Sergi Selvas: "Ens imaginem espais que faciliten un altre tipus d'interacció humana"

Sergi Selvas forma part de l'associació Mixité, que té com a objectiu la transformació social i l'equilibri ambiental a través de la innovació i la millora de la presa de decisions sobre el territori promovent una gestió col·lectiva.

Com neix l'entitat?

Neix a partir de la voluntat d'hibridar eines de diferents disciplines com l'arquitectura, l'urbanisme, l'art i l'educació. Pren forma des de la proximitat a l'Economia Social i Solidària gràcies a l'acompanyament de l'Ateneu Cooperatiu del Vallès Oriental.

I com s’aplica l’art a l’urbanisme?

De moltes maneres. La gràcia d’utilitzar l’art és que et permet qüestionar-te les dinàmiques més hegemòniques, les que et venen donades, et permet desplegar diferents mecanismes per repensar allò que fas. Ens interessa l’ús de l’art per dos motius. D'una banda, per aquesta capacitat de fer reflexionar a través de la imatge, del teatre, de la performance, del concepte més global d’art comunitari (aquell art treballat a través de la comunitat i amb la comunitat).

Però també ens interessa perquè és una manera de visibilitzar altres mirades quan fas un procés. Si ve una persona que t'explica la història del seu barri pot ser representada visualment i compartida per generar el sentiment de pertinença de la comunitat i promoure la presa de decisions.

Quins serveis oferiu?

Els serveis s’estructuren en urbanisme regeneratiu, arquitectura conscient, participació ciutadana, educació transversal, cultura transformadora, i innovació i recerca.

D’aquests serveis en fem conceptualment una divisió entre espai tangible i intangible. L’espai tangible serien els serveis que fan referència a l’urbanisme i l'arquitectura, i la intangible fa referència a l’espai cultural i educatiu que té a veure amb la memòria, el patrimoni, i l'art. El que ho uneix tot per a nosaltres és la baula: la comunitat, la participació ciutadana.

Quin urbanisme i arquitectura tenim i voleu transformar?

Per sort, no som els únics. Hi ha molts col·lectius que comencen a caminar i a treballar amb una direcció més transversal i comunitària. El nostre granet de sorra és que promovem que aquesta presa de decisions sigui a través de la comunitat i amb metodologies de millora. Ja no en direm participació sinó que parlarem de la plena gestió dels recursos.

Com és que hem trigat tant a pensar que les persones que utilitzen els espais havien de poder decidir com eren aquests espais?

No m’atreviria a fer una anàlisi sociològica, però nosaltres ho vinculem a una mirada patriarcal de l’espai públic i de la ciutat. Venim d’aquesta tradició. Nosaltres, no com a col·lectiu sinó com a part d’un seguit d'iniciatives, posem la vida al centre i la mirada feminista per entendre que l’urbanisme no ha de ser una cosa imposada sinó negociada amb tots els agents socials que la utilitzen. Això vol dir cedir poder, repartir-lo, i això durant dècades no s’ha permès.

"L’urbanisme no ha de ser una cosa imposada sinó negociada amb tots els agents socials que la utilitzen"

Ens costa prendre consciència de qui té el poder als espais públics. La participació els farà més inclusius?

Quan treballem aspectes de les ciutats ho fem des de la perspectiva de gènere que ens permet entendre les dinàmiques de poder i d’ocupació de l’espai. No es tracta de si l'ocupen homes o dones sinó d'una mirada patriarcal més vinculada a la productivitat que a la reproducció i a les cures. Si penses la ciutat per als nens i la gent gran vol dir una ciutat per a tothom.

Com us la imagineu aquesta ciutat?

Hi ha moltes maneres d'imaginar-se-la. Com a professionals, és difícil desvincular-nos de les nostres experiències, i ho veiem a través dels nostres fills, de com juguen i ocupen l'espai. Són espais durs, de jocs esportius competitius. Ens imaginem espais que faciliten un altre tipus d'interacció humana entre ells, entre ells i nosaltres i també entre nosaltres. Les ciutats haurien de permetre relacions de tot tipus.

Les comunitats locals volen i poden participar?

Hem treballat amb comunitats petites. És simptomàtic. Ens hem acostumat tant al fet que facin sense preguntar-nos que costa ser conscients com a ciutadans que podem tenir veu i més poder de decisió. L'única opció que tenim per decidir coses és cada quatre anys!

"Ens hem acostumat tant al fet que facin sense preguntar-nos que costa ser conscients com a ciutadans que podem tenir veu i més poder de decisió"

L'altre tema és que, encara que posis diverses dates perquè es puguin organitzar, la participació acaba sent un privilegi de qui pot venir perquè no té canalla o perquè té recursos, o perquè no treballa o perquè té flexibilitat horària. Quan parlem de participació no es tracta de dir de tal hora a tal hora sinó d'anar-los a buscar i d'intentar entendre en quina situació està cadascú per facilitar al màxim que tothom pugui participar.

Algun projecte que us faci especial il·lusió compartir?

El projecte ALIA sobre ciutat i salut. El vam fer amb el CCCB i el Pla de Barris de Barcelona. Vam elaborar material pedagògic amb l’Institut de Salut Global de Barcelona per treballar aquest concepte des de moltes perspectives com l'espai públic als instituts, la renaturalització de la ciutat o el canvi climàtic.

Vam acompanyar el professorat de set instituts, i després vam treballar amb l'alumnat de l'Institut Miquel Tarradell. Vam treballar la infografia des de la creativitat per explicar quins eren els desitjos dels joves. Vam passar de l'aula al pati, al barri, i fins a arribar a la ciutat, i a la mirada global per entendre les dinàmiques que hi ha en aquest sistema on la decisió d’un altre país pot afectar la nostra vida. Un joc d’escales.

Quines propostes feien?

Facilitar espai pel joc, l'espai per als vianants... El que ens va quedar més va ser la manera com van expressar la seva impotència a l'hora de decidir les coses pel barri. Havien definit uns desitjos, però com els fem realitat? Quan una persona, per més jove que sigui, participa de la ciutat, aquestes decisions han de ser com a mínim escoltades. Van venir responsables polítics de Ciutat Vella i hi va haver un diàleg molt interessant. Hauria de ser més habitual.