Juli Rio: "Per incentivar l'ofici necessitem que ens donin feina, no carnets ni subvencions"

Més que forjador o ferrer, es podria dir que el Juli Rio és un artista. Només així es pot entendre la bellesa i singularitat de les seves obres. Des d’una porta forjada plena de detalls inspirats en formes orgàniques de la natura, fins a una preciosa escultura d’un drac alat que custodia la imatge de Santa Eulàlia al cor del barri gòtic de Barcelona. 

Al Juli, que actualment viu a la Cerdanya francesa i és soci de l'Associació de Forjadors de Catalunya (AFOC), li ha costat molt guanyar-se la vida fent allò que l’apassiona. La seva persistència i tossuderia –i el seu art, és clar– li ha permès tirar endavant en un ofici històric que corre el risc de desaparèixer si no s’actua per preservar-lo. En parlem amb ell.

En quina situació es troba l’ofici de forjador actualment? 

Els forjadors no deixen de ser ferrers, i aquest ofici ha evolucionat moltíssim, potser dels que més. Això ha deixat força enrere tot el que seria l'ofici més artesanal de la forja. Per tant, si parlem de forja artística, la realitat és que en som ben pocs els que ens hi dediquem i, per exemple, fem portes forjades a mà. Parlo de Catalunya, perquè a Europa sí que n'hi ha molts més. 

No hi ha un relleu generacional, jovent que s’hi vulgui dedicar?

Alguns sí que n'hi ha i a les trobades de forjadors que s'organitzen es pot veure que hi ha força jovent a qui els agrada. O ha coincidit que a casa es dedicaven a la serralleria i s'hi han enganxat, que són la majoria. Ara bé, són pocs perquè en l'ofici de la forja, en aquest país, no hi ha prou feina per a tots. La feina de forja artística, en general, té poca demanda en comparació amb la serralleria o altres tipus de feines. I, és clar, hi ha professionals en funció de la demanda. 

No s'ha fet prou des de les institucions per incentivar l'ofici?

Els ajuntaments i les administracions prediquen i parlen molt dels oficis, però al final només són paraules per quedar bé. Per ajudar de veritat, el que cal és donar feina. És la mare dels ous. Si hi hagués més feina i demanda, més persones es dedicarien a l'ofici. És una qüestió de volum. Per què no hi ha aprenents? Caldria plantejar-se qui es voldrà dedicar a la forja si no hi veu futur. 

Què s'hauria de fer per revertir això?

D'entrada, calen escoles d'oficis per preservar-los com a patrimoni cultural que són. Això, per començar. I després, és clar, incentivar l'ofici, per què, si no, què faran aquests aprenents en acabat? 

En el teu cas, com vas començar?

Jo vaig començar completament de zero. Em vaig muntar un taller en una masia on vivia, tot molt precari. I de mica en mica, sent molt tossut, anant a fires i movent-me d'aquí cap allà, al final vaig muntar el taller a Bellver. Vaig estar-hi deu anys i ara soc a França.

Es podria dir que ets autodidacta?

Al final, autodidacta no hi ha ningú, perquè, sigui com sigui, sempre s’aprèn d'algú o altre. Amb tot, és veritat que l'ofici no em ve de família. El meu avi era sabater i l'altre era pastor. Igualment, tampoc hi crec en això de les famílies. No hi ha una herència genètica que et porti a dedicar-te a un ofici. En aquests casos, de fet, penso que se n'han perdut molts més pel camí que no pas els que s'hi han agafat. 

Així, què et va enganxar del món de la forja?

Penso que la forja artística no deixa de ser una inquietud artística. A mi sempre m'ha agradat dibuixar, pintar, treballar la fusta... Jo era jardiner, tot i que ara ja fa molts anys que no exerceixo. I amb la forja vaig començar en una empresa de serralleria, en un taller industrial, i vaig aprendre a soldar i fer anar les màquines, coses que són molt necessàries per fer l'ofici. Això és el que s'hauria d'ensenyar a les escoles d'oficis. 

I en una trobada de forjadors vas descobrir la forja artística.

Sí, crec que va ser a Alpens, fa molts anys. I em va flipar. Recordo que vaig pensar: Tot això es pot fer amb ferro? I vaig tenir clar que jo volia fer això. Em podia haver enganxat amb la fusta o a qualsevol altra modalitat artística, però em vaig enganxar a aquesta. I la veritat és que m'ha costat molt. Econòmicament ho he passat malament en molts moments. Ara ja fa anys que m'hi dedico i la gent ja em coneix i tot plegat. 

Qui és la teva clientela?

Ara, per exemple, estic fent un projecte per a l'Ajuntament de Cunit. Es tracta d'una escultura, que, bàsicament, és el que faig. Aquí a la Cerdanya, on visc actualment, he fet obres a Prullans, on vaig fer una font. L'Ajuntament de Bolvir també em va encarregar fer una porta forjada per a la rectoria. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Juli Rio (@juli.rio)

No treballes per a particulars?

Sí, també, perquè sí que hi ha gent que ho valora aquest toc artístic i, sobretot, la qualitat de la feina. Una porta forjada és massissa i és per a tota la vida. I això encara hi ha gent que ho sap valorar. Però, clar, també s'entén que val més diners. És difícil que hi hagi tanta demanda perquè es vagin creant més tallers de forja. La majoria que fan forja, també fan serralleria per sobreviure. En el meu cas, jo gairebé no en faig. Treballo sol i m'espavilo com puc, passo èpoques més bones i altres més dolentes.

Sempre treballes per encàrrec, o més aviat tens llibertat per crear?

Normalment, tot el que faig ho dissenyo jo mateix. No he fet mai una feina que hagi dissenyat una altra persona. No entenc el meu ofici d'una altra manera, per a mi no tindria sentit. Si m'han vingut a buscar d'un ajuntament no és perquè no hi hagi un altre forjador que ho pugui fer, sinó perquè els ha agradat el meu estil. 

Què es necessita per ser un bon forjador?

Bàsicament, que t'agradi. I ser perseverant i tossut, com en qualsevol altra feina, ofici o en tot a la vida. En el meu cas, el que et porta a fer una feina així és també la sensibilitat artística. M'agrada pintar, dibuixar, he treballat amb fang... A qui li agrada fer coses, les fa. Potser sí que l'aptitud artística hi ha qui la té i qui no, però al final és una cadena. Tothom pot dibuixar bé si s'ho proposa, la clau és la pràctica. Si t'agrada, practiques, i si practiques, cada vegada ho fas millor, i encara t'agrada més i practiques més. Jo vaig començar provant i dedicant-li hores i més hores. I si et va quedant bé, això t'incentiva a practicar més i a voler aprendre a fer més coses. 

La Forja artística té particularitats a Catalunya? Hi ha algun tret diferenciador respecte a altres llocs?

Penso que això va molt en funció de les tendències del moment. Aquí va haver-hi el modernisme, un moviment artístic que va crear una tendència, un imaginari i una manera de fer. I cada lloc ha passat per les seves etapes. El que passa a la societat es reflecteix també en aquest sentit. Si vas a França o a la República Txeca, hi trobaràs altres estils. Són maneres de treballar. A mi m'agrada molt el modernisme i tinc tendència a treballar amb aquest estil. És el que em surt.

"El millor del meu ofici és poder dedicar-me a allò que més m'agrada, per a mi no té preu".

Em parlaves de França i la República Txeca. Hi ha altres països on la forja artística està més consolidada?

Sí, a Europa en general està més assentada. A França mateix hi ha escoles i incentiven el tema dels aprenents. Hi ha un nivell molt alt. I si muntes un taller i necessites un aprenent, existeix aquesta figura. I, és clar, així tot és molt més fàcil i també hi ha més demanda i més cultura. A Europa, en general, es cuida molt més tot això.

Molt més que a Catalunya vols dir.

Aquí som professionals de posar etiquetes a tot. L'artesania de Catalunya i tot el que vulguis, però la realitat palpable és que no es fa res. Jo perquè vull el carnet d'artesà? És molt maco, però no serveix per a res. Com a molt, per arreplegar quatre subvencions que són misèria. Per incentivar l’ofici volem que ens donin feina, no carnets ni subvencions. A mi que m'ajudin i em donin feina. 

L'ofici ha evolucionat molt?

Els ferrers treballem molt sols. I, al final, et fas les teves eines i acabes treballant a la teva manera. Cadascú treballa diferent. Sí que hi ha unes tècniques que es poden aprendre i que està molt bé saber-les, per descomptat. El que passa és que en aquest país no hi ha un ensenyament reglat, i si no hi ha escoles, no hi ha mestres. El títol de mestre al final és un reconeixement a la trajectòria, per dir-ho d'alguna manera. A França hi ha mestres de veritat perquè hi ha escoles. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Juli Rio (@juli.rio)

Què diries que és el millor i el pitjor de l'ofici?

El millor, en el meu cas, és poder dedicar-me a allò que m'agrada. Per mi això no té preu. Per això, sovint sacrifico altres coses en favor de fer el que m'agrada. Sé que no em faré ric amb aquest ofici, ho tinc molt clar. Amb tot, ara em guanyo la vida i estic content en aquest sentit. I la part negativa és que costa tirar endavant. No t'ho posen fàcil.

Físicament és un ofici exigent?

Sí que ho és, però hi ha mitjans que et faciliten la feina. Ara, per exemple, hi ha diverses noies que comencen a forjar. Ho dic perquè no cal estar molt fort per fer-ho, cadascú fa el que pot fer. No tens per què fer coses molt pesants, també es poden fer obres lleugeres i molt boniques. 

En quin sentit és important preservar l'ofici de forjador?

Penso que és un patrimoni cultural i s'ha de preservar. Ara bé, el futur dirà si en aquest país es manté o no. En altres països estic convençut que sí que es preservarà. Aquí caldria fer un cop de cap i fer alguna escola o una cosa amb sentit, que la gent vegi que després pot llaurar-se un futur professional. Si no és així, és clar que no funcionarà i tot es quedarà en cursets, que realment estan molt bé, però cal molt més que això. 

Parlem d'AFOC. Quina relació tens amb l'associació?

No massa, però ja que hi ha una associació de forjadors, el mínim era fer-me soci. Amb tot, he de reconèixer que no soc massa participatiu amb l'entitat. En part és perquè estic bastant aïllat aquí al Pirineu. No estic gaire al tanto del que es fa. 

Trobades de forjadors sí que se'n fan. 

Sí, això sí. N'hi ha quatre de més importants, que ara ja no es fan cada any, sinó cada dos. Enguany, al maig, hi ha la trobada d'Alpens. I a l'octubre n'hi ha una a França, a Arles. També se'n munta una a Alins i una altra a Besalú. I la veritat és que les trobades estan molt bé.