2018, Any Maria Aurèlia Capmany

L’escriptora, pedagoga i política Maria Aurèlia Capmany va néixer a Barcelona el 1918, on hi va morir el 1991. Filla del també escriptor i folklorista Aureli Capmany, va créixer en una família liberal, intel·lectual, catalanista i d'esquerres que marcaria, com ella mateixa va reconèixer, la seva personalitat i obra. Entre les seves cites més cèlebres destaquem dues: “mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides” i “he assassinat l’àngel de la llar. I no ha estat fàcil”.

Enguany es celebra el centenari del seu naixement i per això, la Generalitat de Catalunya ha declarat el 2018 com a Any Maria Aurèlia Capmany, comissariat per Marta Nadal. El 7 de març, a les 12h, a la plaça Reial de Barcelona, se li farà un homenatge amb una lectura de la seva obra feta per veïnes, treballadores de la plaça i algunes persones del barri. Els textos seran escollits pel Centre de Normalitzacció Lingüística de Barcelona. També hi haurà espai musical amb la coral “Ciutat Vella m’encanta” i una exposició efímera de fotos de l’homenatjada.

Ho organitzen l’Associació d’Amics i Comerciants de Plaça Reial, el Centre de Normalització Lingüística de Barcelona Delegació de Ciutat Vella i la Fundació Setba. Hi col·laboren Amics de la Rambla, Biblioteca Gòtic Andreu Nin, Fundació Aura, Casal Municipal de Gent Gran Pati Llimona i Projecte Itaka.

La Capmany polièdrica

Llicenciada en filosofia a la Barcelona a la Universitat de Barcelona de la postguerra, va exercir la docència a les dècades dels quaranta i cinquanta a Badalona i Barcelona. També va treballar gravant vidre, ofici que havia après en l'època d'universitària.

En l’àmbit literari va cultivar amb èxit la novel·la, la dramatúrgia i l’assaig. Amb la seva primera novel·la Necessitem morir (1952) quedà finalista del Premi Joanot Martorell de 1947, premi que va guanyar l'any següent amb El cel no és transparent. Li van seguir Betúlia, El gust de la pols i Un lloc entre els morts (1968), per la que va rebre el Premi Sant Jordi de novel·la. L'any 1981 va rebre el Premi Ramon Fuster, atorgat pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya,[2] i el 1983 va guanyar el Premi Crítica Serra d'Or de Literatura Infantil i Juvenilamb El malefici de la reina d'Hongria.

En el camp de la dramatúrgia va fundar el 1959 l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual amb Ricard Salvat. Hi va exercir de professora, d'actriu i de directora. A més, hi va estrenar obres pròpies, com Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. Com a assagista sobresurt per les seves obres sobre la situació de la dona, sobretot amb La dona a Catalunya: consciència i situació el 1966. El mateix any, va participar en la Caputxinada, una assemblea antifranquista. També va dedicar nombrosos articles a diversos aspectes de la cultura i de la societat catalana. També destaquen els llibres de memòries Pedra de toc (1 i 2), Mala memòria, i Això era i no era.

A l’esfera política, va destacar com a activista cultural, feminista i antifranquista. Fou presidenta del PEN català entre 1979 i 1983. Participà i va intervindre en el "Míting de la Llibertat" ( juny de 1976) i en el procés constituent del Partit Socialista de Catalunya Congrés (novembre de 1976). Va ser regidora i responsable de les àrees de Cultura i d'Edicions a l'Ajuntament de Barcelona durant les primeres legislatures del Partit dels Socialistes de Catalunya(PSC) i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins que es va morir el 2 d'octubre de 1991. Va ser també membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i presidenta del Centre Català del Pen Club.

Més informació