La Rosalie Belemtougri és un exemple de dona empoderada que va migrar des del seu país d'origen, Burkina Faso, cercant un futur millor. Malgrat que assegura que el seu procés migratori es va dur a terme des del privilegi, el cert és que, com tantes altres dones, no ho va tenir fàcil. Avui, la Rosalie bolca els seus esforços a ajudar i acompanyar altres dones que han seguit el seu mateix camí. Ho va fer des de l'entitat Dones Endavant, que ella mateixa va fundar, i ara des de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Girona.

A quines vulnerabilitats i discriminacions s’exposa una dona nouvinguda a Catalunya?

En podria dir moltes, però penso que és important entendre que les dones que migrem sovint ja arribem carregant les nostres pròpies discriminacions i vulnerabilitats. D’alguna manera, formen part de la nostra maleta de viatge. I un cop arribem, en sumem d’altres, com el racisme, en especial l’institucional, que és el pitjor. Són múltiples les discriminacions que hem d’afrontar, per ser dones, pel color de la pell, per la procedència…

Ara bé, això no passa, per exemple, d’una dona migrada que ve d’un país europeu. I arriba un moment en què aquesta maleta de discriminacions es fa molt pesada, i t’adones que és una qüestió que no té final.

Quina mena d’acompanyament solen necessitar aquestes dones quan arriben al país?

Cal donar-les suport, per davant de tot. De vegades, simplement el fet de ser-hi ja és molt important. Practicar l’escolta activa i empatitzar amb elles per evitar que se sentin soles, animar-les i fer-les veure que tot és un procés i que podran tirar endavant. Cal tenir clar que aquestes dones necessiten passar el dol migratori, que sovint és molt feixuc perquè venen de processos migratoris molt durs, i un cop arriben no tenen un acompanyament per superar aquest dol.

Parlem de la pèrdua de la terra, de l’allunyament de la família, és un canvi molt gran que no és fàcil d’assumir si no tens a ningú que t’escolti. Per tant, bàsicament tres coses: escolta activa, empatia i acompanyament.

"Aquestes dones necessiten passar el dol migratori, que sovint és molt feixuc perquè venen de processos migratoris molt durs".

Quins són els principals entrebancs i traves, a nivell legal, que sovint han d’afrontar?

Per una banda, hi ha les dones que migren soles, que ho tenen molt més difícil que un home que migra, perquè no tenen les mateixes oportunitats en moltíssims aspectes, per exemple, per trobar una feina. I si no trobes una feina, amb l’actual llei d’estrangeria et topes amb moltes traves, per tramitar els papers i legalitzar la teva situació. A més, una dona viu molt més exposada a patir discriminacions, abusos, assetjament i altres formes de violència.

I en el cas d’aquelles que venen acompanyades?

Moltes migren amb els seus marits i per a moltes arriba un moment que resten absolutament sotmeses als seus marits, que és qui té els ingressos, i això les condiciona de moltes maneres. I, és clar, el dia que es vulguin separar d’aquest home, tindran un gran problema. També són dones que estan més indefenses davant de qüestions com, per exemple, la violència masclista.

La societat és prou conscient de la realitat que viuen aquestes dones?

Per una banda, crec que hi ha un gran desconeixement de la seva realitat, en la qüestió del dol migratori que comentava, per exemple. Sabem que estan allà, que compartim espai amb elles, però realment no som conscients del que estan passant. D’altra banda, també hi ha molta gent que prefereix no veure el que està passant, és una no-acceptació d’aquesta realitat. Sovint hi ha molta manca de sensibilitat i d’empatia amb la situació d’aquestes dones, així com poques ganes de fer visibles aquestes realitats que estan passant als nostres barris.

Fa anys que treballes per contribuir a l’empoderament de les dones nouvingudes, en el teu cas, com va ser aquest procés?

Penso que l’empoderament també depèn molt de la situació que tenies al teu país d’origen. Moltes dones que ja arrosseguen moltes vulnerabilitats, quan arriben aquí, tenen més possibilitats de caure en noves situacions d’aquesta mena. En el meu cas, jo al meu país estava prou bé, entre moltes comentes, vull dir que tenia una feina, una educació, vaig poder venir en avió… Per tant, la meva migració és des del privilegi.

Jo ja tenia una consciència que pel fet de ser dona no estava en una situació d’igualtat respecte als homes, també que volia migrar per continuar formant-me i progressant, que tenia capacitats. Ara bé, malgrat tot, és molt important que en el camí et trobis persones que estiguin disposades a ajudar-te. Són factors que t’ajuden a tirar endavant.

Tampoc va ser fàcil.

No, és clar que no. I n’era perfectament conscient. Vaig començar com fan moltes dones, cuidant gent gran, però tenia clar que em volia formar i progressar. A partir d’aquí, vaig començar a estudiar i tot plegat. També és cert que de vegades, en aquesta situació, et poses molta pressió perquè sembla que has d’estar demostrant constantment al món que tu pots, que sempre has de fer més i més, i tampoc és això. Crec que, en el meu cas, i puc parlar en general, l’educació és clau.

Jo valoro molt la que vaig rebre dels meus pares, i de la meva mare, especialment, que és una dona molt forta i lluitadora. L’educació sempre és la base que et permet avançar, superar barreres i continuar lluitant.

"L’educació sempre és la base que et permet avançar, superar barreres i continuar lluitant".

El teixit associatiu, les entitats, juguen un paper clau en l’acollida de les persones?

Sí, evidentment, són un element molt important. Ara bé, no podem descuidar la responsabilitat que té cada ciutadà, cada persona que les persones nouvingudes es troben en el seu camí. No hem d’oblidar això, perquè crec que en aquesta societat tothom pot aportar el seu gra de sorra per contribuir a fer una societat més acollidora. Tots hem d'aprendre a acollir, perquè qui sap si un dia haurem de ser nosaltres els acollits.

Una de les moltes qüestions en què has fet molta incidència és la mutilació genital femenina, és una realitat oculta a Catalunya?

És una realitat que tenim sobre la taula i que, com altres com el matrimoni forçat, potser vam descuidar una mica durant la pandèmia, perquè van sorgir altres prioritats. Són realitats que existeixen per a moltes dones, i ara no parlo només de l’Àfrica, també de Catalunya. Vull dir que no són pràctiques de les quals ens puguem desmarcar dient que formen part d’una altra cultura i tot plegat, al contrari, ara és són pràctiques que també són catalanes.

Per tant, ja no podem dir que són coses de l’Àfrica, perquè estan molt presents a la nostra societat i les hem d’afrontar com a tals. Amb tot, és cert que en els darrers anys s’ha treballat per millorar les coses.

En el rerefons de moltes problemàtiques de les persones migrades està el racisme, continua pesant molt a la nostra societat?

Justament ahir ho estava parlant amb una dona catalanomarroquina, que em deia que ara la situació és pitjor. Sí, hi ha una oficina de no-discriminació de la Generalitat de Catalunya, una llei antiracisme que està funcionant i permet denunciar, normatives… Ara bé, la gent no ha deixat de ser racista, malgrat les lleis i normatives que hi hagi. Aleshores, ara el que passa és que hi ha un racisme més maquillat i subtil.

S’ha d’actuar més enllà de la llei.

Per descomptat, i hi ha àmbits en què segur que es pot fer molt més. L’educació n’és un bon exemple, penso que no s’està fent prou per combatre el racisme a les escoles. O a les xarxes socials, on qualsevol persona es pot obrir un perfil anònim a TikTok i fer comentaris racistes, sense que passi res. Coses que la gent no faria a la seva vida pública les pot fer a les xarxes, que s’han convertit en una eina molt perillosa de foment del racisme perquè són difícilment controlables. Queda molta feina per fer.