La parla pallaresa, un patrimoni que hem de preservar

El català oriental, o català normatiu, és l’idioma modern, el que ha anat evolucionant i adaptant-se als nous temps. Però a Catalunya existeixen dialectes més purs, que mantenen  les formes que s’utilitzaven segles enrere. Aquest és el cas del pallarès, un dels dialectes del català més conservadors que s’usa al Pallars. 

Però en un món cada cop més globalitzat, el pallarès d’arrel s’està perdent a poc a poc i, cada vegada més, les generacions més joves opten per utilitzar formes del català oriental, ja que els hi semblen més correctes. 

Perdre un dialecte amb tanta història seria perdre part del patrimoni dels catalans i catalanes, i és per això que l’associació Cambuleta ja fa deu anys que lluita contra l’estandardització de la parla del Pallars a través de la cultura. 

“El que més caracteritza la parla pallaresa és tot un lèxic molt ric i molt conservat. A nivell gramatical i morfològic, les terminacions dels verbs moltes vegades són diferents, les construccions de frases també són diferents”, explica l’Eva Serrano, membre de l’associació. 

Amb l’objectiu de promoure l’ús i la conservació de la parla pallaresa, aquesta entitat ha organitzat exposicions, ha editat un àlbum de cançons en pallarès i cada estiu llança una tirada de samarretes amb paraules amb lèxic pallarès. 

Tot i que una de les activitats més importants que duen a terme des de Cambuleta és l’edició de contes infantil en pallarès, perquè les criatures sentin l’idioma més seu i no es perdi el lèxic i les pronuncies. “Vèiem que no hi ha prou recursos ni per les escoles ni per les famílies perquè el pallarès arribi d’una manera natural a nens i nenes”, afirma l’Eva sobre el motiu que els va dur a crear una col·lecció de contes infantils.

Un conte i una història

Després de cinc anys sense publicar cap llibre, l’associació va organitzar un concurs de contes en pallarès per triar-ne un i presentar-lo per Sant Jordi 2021. El relat guanyador va ser L’Aurellut, una narració que parla d’un nen que adopta un ratolí com a mascota i s’adona que els animals no poden estar tancats en gàbies. 

Els valors animalistes que transmet la història podrien ser motiu suficient per aplaudir aquest conte. Però la història que hi ha al darrere és encara més admirable. El relat, en pallarès perfecte, va ser escrit per la Marta Gimeno, una dona que no parla pallarès i que va estudiar-lo per fer aquest conte.

“Realment és molt difícil que algú que sigui de fora faci un bon text en pallarès”, reconeix l’Eva sobre la gran feina que va fer la Marta. Una tasca difícil que va ser possible gràcies a l’amor cap a la seva neta. 

L’autora del conte havia passat temporades al Pallars des que era petita, però mai hi ha viscut ni après el dialecte. Però la seva filla es va casar amb un pallarès i el seu vincle amb aquest territori es va enfortir, sobretot quan va arribar al món la seva neta, ara fa gairebé tres anys.

A les trobades familiars amb la família del seu gendre, la Marta va adonar-se que li costava molt seguir una conversa en pallarès i va pensar que quan la seva neta fos una mica més gran parlaria tan de pressa com la família del pare i no l'entendria.  

“Ella va ser el motiu. Jo vull que quan sigui una mica més gran m’entengui. O, més bé, entendre-la jo a ella”, ens ha explicat sobre el motiu principal pel qual va decidir estudiar pallarès.

Aquesta motivació es va ajuntar amb l’arribada de la pandèmia i el confinament “en un pis de trenta metres quadrats”. Aleshores la filla de la Marta va assabentar-se que Cambuleta organitzava aquest concurs i va motivar a la mare, mestra de professió, a què escrivís un conte per la seva neta en pallarès.

"Va ser com fer un trencaclosques"

“Vaig començar a buscar treballs de recerca que hi ha a internet, vaig recopilar vocabulari i em vaig mirar la gramàtica i la fonologia”, recorda l’autora de L'Aurellut sobre el procés de redactar el conte en un dialecte que no coneixia. “Vaig anar escrivint el conte paraula per paraula. Va ser com fer un trencaclosques. Una experiència molt interessant”, afegeix.  

Ella va escriure la narració amb l’objectiu d’aprendre pallarès i no pensava que guanyaria. Ara, amb el conte ja a les llibreries, es mostra molt contenta amb la feina feta: “Em sento molt satisfeta, perquè hagués sigut molt més fàcil passar-li al meu gendre escrit en català i demanar-li que el traduís ell. Però l’objectiu era acostar-me jo a la llengua i escriure el conte va ser l’excusa”.

De la neta a l’àvia

Normalment els nets aprenen el lèxic del pallarès escoltant als avis, però en aquest cas ha sigut al revés. L’àvia ha sigut qui ha volgut apropar-se a la parla de la neta. Després de passar dos mesos confinada aprenent pallarès i escrivint el conte, ara la Marta entén més que mai la importància de cuidar els dialectes.

“Són les nostres arrels i les arrels no les podem perdre. Jo penso que són parles que ens identifiquen, igual que el català. L’hem de preservar perquè és el nostre patrimoni i és el millor patrimoni que tenim, perquè aquest no es perd, no com els diners que avui els guanyes i demà els pots perdre. L’hem de preservar i l’hem de respectar, sobretot”, ens ha recordat.