Ángel Méndez: "Sempre hem volgut que la música no deixés de sonar"

Què és Can Carrancà?

És una masia de 1700 que avui dia s’ha convertit en el centre cultural del poble. Hi ha el projecte de fer un centre cultural que substituirà l’antic envelat perquè sigui un espai per a entitats. Hi havia un celler antic i el van condicionar per fer una sala polivalent per a concerts, exposicions i teatre.

L'associació de músics de Martorelles CarrancaRock va néixer allà.

Fa 21 anys que existim, però hi ha gent que porta més de 30 anys a la masia. Com que l'ajuntament no tenia equipaments per assajar ens van deixar les golfes. Tenim tota la part de dalt. Són cinc locals autogestionats. A partir del 2000 vam decidir constituir-nos com a associació. Jo vaig començar a tocar la guitarra amb 15 anys al garatge d’un col·lega fins que els veïns es van queixar, i un amic d'un amic em van dir: Allà hi ha una gent que té locals. Així vaig entrar a l'associació.

Quantes persones sòcies teniu?

Unes 40. Estem limitats pels locals, però hi ha més demanda que oferta.

Quins objectius teniu?

Promoure la música al poble, tenir un lloc on els musics locals puguin dir la seva.

I com ho feu?

Participem activament a la festa major aportant idees i muntant la barra, i hem muntat molts concerts. Intentem recolzar associacions d'altres municipis perquè vinguin, i visibilitzar els musics del Vallés. Hem fet col·laboracions amb el Carrancacony, festival feminista que volia visibilitzar les dones sobre l’escenari.

Heu tingut èxit?

Hem arribat a portar gent molt potent. La festa major de Martorelles va ser un referent durant molts anys. Raimundo Amador, Los Manolos... En l’escena underground, Standstill, Triángulo de Amor Bizarro...

I ara, com aneu?

Vam passar per una fase difícil. Amb la crisi econòmica no hi havia calers, però sense rebre cap ajuda de l'Ajuntament vam muntar el concert de festa major amb els nostres mitjans i grups propers. No hi ha hagut cap any que no s’hagi fet un concert. Hem resistit. Vam passar d’un escenari Viña Rock a que la coca-cola ens deixés el remolc. Sempre hem volgut que la musica no deixés de sonar.

Com us ha afectat la pandèmia?

Els locals són municipals, així que hem passat uns quants mesos sense poder assajar. Ara comencem a tenir bolos, però ha sigut una parada cultural. Creiem que no s’ha fet bé. Després ha quedat demostrat que moltes coses es podien continuar fent. Per a nosaltres la música és la teràpia i el punt de trobada. Ara estem remuntant.

Tenim algun concert a la vista per venir a fer suport?

A l'associació encara no, però amb el meu grup, en tenim un parell. Es diu Frecuencia Bandarra. Fem rock, rumba i blues.

Quina és la situació de la indústria musical?

Ja sabem quin és el negoci, tot és marketing, tot és producte.

Rebeu suport?

Rebem alguna subvenció de l'Ajuntament, però sobretot ens financem amb la barra i els concerts. El suport sempre ha estat poc.

Què reivindiqueu?

Creiem que s’hauria de recolzar a les associacions més petites que estimen la música i que fan de la música un bé cultural per a la societat. Ningú s’imagina la vida sense música.