El Casal Catòlic és una entitat històrica de Sant Andreu que enguany celebra el seu centenari. Sota l'òrbita religiosa durant el primer mig segle, l’entitat ha superat moltes penúries com la política franquista que li va canviar el nom i la va reorientar a ser un menjador d'auxili social. Avui parlem amb el president del Casal, Eloi Puigdollers, i el comptable de l’entitat, Joan Rovira, sobre el doble gran repte que afronta El Casal, i que pot decantar el seu futur cap un lloc o un altre: el relleu generacional, i la rehabilitació estructural de l’edifici.

Enguany, el Casal Catòlic fa cent anys. Què és el Casal Catòlic?

Eloi Puigdollers - 'El Casal' és una entitat privada dels socis sense ànim de lucre on el que busquem simplement és fer més activitats i promocionar la cultura i l'esport, ja que tenim tant seccions esportives, com la d'escacs o el tennis taula, com activitats culturals com els Pastorets, teatre, esbart... volem seguir donant aquest servei de poble a Sant Andreu.

Quina relació hi teniu amb Sant Andreu?

Joan Rovira - Jo crec que la gent que viu al barri pot trobar-se ben acollit per les activitats que nosaltres organitzem. La vida associativa ha canviat molt. Anys enrere no hi havia ni televisions ni cinemes, i la gent es movia molt en aquests cercles. Avui dia, aquestes entitats anem sobrevivint una mica. Nosaltres ara mateix som uns 400 socis, i creiem que a qui li agraden aquest tipus d'activitats culturals, s'hi incorpora.

EP - A més, nosaltres tenim d'altres activitats en lloguer. Seria el cas dels balls de salsa, country...

JR - O si ve alguna companyia i ens demana de llogar el teatre, també hi estem disposats. Per exemple, a la Lírica de Sant Andreu se'l lloguem sovint i fan coses molt interessants, per exemple l'any passat varen fer el 'Jesucrist SuperStar' en català, que va ser un muntatge sensacional! Per aquest any estan preparant 'Sister Act', i nosaltres som l'únic teatre que els encaixa bé al barri; a més, omplen sempre. A nosaltres ens paguen el lloguer i ells tenen visibilitat.

EP - Tècnicament la Lírica no són de la casa, tot i que es van fundar aquí, però la gent que en participa és sòcia i són pràcticament de la família. Tornant al que dèiem, abans venies al Casal i t'organitzaves per fer coses.

"Jo penso que es viu d'una altra manera. la quantitat de socis del Casal d'altres èpoques era força diferent a la d'ara."

I això es manté ara, o ha canviat?

JR - Jo penso que es viu d'una altra manera. Ara hi ha tantes coses externes que la gent té per poder fer... els romàntics sí que seguim una mica amb tot això, però la quantitat de socis del Casal d'altres èpoques era força diferent a la d'ara.

EP - També s'ha de tenir en compte que la població envelleix. Sí que tenim imputs, com ara l'Escola de l'Esbart, l'Escola de Tennis Taula i l'Escola d'Escacs, que és per on arriba gent més jove que s'hi queda i que fa casal, però la majoria (la resta) són gent gran.

"Abans anaves al casal perquè eres del Casal i s'hi havia d'anar i a més hi eren els teus amics i la teva família i d'aquí s'organitzaven coses."

És un problema el relleu generacional?

JR – Sí, tot i que precisament ara, l'Eloi és el president més jove que hem tingut mai!

EP - Sí, habitualment, la gent de la junta sempre és la més gran de l'entitat, i els presidents ho solen ser. Jo crec que la tendència, en aquest sentit, ha canviat: busques un servei i on fer-lo. Abans anaves al casal perquè eres del Casal i s'hi havia d'anar i a més hi eren els teus amics i la teva família i d'aquí s'organitzaven coses, però avui hi vas perquè hi acullen un activitat que buscaves fer.

Però, a tu com a jove, què t'ha atret a ser president?

EP - El que ens va passar a molts és que vam començar a ballar a l'esbart de molt petits. A través d'això ja vam començar a fer casal. I d'aquí, com suposo que passa a moltes entitats, passes a fer altres coses, com ara anar a donar un cop de mà quan falta gent per Pastorets. Sempre surt algun problema, però gràcies a això s'acaba resolent. Per tant, jo ja tenia una implicació, com la resta de companys de la junta.

Evidentment, també hi ha la relació d'estima personal amb la gent que hi vas coneixent. L'entitat és el vincle, tenim un cert sentiment de pertinença, i tots volem tirar-la endavant.

JR - Jo, en el meu cas, no he estat implicat en cap secció en concret, però si que he tingut els meus tres fills ballant a l'esbart; ara només hi va la petita. M’he trobat amb què la societat actual no afavoreix aquestes coses. De les dues nenes i el nen que tinc, el nen va deixar d'anar-hi perquè a l'escola els companys li deien que això és cosa de nenes. Els imputs que reben, doncs, no ajuden. Això els passa sobretot als nois.

EP- I no és l'únic nano que ho ha deixat, hi ha molta pressió, però també hi ha altruisme. La gent gran que m'ajuda dins la junta fa moltíssima feina, i ho fem tots per amor a l'art, i això li costa molt entendre-ho a la gent. A la meva feina, quan els ho explico els costa d'entendre que empris el teu temps lliure per venir aquí i no treure res a nivell econòmic. La veritat però, és que venint aquí traiem moltes relacions personals, experiències, aprenem a gestionar un equip...

JR - En això que us comentava de l'esbart, jo diria que és més un problema d'implicació dels homes. Jo canto en un cor de gospel, i les dones són tres vegades més.

EP - Jo estic completament segur que més nanos dels que ens pensem voldrien fer dansa i teatre, però hi ha aquesta pressió social al damunt.

"N'estic plenament convençut que a l'entitat no s'ha discriminat mai ningú per raó de gènere, i els estatuts així ho avalen."

Ara esmentàveu les dones. El Casal tot just fa cent anys, però no hi ha cap presidenta, quina és la implicació d'elles a l'entitat?

EP - Jo n'estic plenament convençut que a l'entitat no s'ha discriminat mai ningú per raó de gènere, i els estatuts així ho avalen. Però potser sí que si no hi ha hagut alguna dona al càrrec això s'ha produït per la imatge o per l'estructura social, allò que l'home estava més ben vist per ocupar aquestes responsabilitats. He de dir que, en el cas de la nostra junta actual, vam trobar-nos en una situació de paritat, sense buscar-la directament.

Com us gestioneu?

EP - Tenim una gestió assembleària. Per normativa representem els socis. No és una autocràcia, la junta gestiona el dia a dia.

JR - I s'encarrega de conduir temes complicats com és el de buscar a l'ajuntament la manera d'endegar una rehabilitació integral de la seu. L'ajuntament ens va tolerant perquè fem coses interessants, rebem subvencions per fer els Pastorets, però a la vegada no tenim el local adaptat i d'altres mancances a nivell normatiu.

La Junta anterior va fer un intent amb el consistori per trobar una sortida, signant un protocol d'intencions, però després van venir les eleccions del maig i tot se'n va anar en orris.

Nosaltres ho hem tornat a reprendre, i hem tingut quatre o cinc trobades amb gent de l'ajuntament, amb Patrimoni... de moment tot són bones paraules. Aconseguir un acord amb l'ajuntament podria ser una de les millors coses que podríem deixar. Clar, ara hi ha eleccions, aleshores es torna a parar tot...

Heu cercat algun altre tipus de possibilitat de subvencions?

JR - Sí, via Diputació hi ha opcions, però és clar, estem parlant d'una reforma integral que se n'aniria als tres milions, gairebé. Això vol dir que el 40% l’hauríem d'assumir nosaltres. Ni derramant als socis hi arribem. Quan l'anterior junta va estar a punt de lligar un acord amb l'ajuntament, va venir una persona de l'ajuntament, es va fer una assemblea extraordinària per aprovar si es feia la reforma, i es va aprovar.

Ara estem en la situació que dèiem abans: tornar a reiniciar les converses, començar a parlar amb ells, buscar un acord mitjançant el qual mantinguem la propietat però els fem una cessió durant vint i escaig anys, amb un ús compartit que respecti totes dues accions, i en això estem.

Ho veieu viable com a sortida?

EP - És viable fins que es comença a parlar de diners. Passarà això. Es podrà perfilar l'esborrany del projecte però quan apareguin els tres milions, no sé quin ajuntament és capaç de fer una inversió com aquesta, que sí que es va fer amb La Lira, per exemple.

Amb en Joan, a l'hora de buscar suports, hem dut representants de tots els partits menys de Ciutadans i del PP, però la resta han vingut. Fins i tot a la inauguració del centenari va venir l'Elsa Artadi, del Govern català. Cal dir que tothom vol ajudar el Casal, qui més qui menys hi ha vingut a veure els Pastorets o la lírica. El nostre teatre és l'únic lloc (i el més gran, amb 280 places) de Sant Andreu on actua la lírica.

JR - El manteniment també és molt car, tenim l'aire condicionat que es va espatllar, i arreglar-ho val una quantitat impressionant, i això ens dificulta l'organització d'activitats a l'estiu... A l'hivern, el mateix, hi ha un cost de calefacció molt important. Com que l'espai és gran, l'hem d'obrir sis hores abans perquè actors i públic trobin una temperatura decent.

Què hauria de passar perquè la reforma fos possible?

JR - Altres entitats que s'han trobat així, han arribat a un acord amb l'ICUB i tenen una hipoteca pagada en un 60% per l'ICUB i ells el 40% restant. És clar, en el nostre cas, l'ICUB ens pagaria 1.800.000, sí, però nosaltres hauríem de posar el 1.200.000 restant. I cap banc ens ho donaria això.

EP - El futur és incert, hem de ser sincers. El treball altruista de la junta i molts socis, per tasques de manteniment i organització no sabem fins quan podrà seguir essent-hi, i si hi haurà relleu. Jo, per exemple, no tinc tantes hores com la resta per ajudar a fer el manteniment tècnic perquè treballo. Si no trobem gent que pugui agafar el relleu per fer aquestes tasques, aleshores ens hem de plantejar contractar, però aleshores els números serien uns altres!

JR - El càlcul és fàcil: si les quotes de socis ens suposen uns ingressos d'uns 20.000€ l'any i d'IBI paguem uns 10.000€, ves comptant l'hipoteca de 700€ al mes, la llum i el gas... si no lloguéssim les sales, no hi arribaríem. L'objectiu seria la reforma integral que va aconseguir La Lira, però l'ajuntament et demana a canvi de l'ajut que comparteixis espais amb les seves activitats. Nosaltres hi estaríem d'acord si l'assemblea ho avala. Primer hauria d'arribar l'oferta, però.

"Ara mateix, el futur de l'entitat és un interrogant. Hem de veure com va encaixant aquest canvi generacional."

Parlàveu d'incertesa. Com es presenta el futur de l'entitat?

JR – La sensació generalitzada que tenim és que quan la gent gran que ens regala hores d’altruisme marxi, no sabrem què passarà. Suposo que al final sortirà algú, però el que va costar que hi hagués un equip que es volgués presentar i que és l'actual junta, és el que demostra que sí, que l’entitat tira perquè hi ha gent que vol que tiri, però les continuïtats...

EP - Exacte, a nosaltres ja ens va costar, ja entenc que no es fa atractiu el fet de dedicar totes les hores que hi has de dedicar, les discussions que a vegades tenim, l'arribar tard a casa amb la família, no és fàcil. No som una entitat que anem sobrats de diners, i que puguem proposar idees i provar, per nosaltres sempre hi ha unes limitacions econòmiques que estressen l'entitat.

JR - Necessitem un impuls també de socis. En aquest sentit, les baixes (moltes per defunció), són compensades per altes (per exemple, de gent que entra a l'esbart), però no es veu un increment. És un problema de relleu generacional.

EP - Avui en dia, has d'oferir; ningú es farà soci del Casal perquè sí, o molt poca gent. Si se'n fan és per entrar a l'esbart, i la missió nostra és generar incentius per inscriure's. Perquè sinó, hi ha un envelliment molt clar en els socis i, deixant de banda que ningú no és imprescindible, si nosaltres decidim marxar, com podem assegurar el relleu?

JR - Ara mateix, el futur de l'entitat és un interrogant. Hem de veure com va encaixant aquest canvi generacional, és el nostre gran repte!