El folk de Seeger, una crònica social vigent

“Aquesta màquina derrota l’odi i l’obliga a rendir-se” era la insígnia famosa que duia escrita al seu banjo Pete Seeger, tota una declaració de valors que ha marcat a setanta anys de generacions que han lluitat –i lluiten- amb l’esperança de transformar la realitat. Quan es compleixen tres anys de la mort de Pete Seeger (1919-2014), el Festival Folk Internacional Tradicionàrius homenatja al pare de la música popular amb un espectacle el proper 10 de febrer a les 22.00 h al C.A.T. (Barcelona).

Nascut a la ribera del riu Hudson, Califòrnia, Seeger fou un cantautor i activista entronat com una llegenda de la cançó protesta als Estats Units que ha traspassat fronteres. A casa nostra, alguns dels artistes tocats per la força aparentment utòpica de Seeger als anys seixanta i setanta és Arturo Gaya (50% de La Cucafera i 1/3 de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries), que juntament amb Cati Plana (acordió diatònic), Sergi Trenzano (guitarra) i Kike Pellicer (baix acústic), han ideat l’espectacle “Tren Seeger”, en el marc del 30è aniversari del Tradicionàrius.

Arturo Gaya: “Seeger ens va ensenyar que la cançó, per ella mateixa, té poder transformador”

“Seeger ens va ensenyar que la cançó, per ella mateixa, té poder transformador”, segons Arturo Gaya. Per aquest motiu se’l reconeix com el pare de la música popular arreu del món i les seves cançons han estat traduïdes i readaptades en diferents llengües i formats. “La tecnologia pot acabar destruint l’ànima humana, pel que hem de ser creadors, sentenciava Seeger. Concebre la música com a arma de canvi social fou una revelació per a artistes de renom internacional avui com Bob Dylan o Bruce Springsteen.

“Com a cantautor i activista polític, Seeger va donar a conèixer la cançó com a lluita social. El seu activisme va complir amb una doble vessant: de recerca i de difusió de la música folkòrica americana”, afirma Cati Plana. I és que el californià era autor i difusor, alhora. De fet, “en alguns casos se li han atribuït cançons populars de les que no n’era el compositor però de les que en va ser un gran difusor, d’aquí la fàcil confusió”, remarca Gaya.

Gaya i Plana expliquen que, a Catalunya, Seeger va arribar a una primera generació  de la mà del Grup de Folk, amb uns joves Jaume Sisa, Xesco Boix, Pau Riba i Jaume Arnella –entre d’altres- que van traduir el seu repertori i el van propagar a casa nostra. I no era casualitat que arrelés tant fàcilment: era una època convulsa, la de la Transició, en la que s’estaven construint els fonaments del sentiment de pertinença i de catalanitat que avui ressonen. En aquell moment, com a reivindicació de país, apareixen els primers discos publicats en català i se’ls etiqueta com a “cumbaià”.

Cati Plana: “La música de Seeger em va arribar inconscientment a partir de les traduccions de cançons d’animació que cantàvem al grup d’excursionisme, a mitjans dels vuitanta”

Una segona font de difusió del seu repertori va ser a través dels cançoners del moviment escolta que va adaptar al català unes lletres que parlaven de valors universals com la pau i la solidaritat. “Gràcies a una sèrie d’animadors infantils, entre ells Toni Jiménez, la música popular arriba a una canalla que quedarà marcada de per vida”. És el cas de la Cati Plana: “la música de Seeger em va arribar inconscientment a partir de les traduccions de cançons d’animació que cantàvem al grup d’excursionisme, a mitjans dels vuitanta”. Plana explica que aquesta va ser la seva primera etapa de contacte amb la música folk nord-americana; la segona va ser d’adulta, quan va escoltar el disc “We Shall Overcome: The Seeger Sessions” (2006) que Bruce Springsteen va dedicar al mestre i va popularitzar al mercat mundial. I just ara, es veu immersa en una tercera etapa, que Plana anomena de “redescobriment”en la que n’és intèrpret i difusora.

Seeger vindica la cura al seu estimat riu Hudson, “com ho fem ara nosaltres amb l’Ebre”

Davant de la pregunta de si el missatge de Seeger és vigent al segle XXI, ambdós responen afirmativament sense dubtar. “És vigent i més necessari que mai. Els seus somnis prevalen”, per a Gaya. Seeger vindica la cura al seu estimat riu Hudson, “com ho fem ara nosaltres amb l’Ebre”. “Denuncia veritats incòmodes com el mals ús de les tecnologies o l’ocultació de certa informació científica com pocs mitjans de comunicació s’atrevirien a fer-ho ara”. Per a Gaya, el pare del folk “no és només història de la música, sinó que és una eina per fer una societat millor; no és  una utopia, sinó un camí”. Plana destaca que “Seeger era un activista dels drets socials que avui encara estem reclamant: per les persones negres, les dones, mediambientals, pacifistes...”

La música folk del poble americà i català

Hi ha paral·lelismes claríssims en els orígens de la música popular americana i la catalana: neixen al camp. A banda i banda del gran blau es cantava quan es llaurava i quan es descansava. Les cançons tenien un alt contingut social i per això s’han adaptat amb propostes actuals als Països Catalans. En quant a instrumentació, en el seu estat més pur, les cançons tradicionals es cantaven als camps d’arròs, vinya o blat a pèl. Fou mica en mica que es van anar incorporant instruments rústics com l’ukelele o el banjo (als EEUU), els guitarrons de jota a casa nostra. “Avui tenim grups catalans clarament influïts pel folk americà, tant en estètica com en instrumentació que han actualitzat, tot mantenint l’essència”, segons Gaya.

Plana es fixa en el poder de la música popular com a eina de transformació social als Països Catalans: “a  través de la cançó es vol transformar. Avui hi ha gent jove amb ganes de denunciar i canviar el món, tal i com ho creia Seeger fa més de setanta anys”. “La música folk sempre ha estat una crònica social inspirada en el poble, reivindicativa i de festa”.

"Hi fa mal temps, a Barcelona"

Seeger va trepitjar Catalunya el febrer del 1971. Raimon l'havia portat de gira per l'Estat. Va tocar a Terrassa i, a la setmana vinent, estava programat que actués a l'Escola d'Enginyeria de la Diagonal, però aquell segon concert fou censurat. L'endemà mateix, Jordi Llopart li va facilitar a Seeger que toqués en una taberna de la seva família clandestinament, a Sants. I no va decepcionar. Va ensenyar les dents a l'autoritat, amablement: "hi fa mal temps, a Barcelona, perquè he cantat sense problemes a Terrassa, Sevilla i Sant Sebastià i, en canvi, ahir no ho vaig poder fer a l'Escola d'Enginyeria. Espero que millori el temps i pugui cantar a Barcelona", se li escolta dir a Seeger en una gravació.

Per a l’espectacle “Tren Seeger”, els quatre artistes han triat i arranjat setze cançons del repertori de Seeger que inclouen temàtiques festives, amoroses i cròniques socials de l’època. Entre elles: “Què s’ha fet d’aquelles flors” (Where have all the flowers gone), emblema de molts joves pacifistes que no volien anar a la guerra del Vietnam; “TB Blues”, un cant a la població afectada per tuberculosi a principis del segle XX; “Aquesta terra és la teva terra” (This land is your land), “Les petites capses” (Little boxes), “Si tingués un martell, quantes coses trencaria” (If I had a hammer), “Paga’m els meus diners” (Pay me my money down) nascuda dels treballadors impagats dels estibadors del port; “El preciós amic” (Wonderful friends), un cant a l’amistat; “Oh Mare, no ploris més” (Oh Mary, don’t you weep) i; “Guantanamera”, de José Martí i arranjada per Seeger; i per últim, “Demà”, una crítica a la ferocitat de la contaminació planetària escrita per Seeger als seus 90 anys.

“Tren Seeger” no serà un projecte puntual per al Tradicionàrius. Els seus creadors anuncien que “el portarem d’equipatge durant aquest any per transmetre la seva música i filosofia”.