Esteban Barbaria és soci de La Mordida, un projecte literari que sorgeix de les tertúlies literàries de l’Ateneu de Sant Feliu de Llobregat ara fa 17 anys.

Com neix l'entitat?

Va sorgir la idea de muntar un concurs de relats per conèixer gent i, després, de muntar activitats a la ciutat. De tot això, va sorgir una necessitat més gran: conformar-nos com una entitat que ens permetés contractar i aconseguir diners de forma legal.

Érem sis i ara som una vintena. El concurs literari El Laurel té 17 anys, els Vespres negres, 8 anys, i la Setmana de la Poesia, 11. Vam obrir la llibreria Barra/Llibre el 2015 i ara, si tot va bé, n'inaugurem una altra a Sant Feliu de Llobregat.

Us vau constituir com a associació.

En el seu moment va ser un debat. Barcelona és capdavantera en cooperativisme, però no complíem les condicions. Era més fàcil ser associació i, com a moviment històric, trobo que l'associacionisme és més reivindicatiu.

Us va servir?

Ens va servir com a grup i vam poder donar entitat a altres projectes d'altres persones més informals que van poder facturar a través nostre.

La passió pot sostenir una associació?

Durant molt de temps, la passió ha sostingut l'associació. Pagàvem la quota i els productes, com la revista que teníem, el concurs, o els artistes que portàvem a la Setmana de la Poesia, els pagàvem de la nostra butxaca o amb les barres que fèiem i els llibres dels artistes que veníem. Amb l’aparició de la llibreria, va canviar una mica. Tens una entrada de diners estable, i un comerç estable que has d'obrir tots els dies.

"Durant molt de temps, la passió ha sostingut l'associació"

És sostenible econòmicament?

L’associació avui es manté amb la gestió de la llibreria i d’aquestes petites activitats, i amb la venda de productes. Tenim serveis editorials i publiquem alguns títols. Rebem dues subvencions de l'Ajuntament de Sant Feliu i del de Barcelona, però són petites. Cobreixen els forats que deixen els festivals.

Com porteu les subvencions?

Quan parlem amb gent que porta molt de temps en l’associacionisme, flipem amb la quantitat de subvencions que demanen i la capacitat que tenen per fer-ho. Nosaltres en demanem dues per any i se'ns fregeix el cervell, primer per demanar-les i després per justificar-les. Sabem que és el punt dèbil. El que ara és el president diu que al gener i febrer escriu perquè escriguin els altres perquè se'ls passa justificant i fent memòries. A mi em costa molt i em plantejo si val la pena.

"Demanem dues subvencions per any i se'ns fregeix el cervell"

També us encotillen, d'alguna manera.

Ens hem plantejat contractar una gestoria que ens busqui subvencions, però creiem que seria perdre l'horitzó. La Sílvia, la llibretera, és l'única que té un sou, i ara també el tindrà el llibreter de Sant Feliu, però la resta ni traiem ni volem treure res d'aquí. I no volem demanar subvencions per sobre de la nostra capacitat organitzativa i tenir massa obligacions per justificar.

Com porteu la cohesió de grup després de 17 anys?

Ens entenem. Hi ha una qüestió important que és que ningú guanya diners. Cadascú porta un projecte i a vegades el defensen per damunt de l'interès comú, però després de l'assemblea sempre fem un gran àpat i un brindis, i tots amics.

Què és per a vosaltres la literatura?

És el nostre motor. És satisfactori. Vam premiar una escriptora fa anys i ara és potser la millor narradora de relats d'Espanya i encara ens ho reconeix. O un noi que ha guanyat el premi Alfaguara de literatura jove i que va guanyar el nostre concurs quan tenia 22 anys. Al final això és el que et queda. No volem sortir a La Vanguardia o a TV3, volem que passin autors i editors i que preguntin per nosaltres, i poder xerrar amb ells i parlar de literatura i, si sorgeix, fer la presentació d'un llibre.

"No volem sortir a La Vanguardia o a TV3, volem que passin autors i editors i xerrar amb ells de literatura",

Sabem que juguem a Segona B.

Què vol dir?

La literatura és una petita gran indústria i hi ha un determinat nivell al qual només hi arriben alguns, un petit món amb reflex mediàtic on hi ha sempre els mateixos a tot arreu. Després hi ha el submón amb un munt de gent, un gran subterrani amb un munt de tallers. Nosaltres som un dels tallers, que són espais de reivindicació. Els que cauen a La Mordida moltes vegades arriben rebotats.

Un autor el primer que fa és presentar el seu llibre a l'editorial Planeta, però rebota i el porta a editorials petites, i també rebota, i quan arriben a La Mordida i altres espais, sovint venen amb l'autoestima tocada. A vegades trobes coses bones. No reboten perquè sigui dolentes sinó perquè no tenen padrí, i seguiran rebotant perquè el sistema és així. Hi ha molta gent que té valor literari, però li falta padrí, gestor o lobi. El treball artístic és desagraït en aquest aspecte, es genera amb bones intencions que són fàcils de destruir per la crítica.

I ara que l'art s'ha democratitzat, la indústria deu ser una fàbrica de persones frustrades.

A la literatura li passa una cosa, que es disfruta en privat i moltes vegades els autors no tenen feedback. Nosaltres intentem generar espais perquè hi hagi feedback a les xarxes, a les presentacions, als clubs de lectura. Si no tens la sort que et paguin per la teva feina, o de sortir als mitjans, el reflex del teu treball queda en el silenci, i només hi ha el teu amor propi i això s’esgota, per més egocèntric que puguis ser.

Hi ha gent que mereix aquesta resposta i hi ha gent que no. Tampoc serem aquí els Robin Hood de l'art contemporani.

Preferiries el primer món o el segon?

El primer nivell no et garanteix que visquis millor o fer el que t'agrada. És una maquinària una mica destructiva. No dic que no acceptaria treballar per a Random House com a editor, però no crec que em convencessin. Prefereixo continuar fent manualitats amb el meu flyer de la Setmana de la Poesia.

La literatura ens ajuda?

Ens ajuda a l'autoconeixement, a l'autoreflexió, a pensar-te d'una altra manera. És molt difícil que algú no tingui certa sensibilitat vinculada a una disciplina artística. Possiblement no la desenvolupen, però no vol dir que no la tinguin. Ens costa una mica explorar-ho perquè vivim en la societat en què vivim i anem a la velocitat a la qual anem, però darrere hi ha l’emotivitat que et produeix l’art.

Quan va parar el món, amb la pandèmia, van explotar certes expressions artístiques. Va ser un any molt bo per a la venda de llibres. La gent pagava des de casa seva per veure un concert. Una persona que no té motivació cultural no fa això.

Ara com està la cosa?

Ha baixat respecte al 2020, però també té una explicació lògica. La gent va comprar llibres per sobre de les seves possibilitats. Nosaltres defensem el decreixement, també del consum de llibres. Si ja tenim llibres, per què en volem més? No ens desesperem per comprar les novetats. Acabem el que tenim que també és bo. Reivindico l’art en directe per mantenir els artistes i no imprimir tant.

Així no vendreu gaires llibres.

A la llibreria ho dic sense miraments. El millor arxiu històric d’una ciutat pel que fa a la qualitat literària són les taules de saldos dels mercats de segona mà. Veus el que hi ha i veus el que s’ha llegit a la ciutat els últims 50 anys. Et dona una pauta del nivell cultural. Les taules de saldos del Mercat de Sant Antoni et diuen per què la ciutat és com és literàriament.

"Les taules de saldos del Mercat de Sant Antoni et diuen per què la ciutat és com és literàriament"

Què ens recomanes que llegim?

Ui, és molt difícil recomanar. Jo tiro cap a la narrativa de relats llatinoamericana, que avui en dia té el realisme brut amb noms com Mónica Ojeda o Brenda Navarro. Barcelona té grandíssims novel·listes de ciutat com Montalbán, Marsé o Casavella. La literatura oriental sempre té unes sorpreses que no t'ho pots creure, que has de tornar enrere per saber on ha començat el deliri.

I, sobretot, jo recomano que es llegeixi poesia. És com la música clàssica, o el heavy metal, has d'escoltar-la i, un dia, trobes un vers que t'agrada. i t'arriba, i trobes llocs amb emocions difícils d'expressar. Ens costa una mica escoltar.