Jofre Sendrós: "El que et fa entrar al Partiquí és el teatre però el que et fa quedar-te és el caliu del grup"

Jofre Sendrós és el president de l'associació de teatre amateur El Partiquí, una entitat situada al barri del Clot de Barcelona.

Com sorgeix l'entitat?

Té molts anys. Neix el 1973. Es va fundar com un grup de teatre de barri a l'escola Sant Pere Claver, al barri del Clot. Van començar a muntar tallers de teatre per a la gent del barri i es van anar animant a fer obres de teatre que estrenaven a l'Escola. Ara assagem i estrenem a La Farinera del Clot.

Com hi va topar?

Jo hi vaig arribar quan tenia 8 anys i des de llavors que estic aquí. M'agradava el teatre. A l'escola feia extraescolars i la meva mare no volia que em quedés sense teatre quan acabés l'escola. Va trobar aquest grup al barri i em va portar a l’assaig. En aquella època, El Partiquí tenia un subgrup d'infants i adolescents. Era la manera de tenir planter i de fer renovació generacional, però la dona que ho portava va marxar.

Ha funcionat el relleu generacional en el seu cas.

És fort. Jo he crescut molt amb el grup, he passat d’infant a adolescent i a persona adulta. He viscut totes les etapes del desenvolupament amb El Partiquí. Per mi és un espai segur on desenvolupar-se i fer el que t’agrada.

"He viscut totes les etapes del desenvolupament amb El Partiquí. Per mi és un espai segur on desenvolupar-se i fer el que t’agrada"

Que et facin president és més menjar-te marrons que una altra cosa, però demostra confiança, té sentit després dels anys, i és bonic.

Què t’ha aportat el col·lectiu?

Amb el pas dels anys, s’ha transformat en una passió, que és el motiu pel qual la gent que no som professionals fem teatre. Malgrat ser amateur hi ha qualitat. També hi ha el vessant de formar part d’un col·lectiu de barri. Formem part de la coordinadora d’entitats del barri i estem federats a la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya. Portem obres per tot Catalunya. Hi ha aquest sentiment de xarxa i de crear col·lectiu a fora i a dins del grup perquè es creen amistats i relacions personals.

La gràcia del teatre amateur és que tens la possibilitat de fer teatre sense la pressió dels professionals, mantenint la qualitat i en un ambient familiar. El que et fa entrar és el teatre però el que et fa quedar-te és el caliu del grup.

Amb la precarietat que hi ha al sector cultural, quina diferència hi ha entre el teatre amateur i el professional?

Per una banda, es parla de qualitat perquè els professionals tenen equips molt grans, però jo crec que es pot fer molt bon teatre amateur. També és un tema de formació: al teatre amateur no hi ha ningú que tingui formació com a actor o actriu. Ens formem de forma alternativa, menys normativa. La gran diferència són els recursos econòmics, que influeixen en factors com l'escenografia i el vestuari.

És més autèntic?

L’encant que té el teatre amateur és que ens trobem gent aficionada per fer una cosa que no és per guanyar-nos la vida però que ens agrada. Ho fa maco. No hi ha pressió econòmica, però l’exigència hi és. Ens posem reptes, fem noves propostes, i volem fer coses cada cop millors i aprofitar els recursos que tenim.

El públic com reacciona?

Surt content. Fem obres molt diferents. Dirigeixen diferents persones i fem rotació.

Quantes persones sou?

En total, més d'una vintena de persones.

Està oberta a incorporacions?

Sí. Qualsevol persona hi pot entrar. Es pot apuntar per xarxes i a la web, i venir als assajos. Cobrem una quota.

Demaneu compromisos?

Demanem responsabilitat per assistir al màxim possible d'assajos. Demanem formar part del grup, no només del fet d’actuar. I també que s'assumeixi un rol organitzatiu, per exemple, de portar les xarxes o de coordinació.

També hi ha conflictes d'egos al teatre amateur?

Potser són més escassos, però n'hi ha. Hi ha una certa jerarquia quan es munta una obra. La persona que dirigeix té una visió i hi ha moments de discrepàncies. Però, al final, tothom és proper i acabem arribant a consensos. A nivell de governança, hi ha una assemblea que inclou totes les persones i que s'encarrega de prendre decisions generals.

"Hi ha una certa jerarquia quan es munta una obra. La persona que dirigeix té una visió i hi ha moments de discrepàncies"

Quin és el vostre espectacle estrella i on us podem veure?

N'hem fet més d’un centenar. La gent més veterana recorda, per exemple, 'La desaparició de Wendy', de Benet i Jornet. Jo recordo molt 'Somni d'una nit d'estiu', de Shakespeare, que va ser la primera que vaig fer en el grup d'adults. 

I ara on us podem veure?

Fem tres espectacles per temporada. A l’octubre hem fet Glengarry Glen Ross, de David Mamet. Al febrer farem un muntatge poètic que barreja poemes de Miquel Martí i Pol amb textos del Lluís Llach, i al maig estrenem una adaptació actualitzada de la pel·lícula dirigida per Sidney Lumet 'Dotze homes sense pietat'.

Quina és la sensació quan puja a l'escenari?

És una barreja de moltes coses. M'agafen aquests nervis a la panxa, i després me n'oblido. És molt important la reacció del públic. Ho gaudeixo molt.

Ens comparteix una frase d'algun text teatral?

Hi havia un monòleg a l'obra 'Advertència per a embarcacions petites', de Tennessee Williams, que m’agradava molt. Era una obra amb molts borratxos on un noi jove, el Bobby, arribava desubicat amb ganes de conèixer món i explicava les seves experiències de joventut, però no recordo què deia.

Ja el buscarem.

(...)

Bobby: A Goldenfield, Iowa, hi havia un home com aquest, tenia una floristeria amb una habitació al darrere, decorada a l’estil xinès, amb encens i figures de nus, a la qual convidava els nois. Vaig sentir a parlar d’això. Bé, coses com aquestes no són tolerades molt de temps a pobles com Goldenfield. Va haver-hi sospites i converses i després ultratge públic i acció i es va haver de pirar tan ràpidament que no va tenir temps de treure les coses del negoci. (La llum del bar s’esvaeix i el focus il·lumina Bobby.) Una colla de nosaltres hi va entrar una nit. Les flors pansides produïen un sorollet sec al ser mogudes pel vent, el mateix els carillons i les figures nues eren només patètiques, saben. Excepte un esbós del David de Miquel Àngel. No crec que ningú m’hagi vist arrencar-lo de la paret i ficar-me’l a la butxaca. Somnis... imatges... nits... A la plana de Nebraska vaig passar una nit amb un grup de nois fugats, de la meva edat, i sentia la fresca del capvespre. Una encantadora jove salvatge em va convidar sota la seva manta amb un somriure, i després un noi, jo entre els dos, i es van mantenir dient "amor", cadascun d’ells a cau d’orella, fins que no vaig saber de qui era l’"amor" que sentia, ni en quina oïda o qui em tocava. La plana era elevada i l’aire de la nit vivificant i les carícies no em molestaven. L’home frustrat va posar la meva bicicleta al costat de la porta. (...)