Biel Pubill i Soler és professor d’educació física i d’història a l’Institut de Flix, a la Ribera d’Ebre, i és autor del bloc Ben jugat! Jocs tradicionals:

D’on ve el teu interès pels jocs tradicionals?

De ben petit. Els meus avis anaven de fira en fira venent joguines que duien en una maleta. I els meus pares tenien una botiga de joguines a Reus. M’interessen jocs i joguines tradicionals d’arreu del món, no les de plàstic actuals.

Què entenem per jocs i joguines tradicionals?

Els jocs i joguines tradicionals són confeccionats artesanalment, de manera casolana, sovint pels propis nens i nenes que hi jugaran. Per tant, cap és ben bé igual, perquè no es fan en sèrie i es destinen a un públic de proximitat. Els jocs tradicionals es passen de generació en generació, es fabriquen amb material de l’entorn, de vegades reaprofitat. Això estimula la creativitat.

Com ha canviat la percepció del joc?

Visc des de fa 30 anys a la Ribera d’Ebre i, en aquestes dècades, els nens i nenes han canviat els hàbits de joc. Recordo quan anaven a jugar a prop del riu, a l’aire lliure. Avui, la canalla passa hores tancada a casa davant de pantalles. Aquesta evolució ha minvat el sentiment de pertinença a un col·lectiu. Ja no es comparteixen experiències presencialment gairebé. Aventures com anar a la muntanya ja era en sí un joc, i més si se’t punxava la roda de la bicicleta pel camí.

Les experiències de joc eren més transcendents fa 30 anys que amb els jocs virtuals d’avui. Es consensuaven normes de joc i això implicava participació i presa de decisions grupals. ‘Anem a buscar figues al camp!’, dèiem, i això generava emocions de por o d’entusiasme que identificaves als ulls de l’altre. És una llàstima. Hi hem perdut tots.

Posa’ns exemples de jocs tradicionals a l’aire lliure.

D’entre els més coneguts, la baldufa seria la mare dels ous. Jo tinc una col·lecció de 400 baldufes, que seran exposades al Museu de les Terres de l'Ebre a final d’any. Les bitlles catalanes, el cèrcol o aro, les cordes de saltar, les bales (caniques), les xanques, etc. S’han perdut les hèlices que es fèien amb canyes, el trinquet, la xarranca o palet (rayuela) – també coneguda com ‘la xancleta’ perquè és el que es tirava a l’estiu-; el ‘io-ió’; la fona (tiraxines); els patacons, que es jugava amb cartes doblegades com una mena de moneda infantil.

Jocs que s’han perdut entre les nenes són el de les gomes, que oferia un cançoner popular en castellà molt estés entre els seixanta i els setanta; o el joc de les tabes, petits ossets de xai que es llançaven enlaire.

"Molts jocs tradicionals es conserven gràcies a la transmissió oral".

Com es conserven avui?

Molts jocs tradicionals es conserven gràcies a la transmissió oral. He recollit la banda sonora de 80 jocs tradicionals, ja sigui picant mans, amb corda, pilotes, etc. Encara ara es pica de mans cantant i, en funció del territori, el repertori varia, és viu. Tothom ha cantat algun cop ‘Miliquituli’ i ho fa com l’aprén. Això sí, del repertori recopilat, només un 20% és en català.

Al llibre ‘Quina canya! Joguinetes’ que vam publicar a quatre mans amb en Miqui Gimènez recollim instruccions per construir una seixantena de joguines de picar, rascar, bufar, llançar, fregar, ... i sobretot, compartir.

Alguns jocs i joguines també es conserven en col·leccions privades i museus de joguines. La llàstima és que vas als museus amb els nens però no hi poden jugar pas! No passa a tots, però és una contradicció.

I pel que fa als jocs de taula?

El joc de taula és el de cafè (rialla)! Jo en dic jocs de tauler. L’oca, el parxís i l’auca són els clàssics més coneguts. El tres en ratlla és dels primerencs per als infants; és previ a les dames i als escacs. L’alquerc és com quatre tres en ratlla junts, que seria l’evolució, i ja el trobem gravat a les parets del claustre de la Catedral de Barcelona, a la Seu Vella de Lleida o a la línia de trinxeres de Seròs, en llocs eclesiàstics perquè eren construccions resistents.

Segurament van ser gravats amb pedres o pinyols per soldats en moments d’avorriment durant la guerra civil. De fet, els jocs de tauler els hem heretat de grecs i romans, que els gravaven en lloses. La indústria del joc després va crear el Monopoly, el Cluedo, el Risk, etc.

Els jocs es dividien per gènere.

Efectivament. A menys que es pertanyés a comunitats molt petites. Estava mal vist no segregar. Avui, aquesta divisió, malauradament encara es manté en alguns jocs.

Tens mal perdre?

No, m’agrada jugar. El joc tradicional et permet relativitzar el resultat. A les festes majors es jugava a curses de sacs, a la botifarra, i a tants d’altres, que després donaven lloc a conversa, més enllà de qui guanyava o qui perdia.