Quan Laura Vila Kremer va parlar amb Raquel Loscos i Víctor Ramírez sobre la seva intersexualitat, no s'imaginava que aquesta seria el motor perquè totes tres fessin confluir energies i coneixements en la creació d'un col·lectiu.

S’havien fet amigues als 18 anys estudiant comunicació audiovisual, però després cadascuna es va especialitzar en un àmbit diferent: interpretació, dramatúrgia i història de l’art. Així, tot i amb un caire clarament social, el que acabarien formant no podia ser una altra cosa que un col·lectiu artístic.

La idea era gestar la seva primera obra amb calma, però aviat van proposar-les participar al Cabaret Trans amb una micropeça de teatre sobre intersexualitats. Laura Vila i Raquel Loscos expliquen què va passar abans i després d’aquest episodi.

A què fa referència el nom del vostre col·lectiu?

Laura Vila Kremer: 'Que no salga de aquí' són les paraules que em va dir la metgessa quan em va donar el diagnòstic als 17 anys. Hi ha molts tipus d’intersexualitats, però, desgraciadament, encara passen totes per diagnòstic mèdic. A vegades durant la infància o, com en el meu cas, a l’adolescència.

Laura Vila Kremer: “La terminologia em va marcar, però no tant com la recepta de silenci que l’acompanyava”.

La terminologia em va marcar, però no tant com la recepta de silenci que l’acompanyava. Vam decidir posar-nos aquest nom perquè ens semblava molt polític.

La vostra primera obra, amb Cabaret Trans, també va titular-se 'Que no salga de aquí'.

L. V. K.: Sí. Es tractava d’un fals reality show en què una persona vol parlar de la seva intersexualitat, mentre la conductora del programa intenta amagar-ho tota l’estona. Era una comèdia àcida i molt pedagògica alhora. Necessària, perquè la majoria de persones tenen una idea molt desdibuixada del que són les intersexualitats, però que ens va deixar amb ganes d’explicar molts més matisos.

Matisos que heu tractat a l’obra 'Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig'...

L. V. K.: Sí. Aquí ja entrem al tema més important. Les intersexualitats són, en realitat, el camí que hem agafat per parlar de com es codifica el nostre desig, de com el sistema ens marca qui és o no desitjable.

De moment, l’hem estrenat a Tàrrega i a Pamplona. Vam haver d’aturar-nos perquè vaig patir un accident, però tornem al juliol amb moltes ganes de donar-li el recorregut que es mereix. A més, acabem de rebre el Premi de la Crítica al millor espectacle de Noves Tendències.

L'ús de la paraula hermafrodita també és polític?

Raquel Loscos: Sí. L’activisme intersex als Estats Units dels 90 ja feia això de reapropiar-se d’aquesta paraula. Aquí, a l'Estat espanyol, s’ha convertit en un terme profundament vexatori. Però, en realitat, quan parles d’intersexualitat ningú entén de què va la cosa fins que ho expliques i et diuen: “Ah, sí, hermafrodites...”

Aquest projecte es va gestar en plena pandèmia...

L. V. K.: Efectivament. A més, va ser llavors quan va esclatar la notícia que hi havia material fèrtil en molts dels testicles i gònades que ens havien extirpat a persones intersex. Més enllà de fer-nos pensar en el dret reproductiu, ens va fer preguntar-nos: i què passaria si ens reproduíssim les persones intersex? Allò va ser la llavor de l’obra.

R. L.: El projecte té molta taula darrere, perquè ens semblava molt important tenir en compte tothom qui ens havia d’escoltar. Per això hem tingut molta cura amb quines coses dèiem i amb com les dèiem. Una d’aquestes coses és, per exemple, el concepte 'sortir de l'armari'. Perquè... i si alguna persona no vol sortir? I si prefereix militar des de la foscor? I si no està preparada per a res? I si només vol compartir aquesta vivència però sense dir qui és?

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de Que No Salga De Aquí (@colectivoquenosalgadeaqui)

Algunes persones van compartir les seves vivències amb vosaltres en el reclutament de testimonis que vau dur a terme. Com va ser aquest procés?

R. L.: Va ser molt bonic. Volíem que l'obra fos col·lectiva, per això vam decidir fer un recull de veus intersex (a través d’una crida per xarxes) que ens va permetre donar-li forma al que volíem explicar i començar a treballar amb les compositores del paisatge visual i sonor.

El recull constava d'un qüestionari on preguntàvem no només per les històries personals de la gent, sinó també per les seves experiències vitals a través dels sentits. Algunes de les persones participants van arribar a formar part de l'obra d’una manera més presencial... Tothom estava molt feliç de poder fer-ho.

Diríeu que feu activisme intersex a través de l'art?

L. V. K.: L'activisme és una de les tres potes sobre les quals treballem (a part del teatre i la història de l’art). El nostre activisme té poca història a l'Estat espanyol. Va començar centrant-se en l'àmbit mèdic, però es feia de portes cap endins pel gran estigma que sempre hi ha hagut. I aquesta és precisament una de les majors violències que patim: el silenci.

Laura Vila Kremer: “Les persones intersex estem orfes de referents i de relats sobre els nostres cossos”.

Per culpa d'això, les persones intersex estem orfes de referents i de relats sobre els nostres cossos. Quan a mi em van donar el diagnòstic, vaig haver de buscar a internet... i no vaig trobar un relat gens amable. Amb el temps m’he adonat que això ens passa en general a les persones intersex. Per això creiem que sí, que fem activisme, ja que per fi estem parlant d’això i trobant-nos entre nosaltres.

Amb quines reaccions us heu trobat entre el públic?

R. L.: A la sortida sempre ve algú a compartir alguna cosa amb nosaltres, ja que l'obra aconsegueix tocar molts botons. A més, tot i ser una obra sobre experiències intersex, també vam aconseguir interpel·lar el públic no intersex. És en aquell moment quan t'adones que el sistema és rígid per a tots els cossos.

Per a nosaltres això era molt important. De fet, des de l'inici del procés de creació, vam plantejar com un dels nostres objectius interpel·lar tothom, tant les persones que trenquen amb el sistema sexe/gènere com les que no.

Plantegeu la construcció del desig. Què vol dir això?

L. V. K.: Plantegem la construcció del desig perquè sabem que, a través del silenci i de la violència social i mèdica, les persones intersexuals hem viscut vides en les quals se'ns ha fet sentir menys desitjables i menys capaces de desitjar.

Sabem que el desig no té res de natural perquè, quan tens una corporalitat que se surt de la norma, t'has d’enfrontar a l’autoreflexió i et planteges coses que potser a una altra persona ja li venen donades, com per exemple aquesta.

Confronteu, per tant, els discursos biologicistes.

L. V. K.: Les persones intersex ens sentim excloses i violentades davant d'aquests discursos que, a més de transfòbia, demostren molta interfòbia. Quan es diu que 'només' un 1,7% de la població és intersex per desacreditar-nos, jo em pregunto: Quanta gent intersex ha deixat d'anar al metge per por a patir violència, per exemple? Les xifres s'han d'agafar sempre amb pinces, perquè són relatives i trontollen fàcilment.

Laura Vila Kremer: “El que queda del binarisme són les ganes que es tinguin de seguir creient en ell”.

A més, no hi ha res com ficar-nos a l’armari mèdic per invisibilitzar-nos i patologitzar-nos. El nostre cos no és un diagnòstic, no cal reparar-lo, perquè les dues caixetes a les quals ens fiquen quan naixem (sexe femení i sexe masculí) són una construcció. El que queda del binarisme són les ganes que es tinguin de seguir creient en ell.

Quines demandes es fan des de l’activisme intersexual?

L. V. K.: Poques lleis autonòmiques parlen d’intersexualitat més enllà de la seva definició. Canàries, Andalusia o València han començat a fer-ho, però volem una llei LGTBIQ+ integral a tot l'Estat que ens tingui en compte, així com el dret a la integritat; dret a la informació, ja que més enllà de totes les violències i mutilacions que hem patit, està l’ocultació dels nostres expedients i diagnòstics; i dret a tenir referents diversos i plurals.

El que sens dubte no estem reclamant des de l’activisme en l’àmbit europeu i estatal és una tercera casella. Nosaltres no som un tercer sexe ni dos sexes alhora. El que volem és poder tenir l’autonomia dels nostres cossos i que ens tractin dignament.