"Les marques del passat es queden, però no tenen per què fer mal". És un dels aprenentatges que han incorporat les participants del projecte Coneixement Compartit, que són supervivents de violències masclistes.

Es tracta d'un espai creat per Diana Rangel, artista resident de l’àmbit de Mediació i Educació del Centre d’Arts Santa Mònica, i acompanyat en aquesta primera fase pel Servei Integral d'Acompanyament, Recuperació i Empoderament (SIARE) de la Fundació Surt. La iniciativa vol generar dispositius d’aprenentatge transdisciplinaris i proposar vies lúdiques per promoure la reflexió crítica sobre problemàtiques de l’àmbit local a través dels interessos de les entitats.

La necessitat de riure

Dina Agra, psicòloga del SIARE, qualifica el Servei de Surt com un acompanyament per, d'una banda, "relatar les seves històries, donar-li un altre significat, vivir-les des d'un altre lloc, i oferir un espai de contenció", i de l'altra, explorar habilitats per treballar l'empoderament econòmic i l'orientació laboral. En aquest procés, tenien dues necessitats a les quals no arribaven, explica, que eren fer xarxa i fer activitats d'oci. "Sempre estem cuidant, estudiant, treballant... Costa oferir un espai on vagin i riguin", afirma.

Això és el que aquest grup de dones ha trobat a l'Arts Santa Mònica, "un espai per jugar i riure una mica", diu una de les dones participants al podcast on han explicat el procés: "A vegades no ens donem el permís per riure, per fer coses ximples i cometre errors".

Escriptura, fotografia i vídeo

Aquest grup de dones han treballat les seves vivències relacionades amb els processos migratoris, amb la violència de gènere i l'autoestima a través de diferents llenguatges com l'escriptura, la fotografia o el vídeo, i han trobat en l'expressió artística un "alliberament" amb el qual no s'havien familiaritzat abans.

Escriure allò que fa mal individualment en un paper i esborrar-ho creant així un traç col·lectiu que no acaba de marxar, però que ja no és tan profund, és una de les activitats que els va proposar Rangel. També mostrar amb fotografies gestos que no sentien seus, mostrar coses d'elles que no els agradaven o crear expressions entre totes.

Finalment, els va proposar versionar la performance d’Esther Ferrer 'Se hace camino al andar', que consisteix a fer un trajecte per l'espai enganxant una cinta. Aquesta activitat va fer aflorar l'empatia entre el grup de dones arran de les negociacions per fer un camí que s'adeqüés a totes les necessitats.

Ragel posa paraules a l'experiència: "Cadascuna es va enfrontar amb coses. Em ressona a les experiències que un té quan accepta que potser no hi ha un camí i que hem de ser amos del nostre camí. I tot el que passa quan agafem les regnes".