13 pel·lícules (i alguna més) per fer un #emquedoacasa més reflexiu
Comparteix
Aprofitar la situació de confinament per a la reflexió i l'autocrítica a través del cinema. 
Problemes per decidir una pel·lícula? Fes una ullada a aquest llistat. Font: Pixabay
Ara que ens trobem en una situació inaudita que porta a aturar-nos i remoure'ns, és l'hora de fer-nos més d'un replantejament.
El cinema, més que un simple entreteniment, també pot ser una font d'inspiració per a la reflexió. És el moment, doncs, d'asseure'ns, de recapitular, de buscar, i potser trobar, un rerefons per entendre, tant a nivell individual com col·lectiu, en quin punt estem, com hi hem arribat i cap a on volem anar.
Amb aquesta intenció, hem seleccionat un llistat de pel·lícules que podria ser infinit, en som ben conscients, però si més no, és un tastet que ens farà degustar la recapacitació i l'autocrítica.
-
El séptimo sello (Ingmar Berman, 1957)
Segurament la partida d'escacs més famosa de la història del cinema. Amb una fotografia en blanc i negre magistral, Ingmar Bergman reflexiona sobre la Mort i l'existència de Déu, amb el tema de l'Apocalipsi com a teló de fons.
-
El show de Truman (Peter Weir, 1998)
I si la teva vida fos una pura farsa? I si no fossis més que un simple conillet d'indies d'un 'reality show'? Una reflexió sobre la vida rutinària, guiada per normes, que poc ens qüestionem, i la cerca de noves espectatives. Però essencialment una àmplia crítica a la societat del control mediàtic i la sobreexposició social, al qüestionable dret a l'intimitat i a l'ètica dels mitjans de comunicació. “Per si no ens veiem després, bon dia, bona tarda i bona nit”.
-
El club de la lucha (David Fincher, 1999)
Amazon Prime Video. Movistar+.
Què dona sentit a les nostres vides? Aguda i crua crítica sobre el capitalisme consumista. Des d'una perspectiva fosca, planteja com trencar amb les expectatives socials i decidir-se a fer allò que cadascú vol realment.
-
En el cuarto de vanda (Pedro Costa, 2000)
Monument realista a la dignitat de les persones marginades. D'una sensibilitat exquisita es dona la veu a aquelles vides que la societat vol amagar, no per ser jutjades sinó, compreses. És una oda a la vida i a la llibertat.
-
Whisky (Juan Pablo Rebella, Pablo Stoll, 2004)
Tres vides monòtones, rutinàries i mediocres centrades en el treball, immerses en un país en crisi, sense oportunitats. Explicada amb molt sentit de l'humor, aconsegueix, no obstant, el seu propòsit: incomodar a l'espectador i espectadora davant una realitat grisa i fracassada.
-
Hacia rutas salvajes (Sean Penn, 2007)
Adaptació cinematogràfica de l'obra homònima que descriu el cas real d'un jove benestant que inicia un viatge vital, abandonan-t'ho tot i vivint només amb allò indispensable. Una reflexió crítica sobre la societat de consum capitalista i un cant a la senzillesa de la vida en harmonia amb la naturalesa.
-
Cisne negro (Darren Aronofsky, 2010)
Sky.
Probablement un dels directors de cine que més ens fa pensar. Obra elegantment profunda que retrata el perfeccionisme obssessiu en una societat que, en alguns àmbits, exigeix una disciplina exagerada, un sacrifici inhumà.
-
El Havre (Aki Kaurismäki, 2011)
La noblesa i la solidaritat dels que menys tenen, és la definició d'aquest film que mostra una realitat que necessita més humanisme. Una utopia que en surt victoriosa mitjançant un discurs humorístic i loquaç.
-
Terra (Yann Arthus-Bertrand, 2015)
Qualsevol dels seus documentals ens fan conscienciar dels profunds canvis que la naturalesa pateix a causa del desenvolupament de la humanitat. Una altra manera de consum (i de viure) i sensibilitzar-nos de l'explotació desmesurada de les riqueses de la Terra és, doncs, el fil argumental.
-
La fábrica de nada (Pedro Pinho, 2017)
En format de cine documental és una apel·lació a la defensa del bé comú en una era de salvatge capitalisme, on prevalen els ferotges interessos financers. Radical en el fons i en les formes, aconsegueix que l'espectador i espectadora s'immiscueixin personalment en la lluita obrera, debatint-se entre l'egoïsta individualisme i la solidaritat comunal.
-
An elephant sitting still (Hu Bo, 2018)
Òpera prima i pòstuma del malhaurat jove director, qui afirmava que “estem massa acostumats a veure la vida de color de rosa”. Mitjançant la bellesa gris de plans-seqüències llargs, descriu, de forma contundent, l'estat de ràbia i tristesa que pateixen quatre personatges davant un context dessolat moralment.
-
Roma (2018)
Qualificada de peça poètica audiovisual, amb una tècnica perfecta i de ritme pausat ens convida a parar, observar i recordar. Una sèrie de béns massa oblidats en la voràgine de la societat actual.
-
Parásitos (Bong Joon-ho, 2019)
Tan cruel com entretinguda, ens parla de paràsits en el sentit literal i figurat del terme. Profunda crítica social a la divisió de classes, que ens demostra de forma cruel i trista que 'ni els rics són els bons ni els pobres són els dolents'. La manca d'ocupació porta a la desesperació de la pobresa, que acaba treient tota la seva ira contra una riquesa despiadada. Qui és doncs el paràsit?
I la ciència-ficció?
El cine també ens ha donat visions futuristes de móns distòpics.
No podem deixar de recomanar pel·lícules que plantegen grans qüestions filosòfiques, com 'Blade Runner' (Ridley Scott, 1982. Netflix) i 'Interstellar' (Christopher Nolan, 2014. Movistar+), sobre el declivi de la condició humana.
Així com tampoc podem ignorar els realismes màgics de 'Her' (Spike Jonze, 2013. Amazon Prime Video. Filmin) i '¡Olvídate de mí!' (Michel Gondry, 2004. Amazon Prime Video), dues històries d'amor on floreixen els sentiments humans més profunds i on els avenços tecnològics aconsegueixen apoderar-se de les nostres vides.
No oblidem tampoc l'animació!
Per anar acabant, deixem un petit últim espai a l'animació per al públic adult.
Les crisis interiors a 'Anomalisa' (Charlie Kaufman, Duke Johnson, 2015. Amazon Prime Video), les imperfeccions de les nostres vides a 'Mary and Max' (Adam Elliot, 2009. Amazon Prime Video), les restriccions de les llibertats individuals a 'Persépolis' (Marjane Satrapi, Vincent Paronnaud, 2007. Amazon Prime Video. Filmin) o 'La princesa Mononoke' (Hayao Miyazaki, 1997. Netflix) que vol fer del respecte i la convivència pilars per fer del món un lloc millor, són les nostres recomanacions cinèfiles per fer un #emquedoacasa més productiu.
No ens oblidem de Solaris