Anna Solà: “Un director pot ser mediocre, però una dona ha d’aconseguir l’excel·lència”

Què és la Mostra Internacional Films de Dones?

La Mostra és un espai que va iniciar la seva trajectòria el juny de 1993 amb l’objectiu d’exhibir i fer visible el treball de les dones en el món del cinema i donar visibilitat a la cultura audiovisual femenina. La mostra també genera un interès per transformar la societat des d’una perspectiva artística i feminista i evidencia que cada vegada són més les dones que es posen al capdavant d’un projecte com a directores per mostrar les seves mirades.

Quines novetats trobarem aquest any?

L’edició d’enguany es dedica a la retrospectiva de tres grans autores en el món del cinema. Marta Rodríguez és una dona colombiana que ha estat una de les pioneres en el cinema documental llatinoamericà. Ha tingut una línia antropològica, però també ha estat molt vinculada a moviments sindicalistes, de la seva terra i dels indígenes, fins al punt de crear escola. La segona és Margaret Tait, la primera dona d’Escòcia que va realitzar un llargmetratge. La seva obra és molt extensa i està caracteritzada per un treball personal i lliure en el cinema experimental poètic.

La tercera és Dorothy Arzner, la primera dona que va treballar com a directora a Hollywood, a finals dels anys 20 i durant als anys 30. Tot i que és un cinema més comercial, va introduir elements que trencaven estereotips de gènere i posaven en dubte tota la narrativa de Hollywood en relació a les dones. Més endavant, es va fer docent a la Universitat de Califòrnia, donant classe al mateix Scorsese o a Coppola.

Em podries explicar el projecte Arxipèlag?

És un dels projectes de la mostra, que proposa un homenatge col·lectiu a cineastes inspiradores, rupturistes i innovadores. La iniciativa convida a dones realitzadores, crítiques i artistes visuals a participar i contribuir en la construcció d’un arxipèlag genealògic referent al cinema fet per dones amb una peça artística inspirada en l’obra d’una altra cineasta.

Arxipèlag representa que la idea de la suma del treball de les dones és una forma col·lectiva de transformar la realitat narrativa, i així canviar la realitat social. Les artistes que participen poden venir d’altres àmbits que no siguin el cinema, com la fotografia, el teatre o la literatura.

Quin ha estat el rol que se li ha imposat a la dona en el cinema?

Fins fa poc, el cinema considerava les dones com a objectes a contemplar i admirar i servien per satisfer les fantasies sexuals masculines. Entrar a treballar en aquest món i canviar-ho no és fàcil. Les cineastes que a dia d’avui estan dirigint han de lluitar i negociar amb aquestes tendències i canviar la forma d’entendre la representació de dones objecte com es tenia amb la Star System. Abans cap dona tenia un paper protagonista, però ara tot això està canviant.

Com s’han creat aquests estereotips?

Sempre hi han hagut estereotips tant masculins com femenins, però no s’han creat de nou, sinó que s’han adoptat d’altres expressions artístiques o narratives, com la literatura, el teatre o la mitologia. Però l’origen de tot és la cultura patriarcal.

Aquests arquetips formen part d’uns models de formules repetitives i mecàniques que s’han utilitzat sempre. Per sort, aquests prototips poc a poc es van desdibuixant i s’està donant pas a noves mirades transformadores, harmòniques amb l’evolució i la llibertat femenina, sobretot en el cinema més independent.

A quines discriminacions us enfronteu?

Que una dona arribi a la figura de directora no és gens fàcil. Les directores sempre han estat una minoria i tot i que cada vegada hi ha més, encara es troben molts obstacles. Des de les organitzacions de cineastes i les polítiques del govern s’estan prenent mesures perquè no passi, però tot i així costa. És com si un director es pogués permetre ser mediocre i una dona hagi d’arribar a l’excel·lència per ser-ho. Abans, si una dona dirigia una peli, l’havia de firmar el director de la productora o el seu marit.

Les dones que s’han dedicat al cinema sempre han treballat amb unes formes i una cultura del treball feta a la mida dels homes, fet que no permetia conciliar la seva vida social, personal i familiar. Al igual que en altres àmbits com les tecnologies o la informàtica, sembla com si el món de la direcció sigui un espai d’homes i si alguna noia vol entrar tingui que superar moltes més dificultats. I tot això sense comptar els innumerables abusos i casos d’assetjament.

Com es manifesta el feminisme a través del cinema?

Partim de la base que el llenguatge no és neutre. Ni el llenguatge oral, ni el llenguatge artístic i en el cinema encara menys. El llenguatge audiovisual s’havia construït sota les convencions d’una narrativa molt patriarcal on l’home domina l’acció. Construir ficcions amb noves mirades feministes, oposant-se a la tradició, és clau per canviar aquest llenguatge i que es pugui manifestar aquesta perspectiva amb total llibertat.

Les cineastes parlen de tot l’espectre social i totes les situacions possibles. Aquesta mira femenina que és necessàriament una mirada critica està forçant a enriquir un nou llenguatge que trenqui contra els estereotips patriarcals.

Com ha evolucionat aquesta mirada feminista en els darrers anys?

Amb una evident proliferació de propostes gràcies a un increment de la riquesa argumental i una renovació formal. S’ha incrementat la presència de la dona en la direcció i la creació, fent-se cada cop més visible, el que ha generat la capacitat de mostrar nous exemples narratius i noves fórmules.

L’excel·lència és més fàcil que sorgeixi quan més dones hi poden accedir. Aquesta proliferació també ha estat possible gràcies a la creació de nous formats, amb projectes multidisciplinaris on l’audiovisual es vincula amb altres manifestacions artístiques i és una eina més per donar a conèixer noves mirades i noves narratives feministes.

En un futur és possible un cinema sense discriminacions ni estereotips?

L’evolució d’aquest tema anirà en paral·lel a l’evolució d’altres aspectes socials. Creure que viurem en un món sense desigualtat vers les dones em sembla una utopia, però estem avançant en aquest camí i en la mesura que anem superant aquestes desigualtats i desequilibris, el cinema s’anirà transformant. Però hem de tenir en compte que serà un procés a llarg termini.