han reduït les peticions i s’han pogut resoldre més ràpidament. Parlem, en qualsevol cas, de períodes que poden anar de l’any a l’any i mig.

A més, fa uns anys es va aconseguir que a partir dels sis mesos d’espera tinguin la possibilitat de comptar amb una autorització que els permeti treballar. Això permet certa normalitat durant aquest temps. Als col·lectius vulnerables, en qualsevol cas, els oferim un acompanyament i altres ajudes. Pel que fa a l’assessorament, també treballem en el cas que la resolució sigui negativa: els informem i ajudem amb tot allò que tenim a la nostra disposició.

Això pel que fa a les persones demandants d’asil però pel que fa als i les que migren per raons econòmiques, buscant unes mínimes oportunitats, quines opcions tenen?

En aquests casos l’escenari és més complicat, hi ha moltes portes tancades però sempre s’intenta trobar alguna finestreta a través de l’arrelament social o laboral d’aquestes persones. Es busquen situacions que s’apropin a la regularitat, però no negaré que són les situacions més difícils.

Però, aquests són precisament els casos més habituals, oi?

Sí, sí. Amb les persones en situació irregular el que busquem és que la seva situació no empitjori i no es precaritzi. Realitzem acompanyaments de vida per evitar que les seves situacions siguin encara més complicades del que ja són.

Es tracta de persones en situacions de molta vulnerabilitat i amb molta incertesa pel seu futur.

Exacte. Ara, amb la normativa vigent, aquestes persones han d’intentar aguantar durant tres anys acumulant bagatge de ciutadania, fent cursos, fent vida quotidiana com es pugui, per arribar a aquella data a partir de la qual poden regularitzar la seva situació a través de l’arrelament social.

Un altre dels serveis que oferiu és el del suport psicològic, que és fonamental per aquestes persones que han tingut experiències, en molts casos, extremes.

Han viscut, en molts casos, experiències molt dures. Així que, per començar, ens centrem sobretot en una primera valoració en què s’estableix què és el més urgent per tractar en el suport a la seva salut mental.

Hi ha molts factors: les raons per les quals decideixen marxar, el que viuen durant el periple, si aconsegueixen o no arribar, les expectatives, les pèrdues… És un còctel sobre el qual s’ha de treballar per capes per així, a poc a poc, que tot vagi sortint i sanant, si es pot. Nosaltres ens centrem molt a acompanyar-les.

La vostra ajuda, en aquest àmbit, sembla que ha de ser molt valuosa.

Per a nosaltres és un dels programes més importants, que en molts casos es concreta en acompanyaments durant anys. Intentem com a mínim fer una primera sessió amb el professional. Evidentment, pels usuaris, són lliures i voluntàries.

S’ha de dir, per sort, que la fortalesa d’aquestes persones és impressionant. Aquests primers auxilis són de gran valor. Després hi ha persones que hem de veure cada setmana, altres de forma mensual i també algunes que podem derivar als serveis públics. Simultàniament, en intervenció psicològica, podem tenir ara unes 200 persones només en la província de Barcelona i parlant de demandants d’asil. Almenys atenem psicològicament un 10% dels demandants.

Acabem amb un fenomen que cada vegada agafa més pes com és el dels desplaçats/ades climàtics.

Sí, totalment. Això portarà també a desplaçaments interns, que s’accentuaran en zones complicades. D'alguna manera, ja s’està començant a produir i des de Creu Roja estem iniciant-nos en com abordar-ho, però de moment no tenim molta experiència. De fet, creiem que serà una de les principals causes de les migracions en els propers deu anys, segur. Actualment algunes persones que atenem emigren per motius relacionats, molt possiblement de forma indirecta, amb el canvi climàtic.