L’últim tabú

Estem preparats per donar la benvinguda als nounats però no per acomiadar-nos dels qui moren. De fet, als pares i mares els hi acostuma a ser difícil explicar als infants què passa quan un ésser estimat mor. Aquesta qüestió sol ser incòmode a la cultura occidental. No obstant, no és així a d’altres cultures en les que, des de ben petits, preparen als infants a afrontar la mort com un procés natural i ineludible a la vida de qualsevol persona.

“L’últim tabú” (2015) és un documental dirigit i realitzat per Lluïsa Mora que es pregunta si vivim d’esquenes a la mort. El llargmentratge de 80 minuts pretén ser una mirada objectiva sobre el tema tabú de la mort i el dol, qüestionant la societat en que vivim en la que hi ha un rebuig a parlar-ne. La qüestió s’aborda a través de referències personals i de diferents col·lectius, desafiant la manca d’informació que hi ha a la nostra societat. Com va dir E. Fromm el “nostre temps nega pura i simplement la mort i amb ella el fonament ideològic de la existència.” Xarxanet.org ha entrevistat a la seva directora i co-protagonista, Lluïsa Mora:

Per què ens costa parlar de la mort, a Occident?

Per que és un tabú, i dels tabús no se’n parla.

Com va sorgir la necessitat d’abordar el rebuig a parlar de la mort en un audiovisual?

A partir d’una experiència pròpia.

Quines persones i/o institucions o entitats han participat en els continguts?

En Josep Mª Fericgla, antropòleg i director del Centre Benet Vives; la Conxita Larrull Bertran, mestre i escriptora d’un llibre que facilita eines per explicar la mort als nens; en Germà Morals Molina, cap del pal·liatius de l’Hospital General de Granollers; la Lama Tsondru, membre de la comunitat budista del centre Zamye Dzong de Barcelona; els integrants del Grup d’Ajuda Mútua al Dol “AVES”de Barcelona; l’Enric Carbonell  Guindulain, psicòleg; l’Igansi Forcano, capellà retirat i en Xavier Poch, del Grup Mémora de Girona. Cada un d’ells ens dóna una visió diferent segons el seu punt de vista.

Amb el documental, heu trobat respostes sociològiques a aquesta por?

I tant!

La defunció es contempla com a un episodi íntim. Té la societat eines per afrontar-la col·lectivament?

Col·lectivament? Si ens consta afrontar-la de manera íntima...

Curiosament, estem insensibilitzats a veure la mort a la televisió, ja sigui fictícia o real. Algunes morts són més sonades que d’altres als mitjans de comunicació. Com la tracten aquests?

Depèn de si interessa que veiem al difunt com un heroi o com un enemic.

Per guarir el pes d’una pèrdua, tenim suficient amb un ritual funerari?

El ritual és important, però a més, normalment,  ens falten eines i informació per elaborar el dol, que també és important.

El documental es pot veure en català, castellà i anglès online en aquest enllaç.