Després de constatar la diversitat dels actes que atreuen la munió de jubilats i prejubilats que s’han sentit cridats per la iniciativa de les aules de formació permanent, fa un cert elogi dels promotors: “Al capdavant de l’organització, persones entusiastes que contacten amb els conferenciants, que administren els diners, que dediquen hores i esforces a garantir que tot rutlli, que tot vagi com un seda”.

Relaciona la iniciativa amb l’antecedent de les Universités du Troisième Âge que el professor Pierre Vellas endegà a França, però, igualadí com és en Dalmau, ciutat d’una societat civil potent, posa les Aules de la Gent Gran com a “exemple d’una tasca silenciosa i encomiable, que a mi em recorda altres àmbits ben diferents en què, tanmateix, els catalans ens hem sabut distingir: la xarxa de televisions periòdiques i les emissores de ràdio i televisió d’abast local i comarcal [...]. Si completem aquest triplet relativament jove amb la força tradicional, molt més antiga i consolidada que representa el nostre teixit associatiu, tenim un país que més enllà de l’autoflagel·lació contant amb que alguns els agrada castigar-se, qualsevol diria que es ben travat i complet: la societat civil que s’organitza, que canalitza les seves inquietuds culturals, que no es resigna a esperar que els poders polítics li ho facin tot. En aquest sentit, el model sembla realment impecable: les administracions hi són al darrere, per ajudar i per empenyer sempre que convingui, però la capacitat d’organització i decisió pertany a la gent que s’agrupa amb un objectiu comú, que decideix que vol fer i com ho vol fer, de manera que les intromissions ideològiques o polítiques hi resulten francament difícils.”