Karolyna Núñez és sòcia fundadora de l'Espai La Tregua, una iniciativa antiracista que utilitza l'art com a eina transformadora.

Què és La Tregua?

Som una cooperativa d’economia social i solidària del barri de Gràcia i fem una tasca educativa intercultural amb enfocament interracista i transfeminista.

Com neix?

Neix de l’activisme, de la meva frustració individual com a persona migrada que no trobava el reconeixement a la seva formació ni trajectòria, sobretot en l'àmbit laboral. Quan vaig començar, venia del Teatre de les Oprimides i la dinamització comunitària, axí que vaig capitalitzar l’atur i vaig començar com a autònoma amb el finançament d’ASCA ESS.

I com vau arribar al model cooperatiu?

Primer vam passar a ser associació i, amb la pandèmia, el 2020, vam guanyar el premi Micaela Chalmeta i ens vam fer cooperativa, que era el plantejament inicial.

Què feu concretament?

De manera regular, oferim formacions contínues de diferents disciplines artístiques en què promovem els valors cooperatius, el respecte als diferents ritmes, i el vincle amb el territori. Per a entitats i col·lectius fem formacions a mida en participació diversa, decolonialitat i interracisme. Treballem com incorporar la interculturalitat en els projectes, i com prevenir violències des de la interseccionalitat.

Per a particulars, tenim una escola d’estiu intensiva on treballem aquests temes de forma pràctica, amb metodologies participatives.

Com enteneu l’art?

Com una eina de transformació social. Treballem sobre una base de educació popular, cercant la democratització de l’art. Entenem que cada persona és creadora, no només espectadora. D’aquí neix la idea de la reapropiació de la creativitat per construir col·lectivament alternatives possibles al sistema colonial, patriarcal i Capitalista en què vivim.

És polític.

L’art ens permet connectar amb altres llenguatges, per treballar els temes que ens incomoden. Tenim un llenguatge en comú, que té a veure amb el cos, amb el moviment i amb els sons, i això es pot utilitzar per fer reivindicació política.

Quan compartim creacions col·lectives, com a recursos pedagògics, al carrer per eixemple, generem un diàleg amb el territori per adonar-nos que les solucions no són individuals, i això genera una transformació i sensibilitza. Són processos col·lectius i es teixeixen vincles, xarxes de suport.

Quines disciplines utilitzeu?

Estem obertes a la multiplicitat de disciplines: dansa, plàstica, teatre, les que es proposin... Intentem fer molta activitat al carrer per ocupar l'espai públic amb altres narratives. Fem performances i xerrades o dinàmiques per vincular-nos, i educar-nos juntes.

La interculturalitat és un d’aquests conceptes que estan de moda i que utilitzem sense tenir-ne clar el significat?

Sí. Nosaltres no l’entenem com a mirada ni com a perspectiva perquè creiem que implica sentits més enllà dels ulls. L’entenem coma una proposta crítica.

S’utilitza malament, actualitza està de moda, es promou molt des de l’administració, però després rasques i no hi ha res més que multiculturalitat. Com la confusió amb l'art que s'entén com a oci, i en el cas de les persones migrades, se centra en la folklorització, en la dansa i el menjar, i ho anomenen interculturalitat. Es tracta més aviat d'enfrontar-nos al que ens provoca incomoditat, baixar les defenses i deixar-nos afectar sense por.

Això és possible?

És complex. No podem generar espais interculturals si no hi ha una voluntat de descolonització perquè la base és partir d’un intercanvi el més equitatiu possible. Si no hi ha condicions per un reconeixement i valoració de l’altre, és impossible. Hem de reflexionar sobre la descolonització.

Ens pregunten constantment com fem per incorporar persones als nostres projectes. Hem de qüestionar-nos això de la integració, veure a qui estem convocant i de quina manera, des de quin lloc, com creem juntes i intercanviem, és a dir, si estem donant i rebent o només imposant un model.

És un canvi de mentalitat.

Totes hem crescut en aquest sistema de classificació, un sistema racista, patriarcal, capitalista, que està molt ben articulat perquè passi això. No estem acostumades a pensar-nos d’altres maneres, sense l'hàbit o necessitat d'encaixar. Ens han incorporat la por a la incertesa, a què ens treguin coses que ni tenim. La propietat privada inunda la identitat, que ha sigut construïda a través d’intercanvis i referències, i que sembla inamovible, però és dinàmica.

Ens podeu explicar un dels vostres projectes?

Tenim el projecte Juntes trepitjant fort per a dones en situació irregular. És un procés formatiu per a dones que s’han dedicat al treball de cures, especialment les que han sigut internes, que han estat tancades en cases. Moltes es perden el primer contacte amb la ciutat i no aconsegueixen feina perquè tenen autoestimes molt baixes, no tenen el currículum, etc. L’objectiu de la formació és que puguin recuperar el seu propi reconeixement, potenciar les habilitats laborals i relacionals, i generar vincles a la ciutat.

Practiquem entrevistes, fem treballs en equip, fem un videocurrículum, i oferim formació sobre economia social i solidària. Després les posem en contacte amb entitats disposades a presentar-se a la subvenció ACOL per a la regularització de persones migrades en situació administrativa irregular.

En què més esteu treballant?

Estem amb els assajos de Re-existència, una performance antiracista de totes les persones vinculades a l’espai que ha nascut de vivències de cadascuna, els seus processos migratoris. La farem el 19 de març a les 19 h al Centre Cívic de Congrés Indians pel Dia Mundial del Teatre de l’Oprimit.

També estem amb la ILP de #RegularizaciónYa. Donem suport a la recollida de firmes, tenim un punt fixe a l’espai i el muntem quan fem activitats fora, així que us animem a totes les que puguin a signar!