Josep Vicent Frechina: “La cultura popular ha recuperat una centralitat en la societat que havia perdut”

Amb un paper molt actiu en l’estudi i la divulgació de la música i la cultura popular valenciana, Josep Vicent Frechina, coordinador de la Revista Caramella, de periodicitat semestral, i un projecte autogestionat i independent que camina des de 1999. A banda, Frechina és crític musical i literari en diverses publicacions, musicòleg i estudiós de la cultura popular. També és el secretari del Centre d'estudis de l'Horta Nord i presideix l'Associació Tramús, Tradició i Música. És director de la trobada Cant al Ras de Massalfassar i secretari del jurat dels Premis Ovidi Montllor. Ha rebut diferents guardons rellevants que reconeixen la seva tasca en aquest camp.

Com es troben de salut la música i la cultura popular actualment?

La música i la cultura d'arrel popular, des de la dècada dels noranta, han viscut una progressiva recentralització i revitalització. Hem de tenir en compte que a la dècada dels setanta, al final del franquisme i al principi de la transició, la cultura popular es trobava en un estat de salut molt complicat, en molts casos al límit de la seua supervivència. Als noranta va reviscolar i este retrobament no ha parat d'augmentar en tots estos anys. 

És el moment en què vau fundar la revista.

Quan fundem la revista, l'any 99, ja ho fem perquè veiem que hi havia molt de moviment en este àmbit, i eixa energia no ha parat de créixer. La cultura popular ha recuperat una centralitat en la societat que havia perdut. Molta més gent s'apropa a molts elements de cultura popular, que ara formen més part de la vida quotidiana de la gent. La música popular, la música d'arrel tradicional, també ha penetrat en molts sectors del mainstream gràcies a la promiscuïtat que hi ha entre el pop actual i els elements de la tradició dels Països Catalans. 

A què creus que es deu aquesta revifalla de la cultura popular?

Crec que hi ha molts factors, però un dels més importants respon a les grans transformacions socioeconòmiques de la segona meitat del segle XX. Es produeix una colonització de tot l'espai cultural per part del mode de vida urbà i els referents culturals estan absolutament mediatitzats a través dels grans mitjans de comunicació, que estenen una cultura de masses. Això genera una sensació de desarrelament que s'intenta combatre buscant referents més propis. Hi ha una tornada al territori per buscar elements que, en ser més propers, aporten una identitat individual i col·lectiva. 

Com recuperar unes arrels perdudes?

En este sentit, el final del franquisme és un punt important perquè el règim va instrumentalitzar el folklore, el va banalitzar i mistificar pels seus propis interessos. Quan es va acabar, es produeix un efecte de recerca de l'autenticitat perduda i de la recuperació dels carrers i les places com a espais públics de festa popular i col·lectiva. Crec que tot això genera el que ha passat després. 

Este efecte s'ha eixamplat i tenim diferents aspectes de la cultura popular que s'han escampat per tot el territori, sobretot en el seu vessant més festiu, com els correfocs o les muixerangues. Hi ha molts elements que estaven en situació residual o havien desaparegut i que, ara, no només s'han recuperat sinó que s'han expandit d'una manera bastant notable.

“La cultura de masses ha generat una sensació de desarrelament que promou la recerca de referents més propers” .

Així, els elements festius juguen un paper important en la vigorització de la cultura popular? 

Sí, sobretot tot el que suposen models d’associabilitat alternativa, d'integració i articulació social i de generació d'identitat. Tot el que tinga esta mena d'atributs té bastant potencial per expandir-se. Al País Valencià hi ha hagut una expansió molt gran, per exemple, de les festes de moros i cristians. O el cas de la glosa improvisada, a Mallorca i Menorca. 

Són fenòmens que estan associats a una forma alternativa d'oci, de sociabilitat més arrelada, i a eixa dotació d'elements que són susceptibles de patrimonialitzar i de generar identitat individual i col·lectiva. 

Podríem determinar una frontera entre el pop i la música popular?

No hi ha una frontera nítida, hi ha un gradient molt ampli entre el llenguatge musical que prové directament de la tradició i la música que utilitza recursos expressius absolutament contemporanis. Entre els dos pols hi ha un gran gradient on hi ha punts de trobada. El fenomen del ‘Coti x coti’ dels The Tyets és un exemple clar de com les músiques urbanes es troben amb la sardana i en sorgeix un hit massiu. 

Hi ha més casos?

Hi ha molts casos que no són tan espectaculars. Moltíssima cançó d'autor beu elements tradicionals. I hi ha molta música pop que busca el mestissatge, agafant de la música popular algun tipus d'instrumentació, algun tipus de melodia, una lletra o una referència textual. En estos moments, afortunadament, allò de les tribus urbanes i de les músiques encasellades en prestatgeries impermeables entre unes i altres s'ha acabat.

El Roger Mas també en seria un exemple? 

Sí. El Roger Mas és un cas de mestissatge absolut. Ja no és que utilitza elements de la tradició, sinó que integra els elements d’este món al seu discurs i al seu llenguatge musical generant un idioma propi que veu de moltes fonts diferents, però una de les fonts principals és la tradició musical dels Països Catalans. 

Els instruments ajuden a definir la música popular? 

Els instruments són el mitjà, i el mitjà condiciona, absolutament. Hi ha alguns instruments que sense ser completament específics en la seua morfologia, tenen unes característiques que són molt pròpies d’un territori. Hi ha instruments similars escampats per tot el món, però sí que n'hi ha alguns que poden definir un territori i una tímbrica. 

Per exemple? 

La tímbrica de la tenora és molt específica, no hi ha comparació possible. Com passa al País Valencià amb la dolçaina. És un tipus de música que la defineix el mateix instrument, la condiciona. L'atribut tradicional l’hem construït nosaltres. Diem que una cosa és tradicional perquè tenim eixa percepció. Hi ha determinats sons que ens remeten a eixe atribut. Quan sentim una tímbrica d'un instrument de doble corda pensem que això forma part de la nostra tradició, perquè està en l'ADN musical que hem heretat. 

Trobem peculiaritats en la música popular d’aquí respecte a la de la resta de l’Estat?

Hi ha certes diferències. Determinats gèneres musicals només existeixen als Països Catalans encara que pertanyen a grans famílies de la música popular esteses pertot arreu. 

Hi ha unes característiques o elements que compartim amb altres territoris, com per exemple la jota. Però d’altres, com les albades o el cant d'estil són específicament valencianes i, per tant, són especialment dels Països Catalans. Com la sardana, la glosa menorquina o el cant pagés de les Pitiüses. Hi ha determinats gèneres musicals que són absolutament privatius d'este territori. Aleshores, podem dir que sí que és diferent. 

Els Països Catalans són terra de mestissatge.

És un país amb una diversitat i una riquesa musical enorme, on conflueixen les influències del nord, que arriben des d’Europa, i les influències del sud àrab. En este aspecte, les terres valencianes i les Balears són unes zones de transició molt interessants. La part del sud de Catalunya també, tot el que seria l'antiga diòcesi de Tortosa, on es produeix esta barreja entre el que ve del nord i del sud, fet que dona una característica molt especial a les músiques d’este territori. 

A banda de la revista, vau crear l'associació? 

Com hem comentat abans, els anys noranta van ser un moment d’efervescència del món de la cultura popular. Es recuperaven festes, es recuperaven danses, hi va haver tot el moviment del folk que es movia al voltant del festival Tradicionarius, que s'havia començat a fer en Barcelona l'any 1988, i eixe model de festival folk s'estava escampant també per tot el territori. Hi havia la recuperació del ball de bot a Mallorca. 

Estaven passant moltes coses, molts fenòmens, que resultaven molt interessants. Érem tres associacions, una del Lluçanés, el Solc, una altra en Reus que es mou per la Catalunya Nova, la Carrutxa, i una del País Valencià, que era Tramús, i ens anàvem trobant en diferents congressos, festes, cicles, festivals… 

I vau decidir unir esforços.

Cada cop que coincidíem parlàvem i al final decidirem unir-nos i crear una revista que expliqués tot això que estava passant. Una revista que fos al mateix temps de difusió i d'opinió, de creació de discurs i de debat. Sabíem que cada associació per al nostre compte no podíem fer-la sola, però que si optimitzàvem els recursos humans dels quals disposàvem podríem arribar a alguna cosa. I aleshores, l'any 99, vam crear la revista. Després, la força de la revista va fer necessari crear l'associació que l’editaria. L’objectiu principal del projecte és la difusió de tot el món de cultura popular i la música popular, la creació de debat i reflexió sobre el tema. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Associació Caramella (@revcaramella)

Com seleccioneu els continguts de la revista? 

Els cinc membres del Consell de Redacció ens reunim periòdicament per anar dissenyant els números de la revista. La revista té tres parts clarament diferenciades. Una és la part que dissenyem nosaltres, normalment és el dossier central i algunes seccions fixes, que sempre són articles per encàrrec. Definim el tema central de la revista per als pròxims set o vuit números i anem fent recerca per veure quins serien els autors més interessants per parlar del tema. Amb 50 números hem tractat gairebé tots els temes possibles. 

I les altres seccions?

Després hi ha la secció musical, que sempre inclous una entrevista a fons, les ressenyes discogràfiques, alguns articles, alguns entrevistes a grups i músics. Sovint també ho escrivim nosaltres mateixos. I la tercera part de contingut de la revista és una part oberta on rebem propostes d'articles d'investigadors interessats o de periodistes que volen publicar sobre un tema determinat i mirem d'encabir-ho.

Quants col·laboradors externs teniu?

La diversitat dels autors que col·laboren amb la revista és enorme. Volem donar veu a tothom. Vam fer un inventari de tots els autors que havien col·laborat en estos 50 números i superàvem els 600 noms. La varietat i heterogeneïtat de les veus de la revista és altíssima. 

Com associació, a part de la revista, dueu a terme altres activitats? 

Sí, fem jornades de debat o temàtiques i també tenim una línia editorial de llibres. De moment, hem publicat dos llibres i ara estem ja a punt de publicar el tercer. Els llibres aprofundeixen en alguns aspectes que sol tocar la revista. Este tercer llibre que publicarem al febrer és ‘Els cants tradicionals dels Països Catalans’ de Jaume Aiats. És l’ampliació i la traducció al català del llibre que ja es va publicar en francés fa molts anys.  És un recorregut per tota la cançó popular dels Països Catalans.

Com us financeu?

La revista viu essencialment dels subscriptors. Actualment, per celebrar el 25é aniversari de la revista, estem fent una campanya de captació de cent nous subscriptors que garantisquen la sostenibilitat de la revista a curt i mitjà termini. Ara mateix ens en falten una trentena així que convidem a la gent que estiga interessada a subscriure's a la nostra pàgina web.

Hi ha més publicacions de l’estil? 

Som pràcticament l'única revista que cobreix este àmbit d’una manera tan específica. Hi ha altres publicacions amb algun tema que pot coincidir amb els nostres, però cap que cobresqui exactament el mateix àmbit. 

També som pràcticament l'única revista que dedica vint o trenta pàgines de cada número a ressenyes discogràfiques i de llibres, fent un repàs exhaustiu a tot el que es publica als Països Catalans vinculat a la cultura popular i a la música popular. Aleshores, qui està interessat en la música tradicional, l'únic lloc on té garantit trobar la ressenya de pràcticament tots els discos que es publiquen d’este estil als Països Catalans és a Caramella.