La Fundació Ludàlia, després de gairebé vint anys en actiu, es dissoldrà a finals d'any a causa de la crisi actual derivada de la pandèmia mundial del coronavirus. "Una notícia dolorosa que fa un any semblava impensable", lamenten des de l'entitat, després de viure uns mesos atípics, sense gairebé activitats presencials, patint canvis en l'organització de les activitats per les contínues restriccions i sempre amb la incertesa de què passarà en un futur pròxim.

Parlem amb Josefina Machado, la directora de la Fundació Ludàlia, perquè ens recordi la història de l'entitat i tot el que ha aconseguit durant les dues últimes dècades, i ens expliqui totes les raons d'aquest tancament definitiu.

A finals d'any la Fundació Ludàlia acabarà amb la seva activitat, però com van ser els inicis?

Va ser una iniciativa del Toni i la Consol, uns pares d'un noi amb discapacitat intel·lectual. Fa vint anys van detectar que pel seu fill no havia opcions d'oci i cultura adequades a la seva edat, totes eren molt infantilitzades. Existia un "tot s'hi val". No es creia que l'oci era quelcom important, es treballava més la part assistencial, per dir-ho d'alguna manera, que la part lúdica o d'oci. Una altra de les idees que van tenir el Toni i la Consol va ser professionalitzar el sector de l'oci. Així que, per treballar tot això, es va crear la Fundació Ludàlia.

Com d'important és l'oci per a les persones amb discapacitat intel·lectual?

És molt important, no només per ells i elles, sinó per a tothom. La població sencera ho ha pogut veure durant el confinament. I les persones amb discapacitat intel·lectual, sempre han viscut en un confinament en aquest aspecte. S'ha estudiat i comprovat que l'oci aporta qualitat de vida, desenvolupes habilitats socials., etc. Amb els anys, amb la feina de Ludàlia i altres entitats, s'ha reforçat aquesta àrea.

Què va aportar la Fundació Ludàlia?

Ludàlia va ser un generador d'oportunitats per a aquestes persones. Amb un equip estable i professional, ens importava molt l'atenció a la persona quant a respecte i anar-los empoderant perquè escollissin quin tipus d'oci desitjaven, i que els professionals no donessin per entès què era el millor per a ells. Mai vam perseguir objectius terapèutics. Era gaudir de l'activitat perquè sí. Que joves amb discapacitat intel·lectual, majors d'edat, poguessin gaudir d'oci com qualsevol altre jove de la seva edat, però amb acompanyament.

Per a ells i les seves famílies era molt valuós. Una de les característiques que hem tingut, que és complicat tenir-ho en el món del lleure, és l'estabilitat de l'equip. Tenir un equip estable permet aprofundir amb les persones i les famílies. El missatge és de tranquil·litat i confiança.

El primer projecte va ser la discoteca a Luz de Gas.

Va ser un projecte pioner i premiat, tant a casa com a Europa. Hem estat més de deu anys oferint sessions tots els diumenges per les quals ha passat molta gent, també usuaris d'altres entitats del sector. Venien a passar-ho bé, a ballar, i va ser com la pedra angular de Ludàlia. I d'allà es van desprendre diverses coses, ells mateixos ens feien peticions d'activitats, i vam anar adaptant-nos a tot això.

Quin tipus d'activitats oferíeu a banda del projecte de la discoteca?

Oferíem activitats de dilluns a diumenge, com ara els tallers de multimèdia, teatre, cuina, dansa, fotografia, viatges d'estiu, sortides de cap de setmana... L'últim projecte que vam fer, els 'guateques', eren trobades a casa d'algun usuari de Ludàlia, que feia d'amfitrió, i rebia a un grup de companys amb educadors. Demanàvem als pares que aquell dia no estiguessin a casa, i es demanaven unes pizzes i petaven la xerrada, el típic que han vist fer als seus germans. Quan van començar a fer-ho, es van posar molt contents.

També fèiem el sopar de cap d'any. La primera vegada que ho vam fer, va haver-hi molta emoció perquè, gent amb més de trenta anys, tota la vida s'havien quedat a casa quan tocaven les dotze mentre veien que els seus germans sortien de festa. Un dels projectes que finalment no farem, i que feia temps que ens demanaven, era fer un viatge a l'estranger. La idea era anar a Lisboa i tot ha quedat aturat, primer per la Covid i ara amb el tancament de l'entitat.

I ara heu decidit que no podeu continuar.

És una pena perquè teníem aquest punt de maduresa com a entitat bastant aconseguida. El tema del servei, molt ben afinat i molt proper. No vam pretendre mai ser una Fundació que abastés molt, preferíem treballar per a menys gent, però bé, tenint més contacte amb l'entorn, la família.

Quina ha estat l'activitat durant els darrers mesos?

L'activitat es va aturar de manera relativa. Vam deixar de fer l'activitat presencial, però a la segona setmana de confinament ja vam oferir el primer Zoom per a ells. Ens va costar al principi, fins que nosaltres, els nois, les noies i les famílies, vam començar a controlar l'eina. A banda de trobades telemàtiques, vam fer alguna activitat, com màgia o música. Hem continuat mantenint servei dins de les possibilitats i de manera gratuïta.

I quin és el moment en el qual vau veure que havíeu de tancar?

Hi ha dos factors importants en aquesta decisió. Un va ser l'impediment de no poder fer activitats. Tot el que fèiem, per les restriccions, en algun moment l'havíem de cancel·lar o buscar alternatives. Quan es va aixecar el confinament vam fer caminades a l'aire lliure per veure'ns i poder fer coses, però aviat les vam deixar de fer. I ara s'han digitalitzat de nou tot. Tenim la gran incògnita de la Covid, que trigarà a marxar.

I per un altre costat, el finançament. L'oci és l'única dimensió de discapacitat que no té un finançament continuat per part de l'administració. Per a nosaltres és fonamental. Sí que accedíem a subvencions, però per projectes concrets. Però no tenim finançament per aguantar en temps de crisi i regenerar-nos. El que ens ha passat és que ens hem anat consumint els nostres propis recursos i el patronat va prendre la decisió de tancar. Estàvem en una situació de, no només salvar aquest any, sinó què fer a partir del gener.

És una llàstima.

Volem valorar la importància del que representa l'accés a ofertes d'oci de qualitat, de cultura, a poder relacionar-se. Tot això val molt per a qualsevol persona, però encara més per a una persona amb discapacitat.

Quin és el pla d'aquí a final d'any, quan tancareu definitivament?

Hem passat tot el que teníem al digital. De fet, la setmana passada, vam fer Zoom amb els nois i noies per explicar la situació, tot i que ja ho sabien. Va ser dur perquè les famílies sempre ens han manifestat que érem una necessitat. No hem d'oblidar que les famílies porten un pes important. Alguns pares i mares ja són majors, i tota la vida amb un fill a càrrec teu és complicat. Per a ells era un descans que el cap de setmana hi hagués un viatge o una excursió. Que s'ho passessin bé i les famílies poguessin desconnectar també.

Tots es van posar molt tristos, però al final són conscients de la situació. Així que encara farem alguna activitat, com ara algun Zoom de caràcter lúdic, a més de tancar alguns temes de l'entitat. Estem valorant fer un acomiadament per Zoom al desembre. M'agradaria que fos un acomiadament presencial i veure'ls, però serà complicat.