Quin ofici és el de campaner?

L’ofici de campaner és tan antic com els campanars i les campanes. A Reus sempre havia estat un treballador de l’Ajuntament, contràriament al que molta gent creu. S’encarregava de fer sonar les campanes en tots els tocs habituals diaris, tant religiosos com de caire civil i fins i tot de situacions excepcionals en què calia avisar a la població. Nosaltres diem que el campanar era el WhatsApp dels segles passats.

Els tocs horaris, en canvi, sempre han estat automatitzats. En alguns campanars trobem rellotges que són autèntiques relíquies.

És un ofici que des de fa temps s’està perdent... Quins creieu que són els motius?

Nosaltres hi veiem varis factors que hi influeixen: d’una banda en molts pobles hi ha un tema generacional: el campaner sol ser una persona gran que hi dedica el seu temps lliure. Possiblement quan no hi sigui, un ordinador el substitueixi. D’altra banda, cada cop hi ha menys gent que conegui i identifiqui els diferents tocs del seu poble –aquest és un dels reptes que tenim a Reus-. També hi ha, òbviament, el canvi social que fa que molta gent rebutgi el so perquè a ell no li aporta res personalment. I no cal oblidar també el rebuig que a vegades provoca perquè s’identifica erròniament amb quelcom només religiós.

Tot i això, cada cop hi ha més pobles amb joves que agafen el relleu.

L’últim campaner de Reus va acabar la seva tasca l’any 1959. Les campanes del municipi van deixar de sonar des de llavors?

Evidentment, les campanes de la Prioral de Sant Pere no van emmudir. Els tocs horaris feia anys que estaven automatitzats. Es continuaven fent, de forma excepcional, alguns tocs. Al cap de poc es va mecanitzar tot el sistema, impossibilitant el toc manual i oblidant-se molts tocs.

Ara hem aconseguit, mica en mica, recuperar la possibilitat del moviment a la majoria de les campanes i estem en procés de recuperar els jous tradicionals catalans perquè el so sigui el més semblant possible a l’original.

Per sort, tots els tocs estan documentats. Hi ha alguns llibres antics força interessants.

De quines inquietuds va sorgir la iniciativa de recuperar aquest patrimoni cultural del vostre municipi i convertir-vos l’any 2000 en els Campaners de Reus?

La Festa Major reusenca és un moment que tots plegats en sentim molt nostre, com a tot arreu suposo, i hi havia ganes de participar-hi d’alguna forma. D’altra banda, l’Agrupament Misericòrdia ja feia uns anys que feia algunes tasques de servei a la Prioral i al campanar, com gestionar les portes obertes a la torre el dia de Sant Pere. De tot plegat, en va sortir aquest projecte compartit entre els 2 caus.

Que representa per a vosaltres i per a la ciutat de Reus haver recuperat aquesta tasca?

Doncs... com t’ho diria? Un orgull immens i alhora una gran responsabilitat.

Després de molts anys de tocar i de pujar habitualment al campanar, encara se’m posa la pell de gallina en arribar al 6è pis i tornar a repicar la Petra Clàudia, la campana major de la ciutat.

I per la ciutat, aquesta recuperació la podem emmarcar en el procés que ha seguit la festa major les darreres dècades, de recuperació i alhora actualització de la tradició festiva i els seus protocols.

Quan veiem a les xarxes que algú ha gravat el toc des de casa seva i el penja, o quan ens paren pel carrer per comentar-nos que si avui ha sonat millor o pitjor... es fa evident que s’està fent feina.

Quins tocs heu recuperat i per quines festivitats o motius els realitzeu?

Vam començar recuperant els tocs vinculats a la festa major: el toc de festa –per anunciar la festivitat i la seva vigília, i la sortida dels gegants- i el toc general –per acompanyar les processons de festa major i Corpus-.

Ara també hem recuperat el toc de morts de 4a categoria, vinculat a la tradició de la festa de Tots Sants. La tarda del dia 1, vigília del dia dels difunts, fem ressonar el campanar durant hores, creant una atmosfera molt característica a tot el centre de Reus.

També ens hem permès innovar creant el toc de reivindicació, que fem sonar en moments puntuals: toc per la pau cada 31 de desembre, també hem tocat per la memòria en l’aniversari de la mort de Jacint Verdaguer, per la llengua, i fins i tot vam tocar l’1 d’octubre per convocar tothom a les urnes.

Amb els agrupaments escoltes de la ciutat està assegurada la pervivència d’aquest ofici?

Confiem i esperem que sí que ho estigui. Per donar a conèixer la tasca i motivar als infants del cau i, alhora, per fer extensiu el projecte al global de les dues entitats, hem creat també el toc de la festa major petita, que acompanya la sortida dels elements infantils, i que és interpretat pels Ràngers/noies Guia i Pioners/Caravel·les (grups d’adolescents dels caus).

Tot i això, és cert, que en moments puntuals costa estirar a la gent. El fet de ser un projecte del cau té moltes coses positives, però també està influït per les dinàmiques i els calendaris atapeïts d’ambdues entitats.

Com a escoltes i guies que som treballem els valors de fer servei a la societat i d’implicar-se en la realitat social del nostre entorn. No entendríem l’escoltisme tancats a casa nostra sense participar del que passi al carrer o a la ciutat.