Jusèp Boya: “Potser l’interessant del món casteller no són els pisos que puges sinó la quantitat de persones que reuneixes per fer-los”

En l’Informe del sector cultural de l’any 2008 es parlava de manca de prestigi de la cultura tradicional i popular, i d’una presència mediàtica limitada d’aquesta. Què li sembla?

Se’m fa difícil sostenir aquesta afirmació. La cultura popular d’arreu del país té una vitalitat molt gran. Pot ser que determinades maneres de vehicular la cultura popular no interessin a les generacions més joves. Podria ser que ens trobem amb algú que ens digui “jo no vaig a ballar a un esbart perquè ho trobo ranci”. Però a aquesta mateixa persona li pot agradar ballar danses al carrer en el context d’una festa. Compte, doncs. Hem de veure aquesta queixa qui la formula i perquè la formula. Perquè jo, més aviat la idea que tinc matisant entre ambients més urbans i rurals, és que hi ha una gran vitalitat en les manifestacions de cultura popular, i a més a més es van reinventant.

Com per exemple?

Si me’n vaig més cap al meu territori [l’Aran], fixa’t en l’embranzida que han agafat les festes de les falles. Fa vint-i-cinc anys es feien només a dos pobles. Ara es fan a tot arreu i fins i tot hi ha indrets on s’ha de posar números claus perquè no hi hagi un incendi. És una evolució. Pot haver-hi sectors que es queixin perquè per exemple, “a la gent no li agrada ballar sardanes”. Bé, doncs en aquest cas potser és necessari que el sector sardanista es reinventi o analitzi perquè passa això. Potser al final no és tant el fet de ballar sardanes, sinó l’entorn, el que acompanya i la vivència que tu en tens. La gent no només consumeix cultura per la motivació cultural, també hi ha un tema d’interaccionar amb altres persones i tenir-hi una experiència gratificant.

Visibilitat als mitjans?

Podria acceptar-te la queixa, estaria bé veure-hi més programes, més presència a la televisió, però potser aquests programes haurien de venir donats d’una forma diferent.

Voleu dir que no sigui el folklore de la TV3 dels anys vuitanta?

Bé, probablement hem d’aprendre a dir les coses d’una altra manera i no estigmatitzar. Potser el que fem agrada molt a un sector més ‘hooligan’, però no tant a d’altres. El concepte de cultura tradicional i antic està en expansió. Hi ha noves formes que hi són presents, i no les hem de considerar com una amenaça, sinó com una pràctica més que té una dimensió positiva si això ajuda les persones a créixer i desenvolupar-se culturalment i ser més feliços, que és l’objectiu final.

El tema de la llei de mecenatge era insuficient l’any 2008. Com està deu anys després el tema?

Estem pendents d’aquesta llei, però jo no hi confio gaire pel que fa a l’àmbit cultural.

Per què?

El veritable mecenes ho és amb llei o sense. El mecenes que estima la cultura no espera una llei de desgravament fiscal per fer una donació. No estic convençut que tots els sectors de la cultura en sortissin beneficiats. Hi ha de ser, però quan dones a les grans empreses l’opció de triar entre subvencionar un concert o un esdeveniment i restaurar un monument... l’elecció és clara. També ens trobem amb que és molt més fàcil trobar diners pel Liceu que pel Museu de la Vall d’Aran. Per tant, sí que una llei amb desgravacions ajudaria, però no estic convençut que seria lo darrer. Segurament una major afecció de gent cap a la cultura, ajudaria més a inclinar grans empreses cap aquí.

Disposar d’estructures com ara una federació és útil per a evitar des cohesió entre les entitats?

El fet de disposar d’estructures no fa que les coses vagin millor, Poden servir per unificar criteris, compartir bones pràctiques, crear lobbys de pressió en el sentit d’ajudar a que hi hagi recursos per una cosa concreta, però no necessàriament és la solució a tot. Moltes vegades he observat molta pèrdua de temps i energia en processos de discussió, d’elecció i conformació, i al final és més fàcil dedicar-s’hi localment i ja ens hi trobarem en algun punt amb qui ens hàgim de trobar. Cert que des del punt de vista de les administracions això facilita la interlocució, el debat i l’avaluació posterior. La cultura de la coresponsabilitat és important.

Sobre la idea de la modernització, és necessari tendir cap a la professionalització del sector de cultura popular, perquè es detectava que potser hi havia una part massa voluntarista?

Hi ha un moment que totes aquestes accions associatives es plantegen el salt a l’estabilitat. Això té coses bones i dolentes, en genèric i també en concret. El primer que ha d’haver-hi són recursos i ajuts. Ens podem trobar amb què un dia es digui que els castells els convertim en un esport. Quan l’objectiu és l’excel·lència en un àmbit, deixes de ser-ho en altres coses. Igual al final l’interessant del món casteller no són els pisos que puges sinó la quantitat de persones que reuneixes per fer-los. Segurament això és el que hem de calibrar en el debat sobre lo amateur, l’estabilitat i la improvisació. Sempre hi ha coses bones i dolentes. El país ha de donar més espais per fer coses, s’han de donar ajuts i els nivells de professionalització s’han de veure en funció del lloc i del projecte, entre d’altres coses.