Fina Alert: “Hem creat un espai on la malaltia mental no és un fet determinant a la vida de les persones”

Avui, la salut mental està a l’agenda política i social com una gran prioritat, però no sempre ha estat així. Per això, és de justícia destacar la tasca d'aquelles persones que ja s’hi dedicaven de ple quan no era un tema que ocupava i preocupava tothom. Una d’elles és la Fina Alert, que va començar a unir art i salut mental des dels temps en què treballava al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). 

Anys després, va fundar Susoespai Creació i Salut Mental, una associació que va néixer amb la voluntat de donar continuïtat a la tasca de la Fina i l’equip del MNAC i apropar la creació i la vivència de l’art a persones que conviuen amb un trastorn de salut mental. En parlem amb ella.

Quina és la història del Susoespai?

L’associació la vam crear el 2009, però els orígens venen de molt més lluny. Jo treballava al departament educatiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i vam engegar un projecte adreçat a aquells públics que normalment no visitaven el museu. Prèviament, ja havíem treballat en aquest sentit amb persones recloses en centres penitenciaris, i el 2000 vam començar a fer-ho amb persones que conviuen amb trastorns mentals. 

De seguida, la iniciativa va tenir èxit.

Sí, també vaig estar un parell d’anys a Sevilla, desenvolupant aquest mateix projecte al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo. També vam fer-ho al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), de la mà de l’artista Zush, treballant sobre la seva obra. I sí, ens van començar a trucar de llocs com la Universitat de Girona, la Universitat de Vic, del Centre d’Art La Panera de Lleida. I així el projecte es va anar expandint. Al MNAC vaig treballar en aquesta línia fins al 2009, quan es va acabar el projecte. 

Què va passar?

Bàsicament, allò que passa sempre amb aquestes institucions tan grans, és a dir, que els projectes tenen vida sempre que hi hagi una sensibilitat per part de la direcció per desenvolupar-lo. En aquell moment va canviar la direcció i el projecte va caure. Jo estava tan convençuda de la importància que tenia el que estàvem fent que vaig decidir demanar una excedència a la meva feina al MNAC per continuar desenvolupant el projecte. I així vam crear Susoespai. 

Si tornem a l’època del MNAC, com va sorgir la idea de vincular art i salut mental, perquè en aquell moment no era gens evident…

Sí, perquè ara la salut mental és un tema molt vigent, però aleshores no era així. Simplement, va sorgir de la sensibilitat que teníem tots els professionals del departament educatiu del MNAC per adreçar-nos a col·lectius que tenien dificultats per accedir al museu. Vam començar amb persones preses i la idea va ser abordar cada any una problemàtica o un col·lectiu diferent. I en aquest context va sorgir el tema de la salut mental, que, de fet, va ser una demanda. 

Per part de qui?

Arran de fer el projecte en centres penitenciaris, vam organitzar una exposició mostrant l’experiència i unes jornades al MNAC. I en aquelles jornades va venir una persona que era sensible al tema de la salut mental i ens va comentar que el projecte encaixaria molt bé amb persones amb trastorns mentals. I des del departament del MNAC es va tirar endavant la proposta. 

Va funcionar des d’un bon principi?

Des del primer dia vam tenir clar que no podia quedar en una iniciativa puntual, que això requeria una mirada llarga. I vam començar amb el que vam anomenar visita a taller. Es tractava de seleccionar una col·lecció del MNAC, triar unes quantes obres i anar al taller a fer una experiència plàstica amb relació a les obres que havíem vist. 

Per a tu també era un món nou.

Com que la meva formació era en belles arts, em va tocar a mi. Realment, jo mai havia tingut cap mena de relació amb la problemàtica de salut mental. Les persones educadores de diferents serveis de rehabilitació comunitària em van assessorar i m’orientaven si per aquí anava bé o no… Parlem d’una època en què, majoritàriament, les persones amb trastorn mental estaven tancades a casa o en un servei de rehabilitació comunitària, per tant, el seu cercle de contactes era molt reduït. La idea era eixamplar aquest cercle a nivell social, cultural, artístic… De seguida ens vam adonar que el que fèiem els anava molt bé.

Amb tot, sempre destaqueu que a Susoespai no sou professionals de l’àmbit sanitari.

Sempre hem tingut clar que no som terapeutes i que a Susoespai no fem teràpia, ni artteràpia ni res d’això. El que pretenem, més aviat, és crear un espai normalitzat on les persones puguin desenvolupar les seves actituds creatives i ampliar els seus coneixements. El nostre objectiu és treballar la part sana que totes les persones tenim, perquè el trastorn mental ja hi ha professionals que s’encarreguen de cuidar i tractar. Nosaltres apostem per la inclusió i hem creat un espai on la malaltia mental no és un fet determinant en la vida de les persones. De fet, Susoespai té les portes obertes per a tothom. 

"El nostre objectiu és treballar amb la part sana que totes les persones tenim".

Quina mena d’activitats feu a Susoespai?

Els dilluns obrim el taller i fem l’espai obert, on les persones que venen pinten, dibuixen, fan collage i una mica el que més els vingui de gust. Nosaltres som dues persones que els acompanyem, els ajudem amb els materials o amb allò que necessitin. Paral·lelament, també fem un taller d’escriptura creativa. Els dimarts tenim taller d’escultura amb fang, que imparteix un professor de la facultat de belles arts. I els dimecres, dijous i divendres estem fem taller + museus, on fent plàstica o anem a visitar alguna exposició. 

Les sortides també són activitats habituals.

Sobretot a l’estiu, quan fem viatges culturals. Aquest any, per exemple, vam visitar Sant Sebastià, aprofitant que es commemorava l’any Chillida, i vam visitar diferents museus. També hem anat diverses vegades a Màlaga, Bilbao, Lleó… Però, què passa? Per fer aquestes activitats no tenim subvenció i s’ho han de pagar les persones de la seva butxaca. I, és clar, no tothom pot venir. 

Per altra banda, també fem estades artístiques a la natura i col·laborem amb artistes que fan art sostenible i de tota mena. I ara a l’octubre començarem una col·laboració amb la facultat de belles arts, on alumnes i persones del Susoespai mantindran unes correspondències artístiques. Fa tants anys que estem en marxa que hem tingut l’ocasió de fer un munt de coses molt interessants.   

Quins són els pilars de la vostra metodologia de treball?

A grans trets, et diria que es tracta d’escoltar molt l’altre, fer-ho tot fàcil perquè la gent se senti còmoda i crear esperit d’equip i de grup. Això es veu en moltes coses, per exemple en què els mateixos participants s’anomenen a ells mateixos ‘susitos’. La idea sempre ha sigut treballar la vinculació emocional i el suport, amb molta escolta i atenció a les seves necessitats. En definitiva, nosaltres estem aquí, però Susoespai és seu.

És un espai que s’han fet seu.

Totalment. De fet, a l’estiu nosaltres vam fer vacances els mesos de juliol i agost, i ells ens deien que era molt de temps i se’ls faria llarg. Aleshores vam plantejar-los si volien fer-se responsables de l’espai, i durant tot l’estiu han estat autònomament aquí, cuidant l’espai i ajudant els companys que tenen més dificultats.

A Susoespai poden expressar-se de maneres diferents.

Volem recuperar el temps en què érem petits i pintàvem, dibuixàvem o guixàvem un paper de manera espontània. No ens interessen les grans habilitats que puguin desenvolupar o les genialitats que puguin fer, Susoespai és simplement un lloc on recuperar el fet plàstic com a mitjà d’expressió.

De fet, a totes les persones adultes ens aniria bé fer-ho.

Segur que sí, perquè d’adults ens censurem i ens comparem constantment. Nosaltres entenem l’art com un llenguatge i creiem que és important recuperar-lo. Moltes vegades, allò que no podem expressar amb paraules, pot sortir a través de l’art o la plàstica. En el cas de les persones de Susoespai, moltes no poden treballar, per això el fet que puguin crear produccions plàstiques del no-res i siguin valorades és molt important per a la seva autoestima i ajuda a sortir de la passivitat en què poden caure.

Si parlem de dificultats, amb quines us heu topat per fer la vostra tasca?

El tema dels recursos és un gran problema. Tot i que tenim molts anys de trajectòria al darrere, vivim en un món en què el més determinant és estar de moda i estar innovant contínuament. I el problema, on hi ha més dificultats, és en donar continuïtat als projectes. Els participants de Susoespai no poden pagar cap mena de quota perquè són persones que viuen amb unes ajudes mínimes i no tenen recursos. Al final, ens ho maneguem com podem, amb voluntariat, donacions particulars i les poques subvencions que ens donen. 

Per acabar, si ampliem el focus, creieu que l’estigma que sempre han arrossegat les persones amb trastorns mentals comença a ser cosa del passat?

No hi ha dubte que hem millorat en aquest sentit, perquè hi ha moltes més entitats que s’hi dediquen plenament. Alhora, la realitat és que, per la manera en què vivim, cada cop més persones pateixen problemes mentals en major o menor grau, en forma d’ansietat, angoixa o estrès. Sense ser problemàtiques tan greus com poden arribar a ser segons quins trastorns, a tots ens ha tocat patir des del punt de vista de la salut mental en algun moment de la vida. En resum, hem millorat, però encara queda camí per recórrer.