La situació de les persones LGBTI migrades, refugiades i sol·licitants d'asil, molts cops invisibilitzada, s'ha vist agreujada per la pandèmia de la Covid-19. Les dificultats per accedir a recursos no específics han augmentat en els darrers mesos. I en els casos de persones que sobrevivien de l'economia submergida, ja fos amb treballs relacionats amb el sexe o altres feines irregulars, la disminució de l'activitat econòmica les ha deixat desprotegides.

Per tant, tot i el tancament de les fronteres durant aquest període, entitats com Acathi han tingut feina afegida per tractar de desenvolupar la seva tasca d'acompanyar i ajudar les persones migrades i refugiades. Destaquen les dificultats amb les quals es troben a diversos nivells les persones trans, les persones sense llar o les persones que es troben dins les presons, col·lectius que segueixen sent invisibilitzats tot i l'avanç en els drets LGTBI dels darrers anys.

Acathi és una organització de persones migrades i refugiades LGTBI, que busca crear oportunitats i atendre persones culturalment diverses que arriben a l'Estat espanyol sense recursos, sense accés a serveis estatals o que han marxat del seu país d'origen davant les dificultats per viure la seva sexualitat. L'entitat treballa per afavorir el reconeixement i la inclusió de la diversitat sexual, cultural i de gènere, prevenint així de la discriminació i persecució d'aquests col·lectius.

Acathi treballa també amb altres col·lectius LGBTI vulnerables, com el poble gitano o altres persones LGTBI que no se senten acollits tant en els serveis normalitzats com d'altres organitzacions. Hem parlat amb el president de l'entitat, el Rodrigo Araneda, psicòleg especialista en psicologia clínica i comunitària, sobre la tasca d'Acathi, els serveis que ofereixen, la situació de les persones LGBTI migrades i refugiades i les seves preocupacions principals.

Un dels conceptes que està més present en els recursos que oferiu és l'acompanyament. Com és el procés d'acompanyament que feu?

Entenem que perquè una persona pugui decidir autònomament necessita tenir tota la informació. Per tant, el que fem és una acollida, que vol dir que escoltem a la persona sobre quines són les seves necessitats actuals, i a partir de les quals els plantegem quines són les possibles vies per cobrir-les. I és la persona la que ens diu quines són les vies que prendrà. I en certa forma això és un acompanyament, perquè esperem que la persona experta en la seva vida sigui aquella mateixa persona i no els experts i professionals que els atenem.

Els proveiu de les informacions necessàries per prendre les decisions?

Exacte. I en el moment en què les prenen, nosaltres els acompanyem en les passes que prendrà. A Espanya el tema de la burocràcia és molt àmplia, per tant, les persones han d'entendre quines són cadascuna de les passes que hi ha, que impliquen o què s'ha de presentar en cada moment. En el tema de l'asil, per exemple, molta gent no podrà sortir del país o no podran visitar els seus familiars. Per tant, també són acompanyats a nivell psicològic sobre les implicacions emocionals que poden suposar aquestes situacions.

Posem sobretot el focus en l'acompanyament i l'ajuda a persones refugiades i migrades, des d'assessorament legal, assessorament social o inclús en acompanyament en els processos d'asil i els processos relatius a la regularització. Però també oferim altres serveis.

"Escoltem a la persona sobre quines són les seves necessitats actuals, i a partir de les quals els plantegem quines són les possibles vies per cobrir-les. I és la persona la que ens diu quines són les vies que prendrà"

Quins són els serveis més destacats que oferiu?

Tenim un servei d'inserció laboral, pensat específicament pel col·lectiu LGBTI, a banda del programa 'Trans a la feina', específicament pensat per a dones trans migrades per l'alta exclusió que tenen en el món laboral. L'any 2018 vam fer una enquesta i vam veure que gran part de les persones migrades trans estaven per sota del llindar de la pobresa. I això ens va fer pensar en un programa que ens hi pogués donar resposta.

També tenim un programa amb l'Ajuntament de Barcelona que es diu 'Nausica', pensat per a persones que han passat pel programa estatal de refugi i els permet tenir una acollida residencial i fer seguiment de diversos elements. Això permet que persones que no han aconseguit autonomia durant el programa estatal, puguin continuar el seu procés. També oferim cursos d'idiomes de castellà, català i anglès, que no estan pensants per ser finalistes, sinó que ha de servir com a pont d'altres cursos en els quals se sentin igual de protegits com aquests.

Quina és la resposta de les persones que arriben a l'entitat?

Moltes de les persones ens diuen que han visitat molts serveis abans d'arribar a nosaltres. I diuen que en moltes ocasions ningú els ha explicat de la manera que els expliquem nosaltres. Penso que molts dels serveis es plantegen des del punt de vista de la necessitat de l'administració i no la l'usuari. I aquesta és una visió que aporta Acathi, en ser una entitat de migrants i refugiats, i no una entitat que treballa per a migrants i refugiats. Hem passat per aquests processos i entenem que el llenguatge i l'accés a la informació ha de ser assequible, i no ho és.

Ens agraeixen també el nostre caràcter realista. En moltes ocasions se'ls deixa en un buit, i se'ls diu que ja els trucaran i es queden en una espera constant. I, per exemple, de vegades el programa d'acollida estatal no t'acollirà en primer moment i nosaltres els fem entendre com funciona, quins són els passos a seguir i que s'han de buscar alternatives, però que no són fàcils de trobar.

"Ningú parla de les persones LGTBI que es troben a les presons o sense llar"

Es troben amb molts obstacles.

Van sorgint necessitats socials. Entenem que el programa estatal i la seva resposta no és ràpida, i moltes vegades les persones esperen entre tres i cinc mesos. Per tant, durant aquest temps han de sobreviure, i nosaltres busquem les alternatives a les quals aquesta persona pugui optar durant aquest llarg període. Hem de tenir en compte que moltes de les persones quan viatgen no tenen previsió de tants recursos, i Barcelona és cara: llogar-se una habitació, menjar o moure's en transport és car.

Així que són elements que mirem de solucionar. No sempre els podem proveir, i per això també necessitem del suport ciutadà, és a dir, donacions o elements que ens permetin tenir provisió de menjar, targetes de metro, o altres elements. La persona ens va assenyalant quin és el camí que vol fer. També és cert que no volem fer a la persona depenent dels serveis, per tant si hi ha algun servei que el pot proveir l'admnistració o una altra organització, ens posem en contacte amb ells. Intentem que la persona entengui que hi ha més recursos que no només els de l’entitat.

De quins països provenen la majoria de les persones amb les quals treballeu?

Atenem persones de quaranta països diferents, i de tot el món: des de llatinoamericà a Àsia, Àfrica, o el Pròxim Orient. Sí que és cert que els números canvien d'acord amb les èpoques. Abans de la pandèmia hi va haver un augment de persones de Veneçuela i Colòmbia. D'altres, com el Marroc, Rússia, i els països d'Àfrica en general es mantenen bastant estables i depenen més dels fluxos migratoris, i de la capacitat que puguin tenir per arribar, que d'altres elements.

Dins del col·lectiu LGTBI encara hi ha persones invisibilitzades.

Es diu que Espanya ha avançat molt en els drets LGTB, però els col·lectius més vulnerables segueixen sent invisibles. Són visibles els col·lectius més majoritaris, les famílies, les parelles, els gais masculins, etc. I la publicitat, en general, de l’orgull se centra en el 'mainstream' econòmic de persones que tenen la capacitat d’accedir als serveis amb normalitat. Però la resta de persones, com per exemple les que es troben a les presons o de les persones LGBTI sense llar, ningú en parla.

Per a nosaltres és molt complex poder donar resposta, perquè les respostes per als col·lectius més vulnerables son casi sempre generalistes des de l’assitencialsime. En tot cas, treballem per fer arribar els drets a les persones que estan a la presó, per exemple. El 2014 vam treballar en unes sis presons de Catalunya, sobretot amb persones trans, però també amb la resta del col·lectiu LGTBI, en qüestions com l'acompanyament, grups de suport mutu i l'ajuda en el procés de sortida.

"Quan una persona trans sol·licita asil, se l'hauria de reconèixer el seu gènere sentit i el seu nom sentit des del moment zero"

Quina és la situació actual de les persones que ateneu i quines són les grans preocupacions?

Normalment el tema de l’accés al treball era una gran dificultat, sobretot per les persones trans, que es trobaven una barrera rere l'altra. Era menys dificultós per alguns col·lectius com lesbianes, gais o persones bisexuals. En aquest moment, on la situació econòmica és difícil perquè no hi ha molts espais de treball, és una situació bastant generalitzada. No hi ha possibilitat de treball, i les ajudes no cobreixen a les persones més vulnerables, només cobreixen les persones que ja tinguin un estatus de refugiat o amb targetes de residència.

En definitiva, hi ha dificultats majors per a la supervivència. Totes les persones que estan a l’espera d'entrar al programa estatal estan desprotegides. Per tant, significarà que estan en una situació més vulnerable que la que tenien abans de la pandèmia. Aquest és el panorama actual. A més, el programa estatal està canviant i serà molt més dur i entrarà molta menys gent. Troben dificultats en accedir als recursos que no son específics, son generalistes. A nivell estatal hi ha experiències molt puntuals en recursos específics, però no veiem gran avenç en protocols d’atenció.

Hi ha perspectiva de millora de la situació dels col·lectius més vulnerables?

Ara que es parla de la llei trans, un dels elements té a veure amb l’asil específicament. Ve a resoldre un problema que és estructural de discriminació. Quan una persona trans sol·licita asil, se l'hauria de reconèixer el seu gènere sentit i el seu nom sentit des del moment zero. Però la legislació ho impedeix. Diu que per poder canviar el seu nom hauria de poder fer-ho al seu país d’origen, quelcom que és una incongruència. Li estàs donant asil perquè no se li respecta el seu gènere ni identitat al seu país d'origen.

Hi ha algun país en el qual poder emmirallar-nos quant a l'oferiment de recursos i respecte dels drets LGTBI?

Hi ha experiències puntuals a diversos països. Moltes vegades es mira cap a Holanda, que ha treballat molt el tema dels drets LGBTI. Però si analitzes una mica el cas holandès, s'ha tornat un cas complex, perquè la seva rigidesa enfront de l'asil fa que expulsi ràpidament casos que no siguin, segons ells, de països considerats que necessiten asil. És a dir, que tenen una llista de països segurs i països que no ho són. Això ens sembla una aberració.

Però en el cas d'Holanda hi ha una experiència molt interessant que té a veure amb generar pisos assequibles per a persones trans, a Amsterdam. Es va fer pensant que és un col·lectiu que, com a Barcelona, pateixen discriminació en l'accés a l'habitatge. A Berlín, a Alemanya, també es va generar un recurs específic per a persones LGTBI, amb un gran suport per part de l'administració, generant al voltant de 200 places inicials, una capacitat impressionant que permet treballar d'una forma diferent.

"Un dels nostres reptes és fer arribar els drets a tots els espais i persones de la societat"

Són programes reproduïbles a casa nostra?

Tots els projectes, d'una manera o una altra, s'han replicat aquí. La diferència és que la capacitat que tenen altres espais per desenvolupar-se són majors, i per tant la visibilitat d'aquests recursos també és diferent.

Mirant al futur més proper, quins són els reptes d’Acathi?

Fer efectius els drets. Estan marcats per la llei de LGTBIfòbia, la llei d’acollida i la llei d’asil, però en la pràctica aquests drets també han de ser efectius pels col·lectius vulnerables. Que una persona trans arribi a Barcelona i hagi d’esperar molt de temps no té sentit, no s’està cobrint la seva necessitat i per tant no s’està plantejant la possibilitat que aquesta persona tingui els drets a ser acollida, a accedir a una habitació on dormir, etc.

Un dels nostres reptes, per tant, és fer arribar els drets a tots els espais i persones de la societat, no només als que poden informar-se i als que tenen capacitat de recursos per a moure’s o per demanar-los. Els drets han d'arribar a les presons, als albergs de persones sense llar, als menors no acompanyats que no poden informar-se sobre com viure la seva sexualitat, perquè no poden dir-ho o perquè no hi ha sensibilitat en aquest espai per fer-ho. Aquest és un dels reptes que volem assolir.