Vida vs. digitalització: desgast de l'energia i segrest del temps

Se'n parla molt de posar la vida al centre. Però què sustenta la vida i per què està en perill? Quin paper hi té la digitalització i el sistema capitalista patriarcal? La investigadora cultural Ingrid Guardiola i l'antropòloga i activista ecofeminista Yayo Herrero han parlat de tot això i molt més en una de les converses de la fira d'idees i llibres radicals Literal.

Sentits anestesiats

Herrero ha desgranat la vida en ecodependència, el reconeixement que som un animal que rep de l'entorn allò que necessita, i interdependència, la relació amb els altres éssers humans perquè "no hi ha ésser humà que aspiri a viure en solitari".

Des de la mirada ecofeminista, no és la natura el que està en risc sinó els éssers vius, però sí que hi ha "una guerra profunda contra els vincles i les relacions" declarada pel sistema patriarcal entès com "l'alimentació d'una fantasia de la individualitat que entronitza un subjecte ideal que sembla viure emancipat de la terra, del cos i dels altres".

D'altra banda, Guardiola ha parlat de l'energia en forma de vincles, que ens extreu la maquinària cultural. També de la cura, que en un sistema patriarcal "tendeix cap a la cosmètica" i es vincula "amb la monitorització de la salut" via 'gagdets'. Per últim, ha mencionat el temps.

Cada cop amb menys temps propi, i delegant la cura personal i de tercers "perdem la consciència de què significa fer-nos càrrec els uns dels altres". De fet, qualifica el capitalisme com "una màquina d'extracció energètica i emocional" que anestesia els sentits, que provoca una "pèrdua de sensibilitat progressiva cap a les coses que ens envolten".

La vida també és dolor

Elon Musk, definit per Herrero com "el súper mascle burgès del nostre temps", va idear el 'neuralink', una mena de xip que ha de servir per curar lesions cerebrals i evitar malalties.

"L'objectiu és eliminar el dolor de les nostres vides, però el dolor també és el moment de la consciència, ens indica que formem part d'una societat que decau, amb una línia evolutiva de temps, i que finalment es mor. És una eina de coneixement fonamental", explica Guardiola.

Sovint relacionem el dolor i la por amb problemes de salut mental. Quan Herrero parla del col·lapse climàtic, es troba amb la frase: "No pots dir això a la gent, o perquè no dona vots o perquè genera por".

Però ella creu que per imaginar nous mons és necessari "fer un petit exercici d'amargura per sortir de la situació en què vivim". Al contrari, la fugida del dolor esdevé "un exercici d'elitisme": "és com no explicar un diagnòstic d'un càncer teminal a algú".

En l'àmbit cultural, ella advoca per més mirades utòpiques en la ficció per pensar "com podem construir horitzons de desig que siguin compatibles amb els límits físics de la terra i de cada vida, amb la vulnerabilitat dels cossos".

Vida versus digitalització

La digitalització ens extreu energia i temps, opinen les pensadores.

L'entorn digital, que s'ha venut com eteri, immaterial i ilimitat ,és "una arma llacívola", està "ple de d'esquers que fan que la nostra energia es desgasti" i ens "erosionen emocionalment", assenyala Guardiola.

Apunta estudis que diuen que les plataformes digitals no només extreuen dades sinó la teva vulnerabilitat: "T’ofereixen el producte o la informació en el pic de la teva vulnerabilitat que pensaves que només coneixia la teva millor amiga".

Herrero encara va més enllà: "Podríem llegir la crisi ecològica com una crisi temporal: xocs dels temps de la vida amb els temps del propi capital acceleradíssims en aquesta dinàmica digitalitzada en què allò digital ha imprimit la capacitat de segrestar el temps".

Per a ella el capitalisme ha passat a ser extractivista i el desplegament tecnològic n'és un exemple. Cita Günther Anders: "El progrés ha sigut el procés que ha permès allunyar els llocs on s'actua o es prenen decisions dels llocs on es pateixen les conseqüències".

I és que per digitalitzar l'economia calen unes quantitat ingents de minerals extrets de zones de sacrifici on viuen persones i animals. A més, "la quantitat de telèfons mòbils, cablejat, fibra òptica, satèl·lits... tenen una economia marró darrera brutal", assenyala Herrero, que alerta que el desplegament del 5G fa inviable l'ús raonable d’energies renovables.

També denuncia el negacionisme de la maltatia de les persones afectades per contaminació electromagnètica, com ja va passar amb l'amiant. I és que enaltim el risc i no tenim "una cultura de la cautela, de la cura, sovint lligada a la criança, que anticipi els riscos: "Quan molt de temps després ho demostres et canvien vides per indemnitzacions".

La mort a distància

La tecnologia facilita el fet de no fer-nos càrrec dels nostres actes, que cada vegada requereixen menys esforç. L'exemple més tràgic és la guerra, que des dels bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki, s'ha transformat en la possiblitat de matar milers de persones i animals amb una palanca. "Deixem de ser capaços de fer-nos carrec de les conseqüències atroces", diu Herrero.

El poder es converteix així en abstracte, com la guerra amb drons. "L'executor no té moral, cos ni cap, delega la decisió a una màquina", apunta Guardiola.

De fet, assenyala Herrero, "el capitalisme és el sumum de l'abstracció perquè el valor es redueix a un número econòmic. Només té valor allò que pot ser expressat en temes monetaris". Això desvincula la producció de les necessitats humanes i fa que acabem assumint que val la pena sacrificar-ho tot pel creixement econòmic.

"'L'economia ha de créixer com sigui' s'ha convertit en un fonamentalisme religiós", i això s'ha vist durant la pandèmia quan s'han aturat els desnonaments pel moment d'excepcionalitat. "Tenim un problema si la nostra economia es contraposa al temps, a l'espai i a les cures", denuncia.

Hi ha alternativa?

Com a teràpia de xoc, Guardiola proposa institucions permeables perquè la gent pugui negociar les eines, un sistema de producció d’eines alternatives i una classe política que pugui fer polítiques socials reals.

Herrero planteja una desintoxicació i buscar espais lliures de pantalles. "Mentre el món cada cop és més gris, les pantalles tenen una capacitat de resolució en colors molt més forts. Els nens i nenes s’estan acostumant a mirar el món a través de les pantalles i no a través de les finestres o directament".

I afegeix una opció una mica més macarra: "Si poguéssim tenir un aparell que anés desconnectant altres aparells, un inhibidor... Quan apagues la pantalla surt la riquesa de la interacció".