Som prou conscients de tot allò que implica per a una persona emprendre un procés migratori? Parem prou atenció a les necessitats, interessos i opressions que afecten i travessen les persones migrades a casa nostra?

Donar resposta a aquestes qüestions hauria de ser una prioritat per a qualsevol societat que aspiri a ser un veritable espai d’acollida per a aquelles persones que han hagut de prendre la difícil decisió de marxar del seu país d’origen –deixant enrere familiars, amistats i la seva terra – i afrontar l’enorme desafiament que suposa arribar a un país nou cercant un futur millor per a elles i les seves famílies.

“Es creu que les persones migrades marxen el seu país per complir un somni, i no és així; de fet, la majoria no vol abandonar casa seva i ve a treballar en unes condicions molt difícils, de molta precarietat, i es queden aquí perquè no tenen una altra alternativa als seus territoris d’origen”, explica la Sara Cuentas, periodista, investigadora social i activista decolonial que forma part de la Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament.

Aquest espai col·lectiu i participatiu, creat el 2011 per diverses dones migrades i organitzacions de dones migrades, impulsa el projecte ‘Dones migrades hondurenyes: espais de relació, vincles i cura comunitària’. La iniciativa va sorgir de la constatació per part del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa (CASG) del significatiu creixement de la migració femenina provinent d’Hondures a la comarca, i a Olot en particular.

En aquest context, amb l’objectiu d’identificar les necessitats i interessos de les dones hondurenyes, i així millorar la resposta del govern local davant la seva realitat, es va posar en marxa el projecte, que compta també amb la col·laboració del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i l’Ajuntament d’Olot.

La iniciativa consta d’un informe participatiu d’autodiagnosi que ha permès conèixer la realitat i analitzar les condicions de vida i d’opressió de les dones hondurenyes, així com contribuir a l’enfortiment de les seves capacitats, afavorir el treball en xarxa entre elles, amb les autoritats i organitzacions del seu país d’origen.

Igualment, es busca generar espais de relació entre aquestes dones i enfortir les cures comunitàries per tal que es puguin organitzar per reivindicar els seus drets. El projecte planteja tot un seguit de propostes adreçades a governs locals, la ciutadania i les autoritats d’Hondures per dignificar la vida de les persones que migren i prendre consciència de l’impacte que suposa aquest procés migratori.

L’experiència de les persones que migren: una realitat invisibilitzada

La Sara Cuentas és coordinadora de la recerca i apunta que el fet migratori, arran del rol que han jugat els mitjans de comunicació i les polítiques migratòries, entre altres, ha estat molt estigmatitzat i s’ha vist sempre com un problema.

“Mai es parla de les problemàtiques i les condicionants que obliguen les persones a abandonar els seus territoris d’origen”, exposa, alhora que assenyala que aquestes problemàtiques estan arrelades en unes lògiques de desenvolupament global en què els països desenvolupats, que tenen el poder econòmic, estan propagant aquesta lògica de consum, explotació i molta precarietat en els territoris d’origen de les persones migrades.

Això, habitualment, queda fora de l’anàlisi de les migracions, com també en queda exclosa l’experiència individual, les dificultats i la realitat que afronten les persones que migren, que molt sovint resten invisibilitzades.

En el cas d’Hondures, parlem d’un país on les dones pateixen s’exposen a moltes formes de violència, de caràcter delinqüència, sexual i masclista, entre altres. “Tot plegat evidencia una realitat molt desafiant, de molts obstacles emocionals i econòmics per a aquestes dones, així com pel que fa a la seva autonomia política i física, que mai es visibilitza ni es té en compte en les polítiques públiques”, diu Cuentas.

Un informe diagnòstic i participatiu sobre la situació de les dones hondurenyes

El projecte s’orienta a les dones migrants d’origen hondureny, com a titulars de drets. En els darrers anys, la migració d’aquest col·lectiu ha augmentat significativament a Catalunya, a la comarca de la Garrotxa i a Olot específicament. La majoria d’elles es dedica a tasques de la llar i de cures; es tracta, en molts casos, de dones sense papers que depenen de les persones per a les quals treballen, i que han hagut de treballar llargues jornades de feina per un sou ínfim, sense dies de festa ni cap dret laboral garantit.

L’informe d’autodiagnosi elaborat en el marc del projecte, enfocat des d’una perspectiva feminista i decolonial, s’ha plantejat amb la voluntat que les dones siguin les protagonistes de tot el procés per tal d’enfortir i fer valdre les seves capacitats analítiques, reflexives i organitzatives. Per això, el text recull les seves aportacions i les seves anàlisis a fi de destacar les seves veus i implicar-les al màxim.

“Des de la nostra metodologia, no veiem les dones que han migrat com a víctimes, sinó com a dones que han pres la decisió de migrar, amb tot allò que comporta, i que, per tant, per a nosaltres són dones molt fortes, tot i que interiorment estan patint moltíssim”, sosté la Sara Cuentas.

Si donem un cop d’ull al perfil de les dones que van prendre part a la diagnosi participativa, a grans trets, es tracta de dones d’entre vint-i-un i seixanta-dos anys, entre les quals el 60% té un o dos infants i el 40% restant, tres o més. El 80% té els seus fills o filles a Hondures i nou de cada deu tenen estudis de Batxillerat, mentre que el 10% ha realitzat estudis tècnics.

Una de les dades més destacada és que el 100% de les dones que té fills en origen és l’única cap de família, és a dir, que la seva família depèn econòmicament de les seves remeses. En aquest sentit, per a elles és fonamental estalviar atès que el 80% dels diners que guanyen els envien en remeses per a les seves famílies. “No tenen la idea d’estalviar per a elles i la realitat que tenen aquí”, expressa Cuentas. Totes les xifres es poden consultar amb detall a l’informe.

Necessitats i opressions que travessen el col·lectiu

El resultat de les anàlisis compartides per part de les dones durant tot el procés de diagnòstic formen part dels sabers de les protagonistes i fan evidents les opressions que les afecten, les necessitats que tenen i les prioritats que assumeixen com a part del seu procés de lluita i resistència durant el seu camí migratori.

En general, les principals opressions que les travessen són la racialització dels cossos, el racisme com a violència estructural, la manca de reconeixement de ciutadania, la desvaloració de les tasques domèstiques i de cura i l'exclusió de les dones migrades de la lluita feminista eurocèntrica.

Pel que fa a les seves necessitats, destaquen l’accés a informació sobre les normatives relacionades amb el treball de la llar i les cures, espais vitals adequats per descansar i desconnectar, i poder empadronar-se sense cap mena de dificultat.

L’autora de la recerca fa palès que la majoria d’elles tenen feines, generalment lligades a l’àmbit domèstic i de cures, molt precàries i dures, amb jornades molt llargues, fet que provoca que moltes d’elles pateixin problemes de salut com maldecaps, malestar o mal d’esquena, entre altres. “Són situacions de salut que tampoc poden atendre per molts condicionants, des dels seus horaris fins a la por que tenen a conseqüència de la seva situació administrativa irregular”, suma Cuentas.

Accions per anar més enllà del diagnòstic i assolir objectius

Amb tot, el projecte va més enllà d’evidenciar la realitat de les dones hondurenyes i pretén assolir l’enfortiment de les seves capacitats, teixir xarxa entre elles i generar espais de relació, vincles i cura comunitària. “Per això, hem treballat tota una sèrie d'accions paral·leles i posteriors a l'estudi, que tenen a veure amb l'enfortiment de l’autonomia física, econòmica i política de les dones”, assegura la investigadora.

Per exemple, pel que fa a la seva autonomia política, s’han dut a terme sessions per facilitar que tinguin consciència de la defensa dels seus drets, atès que moltes d’elles no coneixen les normatives ni com funcionen aquí les institucions públiques. Sense anar més lluny, una gran part desconeixia la normativa segons la qual les persones que les contracten tenen l’obligació de donar-les d’alta a la seguretat social. A més de treballar el coneixement de les normatives, afegeix Cuentas, “es tracta també que siguin conscients que són treballadores i subjectes de drets”.

Per caminar en direcció als objectius fixats, el projecte també eleva diverses propostes a governs locals, la ciutadania i les autoritats d'Hondures, per tal de dignificar la vida de les persones que migren, prendre consciència de l'impacte que suposa aquesta migració per la comunitat d'origen, i valorar i facilitar les remeses que les persones envien a la seva comunitat.

Així, es plantegen diferents accions per a fomentar la creació d'associacions de dones migrades i el seu reconeixement en el territori, així com per a implicar-les en la definició de polítiques públiques que afectin la seva realitat. També es proposa als governs locals la implementació de polítiques de migració participatives i interseccionals, i la generació d'espais d'intercanvi amb les organitzacions de dones migrades.

Per altra banda, es demana a la ciutadania que reconegui les capacitats i sabers de les dones migrades i que eviti l'estigma i la indiferència. Finalment, es planteja a organitzacions i autoritats que donin suport a les organitzacions de dones migrades i que millorin les condicions de vida de les comunitats d'origen.

El projecte ha donat peu a la primera associació de dones hondurenyes a Catalunya

La resposta de les dones hondurenyes al projecte està sent molt bona, apunten les seves impulsores. “Per a nosaltres ha sigut molt positiu que les dones hagin fet aquest procés d’empoderament i presa de consciència”, assevera Cuentas. Com a mostra, les dones han decidit posar en marxa a Olot la primera associació de dones hondurenyes que existeix a Catalunya.

També s’han dut a terme, entre altres, accions perquè les participants construeixin comunitat i potenciïn la cura comunitària per ajudar a processar qüestions que les afecten, com pot ser el dol migratori, entre altres.

“Partim del fet que la seva realitat és molt desafiant, perquè deixar el seu territori d’origen sovint implica sentir-se desterritorialitzada i desarrelada de la terra; és a dir, no només parlem del dol per deixar les seves famílies, sinó també per no tenir un espai comú on relacionar-se i poder assimilar les pèrdues associades a l’experiència migratòria”, rebla la investigadora.

Un punt clau per motivar les participants, creu Cuentas, ha estat confiar en la Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament per dur a terme aquesta tasca i no en una organització de dones locals, de la qual les dones potser es podien sentir més allunyades. “Totes som dones que hem patit les mateixes experiències, i pensem que aquest coneixement situat i viscut sobre el procés migratori ha resultat clau per engrescar les dones i impulsar el projecte”, sentencia la Sara Cuentas.