Consol Martí és advocada i mediadora familiar privada i intrajudicial. És una de les fundadores de l’Associació de Professionals de la Mediació de Conflictes de Catalunya (ACDMA) i docent des de 1996 en diversos cursos, màsters i postgraus universitaris sobre mediació.

Com vas arribar a la mediació?

Vaig arribar-hi als anys 90 quan el Departament de Justícia va convocar una sèrie d’experts en dret de família per preguntar-nos si crèiem que la mediació seria viable a Catalunya. Hi havia magistrats de l’Audiència, magistrats de Família, advocats, persones de l’equip psicosocial del jutjat, i algun catedràtic. Vam començar a fer reunions, traduccions al català i castellà i vam cridar a una mediadora nord-americana, la Thelma Butts que ens va fer cursos sobre tècniques de mediació. A partir d’aquest nucli vam crear ACDMA, que va ser la llavor de la mediació a Catalunya.

Tu vas fer el Llibre Blanc de la Mediació on contínuament apareix el concepte “cultura de la mediació” Què és?

És el pensament compartit per la població que quan algú té un conflicte amb una altra persona és millor estratègia seure a parlar, escoltar i negociar que no passar a l’atac. La cultura de la mediació té a veure amb la maduració de la civilització per resoldre enraonadament els conflictes.

Hi ha un perfil clau de la persona mediadora? Com ha de ser un mediador/a?

Jo penso que hi ha persones que tenen una base que els permet ser mediadors bons més aviat. Tenen una bona entrada amb la gent, tenen empatia, paciència, saben incorporar el que diuen als altres i transformar el diàleg... Tot i així, cal treballar contínuament diversos aspectes: saber escoltar de manera activa i aprendre a fer preguntes, aconseguir equilibri emocional mentre les persones que tens davant estan amb una emotivitat molt alta. Ser mediador és poder acollir les persones i a la vegada mantenir-se en una posició que permeti veure la globalitat. A més les habilitats comunicatives són clau: necessitem que les persones que ens vénen amb conflictes que els afecten molt puguin confiar en nosaltres plenament. També cal tenir habilitats en la negociació i habilitats de redacció, i saber entomar el fracàs de no haver arribat a l’acord, assumir que no sempre és possible.

Està gaire arrelada la mediació a Catalunya?

Aquí a Catalunya és una figura coneguda pels professionals, però no tant per la població. És curiós perquè, malgrat que en general, les persones que la proven estan convençuts de la seva bondat, no ha penetrat gaire. Les persones segueixen utilitzant la via judicial abans que la mediació per resoldre els seus conflictes. Sobre aquest tema se n’han fet conferències i tot! Hi ha gent que opina que això passa perquè la població no està preparada, perquè ens eduquen en el conflicte... Jo penso que és perquè encara no es coneix prou i no es promociona del tot correctament. I aquest fet es dóna a tot Europa. De fet, la Unió Europea acaba de fer un estudi sobre el tema i volen proposar de fer una sessió de mediació obligatòria al començar qualsevol procés per tal que els implicats puguin decidir si volen seguir per aquesta via o per la judicial. I jo crec que la tendència anirà per aquí. Tots els pensadors diuen que anem cap a una època de més comunicació, de més negociació i de més responsabilitat pròpia.

Qualsevol cas és mediable?

No. Igual que diem “dos no es barallen si un no vol”, “dos no arriben a acord si un no vol”. Hi ha persones molt rígides, persones que pensen que només elles tenen raó i per tant no cedeixen a l’opinió de l’altre. Hi ha conflictes que estan molt enquistats, hi ha temes que no es poden mediar per llei com casos de violència domèstica casos amb persones que pateixen malalties mentals, etc. La mediació es configura entre límits de diversos tipus però tot i així té un espai ampli d’actuació. El gran gruix de temes es poden mediar: podem seure, parlar-ne, exposar què vull jo i escoltar què vol l’altre, i poder arribar a un acord satisfactori per a les dues parts.

Hi ha molts àmbits de mediació: familiar, penal, comunitària, escolar... On té més èxit?

La taxa d’acord és similar a tot arreu, habitualment tres quarts dels processos arriben a acords. Per la meva experiència, penso que en casos en què no s’arriba a acord, les persones queden en millor situació que al començament.

Què és el millor i pitjor amb què t’has trobat exercint la mediació aquests anys?

El millor, el sentiment d’agraïment de les persones. De fet, moltes vegades, quan t’acomiades, a la gent els surt abraçar-te, i és molt bonic. El pitjor és quan un cas no ha funcionat i penso que ha estat responsabilitat meva i no ho he fet prou bé.