Arturo Gaya és un dels màxims dinamitzadors de la cultura ebrenca. Forma part de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, grup de música tradicional de les Terres de l'Ebre, i és professor de l'Aula de Músiques de la Terra de la Casa de la Jota.

Què és la Casa de la Jota?

És el Centre d’Interpretació de la Jota a les Terres de l’Ebre. Funcionem com a centre d’estudis i com a centre formatiu. Tenim una exposició permanent al recinte de l’escorxador de Tortosa, a l'Espai de la Jota. Tenim l’Aula de Músiques de la Terra on ensenyem cant i instruments.

Com neix?

Neix a partir del material que hem anat recollint amb el grup de música i s'ha anat associant gent. Tot el que Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries hem anat coneixent ho hem posat a l'abast de la gent amb aquesta entitat. Tenim un arxiu consultable en el qual recollim documentació (imatges, textos, arxius sonors) sobre la música popular del sud de Catalunya, és a dir, la jota, el bolero, el fandango i altres cants de treball.

Quin és l’origen de la jota?

Aquesta és la qüestió. Nosaltres defensem que l'origen és mediterrani. És una música molt antiga anterior a la cultura àrab. Segons alguns estudiosos, ve del mar i puja riu amunt. Hi ha una llegenda molt bonica que és la de l'Aben Jot, que era un poeta àrab revolucionari que vivia a València i que va ser expulsat per un rei. Es diu que cantava proclamant la injustícia camí de l'exili, i va fer cap a Calatayud. Seria l'inici de la cançó protesta.

A Calatayud, que es considera el bressol de la jota, hi ha un monument on hi diu "La jota nació en Valencia. y de allí vino a Aragón; Calatayud fue su cuna, a la orilla del Jalón". A l’Aragó es converteix en la música nacional aragonesa en el mateix moment en què a Catalunya s'hi converteix la sardana. I amb el franquisme, se'n fa una lectura molt simplista. De fet, hi ha qui diu que la jota és la música nacional dels Països Catalans perquè és comú a Catalunya, les Balears i el País Valencià.

Podria haver sigut la jota la música nacional catalana?

Va ser declarada dansa d’interès nacional per la Generalitat fa uns anys. Ja estem tots salvats (riu).

Suposo que va ser en resposta a una realitat que a unes comarques la jota és l’element festiu. La gent a les festes majors i manifestacions culturals balla la jota espontàniament i durant diverses hores, com un ritual. El que va fer la Generalitat va ser reconèixer que a Catalunya també hi ha una altra música d’interès nacional. No sé què pot implicar.

"L’administració sempre va al darrere de la realitat"

Una mica tard. Ha faltat reconeixement?

No em preocupen massa rels reconeixements oficials. L’administració sempre va al darrere de la realitat. És com el nom de Terres de l’Ebre. Això s’ho va inventar el poble.

Que s’hagi associat sempre a l’Aragó l’ha perjudicat a Catalunya?

Fa 30 anys, quan vam començar a cantar jotes en català, anàvem a Barcelona, al Tradicionàrius i la creença era que cantàvem jotes per veïnatge amb l’Aragó. Ni tan sols per veïnatge amb el País Valencià. A ningú se li acut pensar que els mallorquins canten la jota per ser veïns de l’Aragó.

El que hem intentat fer amb el grup i la Casa de la Jota és precisament això: donar a conèìxer que la jota és una música catalana perquè l’estem usant aquí. Catalana i d’altres llocs, mediterrània, i que és d’interès nacional és una evidència.

"La jota és una música catalana perquè l’estem usant aquí"

Hi ha més interès entre la gent jove?

Sí, des del principi. Amb Quico el Cèlio hi va haver un interès sobtat. Només teníem dos referents vius quan vam començar, que eren pagesos que cantaven jota. Un era El Canalero i l’altre, El Teixidor. Ara hi ha molta gent jove que està cantant jotes i que ho fa per passar-ho bé i per recuperar un ofici artístic. L’important és que la gent jove està recuperant aquesta música, no perquè sigui d’interès patrimonial sinó perquè s’ho passa bé.

L’essencial es que vinguin aquí a estudiar a l’Aula de Música, a aprendre perquè disfruten. La normalització es produeix quan la gent vol recuperar això no perquè es perdrà sinó perquè xala. Quan això estava tan viu com a element festiu era perquè la gent xalava. La normalització és tornar a xalar.

La situació és diferent.

Fa 100 anys, els tractats de folklore com el Costumari Català, de Joan Amades, o el Folklore Tortosí, de Joan Moreira, parlen d’una societat en què la música estava en tots els àmbits de la vida: en el treball, en la festa, en l’oci i en el pregar. La gent treballava cantant i, quan acabaven de plegar olives, se n’anaven a la taverna i continuaven cantant. L’oci era absolutament compartit.

Ara no?

Ara és individualitzat. Una persona pot invertir hores d’oci tancada a l’habitació amb l’ordinador.

Ens falta música?

És clar. És una eina per canviar la societat, per millorar-la, per socialitzar. Hi ha coses que són difícils, com que es torni a cantar treballant.

Promovem-ho!

No és que sigui impossible, però hi hauria d’haver un trastorn social per fer un canvi. Imagina't que entressis en una oficina d'un banc i veiessis que algú està cantant. Això és difícil. Però recuperar la música en l’oci està al nostre abast. Hi ha molts col·lectius que hi treballen.

La jota serà patrimoni immaterial de la humanitat?

L’interès nacional i el patrimoni de la humanitat, benvinguts siguin, si serveixen perquè se'n parli i la gent prengui una mica més d'interès.

Joan Moreira, quan li van oferir dirigir un orfeó a Ulldecona, va dir: "Jo aniré a dirigir un orfeó a Ulldecona si teniu en compte que no és perquè la gent aprengui a cantar sinó perquè la gent, cantant, farà d’Ulldecona un lloc millor per viure. Això lliga amb una frase històrica que diu que allà on es canta pots anar-hi a viure. Hi ha bastant llocs on la gent es comença a trobar per cantar. Estem tan fotuts que qualsevol petit pas és una millora.

Quina documentació heu rebut?

Documents inèdits, llibres, publicacions diverses, gravacions de pagesos que cantaven recollides en magnetòfons dels anys 70... Ho estem digitalitzant perquè pugui ser consultat. Si algú té material, es pot enviar a correu@lajota.cat.