Lluís Torrents: “Hem estat menystinguts, sobretot en comparació amb altres disciplines artístiques”

L’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) es va constituir l’any 2001, quan un grup de persones representants de diverses sales de concerts de Catalunya van decidir unir-se i lluitar per ser considerades com a equipaments culturals bàsics.

Lluís Torrents, el seu president actual, fa un repàs de la història de l’associació, dels seus objectius, de les seves demandes i de la situació que han viscut durant la pandèmia, així com una reflexió sobre la perspectiva de futur del sector.

Què és l’ASACC?

És l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya, que agrupa unes noranta sales de tot el país. La tipologia és molt diversa: des de sales grans com Apolo i Razzmatazz, que tenen llicència de sales de festes i espectacles, fins a petites amb una llicència d’equipament cultural i aforament per a menys de cent persones —on actuen artistes emergents i més alternatius.

També hi ha diversitat pel que fa al tipus de música, ja que agrupem sales on es toca jazz, flamenc, pop, rock, heavy metal; i pel que fa a la forma jurídica, com cooperatives, societats limitades (SL)...

Quan i com va néixer?

Fa aproximadament uns vint-i-dos anys, ens vam ajuntar persones d’unes quantes sales i vam decidir crear una associació. Sempre hem considerat que hem estat menystinguts, sobretot en comparació amb altres disciplines artístiques com poden ser el teatre o la dansa. En especial, pel que fa als ajuts de l’administració. Per aquest motiu, vam començar a treballar per tenir una interlocució vàlida amb l’administració que defensés els nostres drets com a col·lectiu.

Quin és el vostre objectiu principal?

Primerament, aconseguir el reconeixement d’activitat cultural per poder optar als ajuts de l’administració. Ja costa que la música sigui considerada cultura, però encara més si parlem de pop, rock, urbana... De fet, estem regulats per la normativa d’espectacles, que ens equipara a les activitats d’oci nocturn (bingos, cases de joc, clubs...). És cert que la majoria de sales de concert també són bars i discoteques, però a part són equipaments culturals de proximitat que aporten una programació continuada durant tot l’any. En segon lloc, volem que es millorin les condicions de treball que tenim.

Lluís Torrents: "Són equipaments culturals de proximitat que aporten una programació continuada durant tot l’any".

Ha millorat la situació gràcies a l’existència de l’ASACC?

Sí. Gràcies a això va començar a haver-hi ajuts, per exemple, per al manteniment de les infraestructures de les sales de concerts i per a la programació. Tot i això, encara tenim un nivell d’ajuts molt inferior al que té el teatre, per exemple. I ens sembla meravellós que el teatre rebi aquests ajuts, però el greuge és molt gran.

Això passa perquè el teatre es considera cultura en majúscules. La música, en canvi, depèn de quina. Els grans equipaments com el Liceu, l’Auditori i el Palau de la Música reben més de 14 milions d’euros cada any. En canvi, les noranta sales de concerts de l’ASACC amb prou feines reben un milió d’euros.

Hi ha classisme darrere de tot això?

Sí. La música clàssica es considera música culta. Es considera que té un valor cultural que s’ha de defensar, perquè a més a més no genera tants diners. En canvi, la música pop, rock... pot omplir estadis. Però està Bruce Springsteen i després estem la resta, que amb prou feines anem tirant.

Tampoc no em sembla malament que es destinin 14 milions d'euros a aquests tres grans equipaments, però la diferència no pot ser tan gran. Hem de trobar un punt d’equilibri, perquè a nosaltres també se’ns ha de donar suport.

Com heu aconseguit que la situació canviï?

Hem hagut de plorar molt. Cada vegada que ens reunim amb les administracions presentem dades i estadístiques sobre la programació que fem, l’activitat econòmica que tenim, els llocs de treball que generem, la nostra incidència en tot el país... Perquè s’adonin que la nostra feina també s’ha de valorar.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de ASACC (@asacc_salesconcerts)

Sobre el tema de què es considera cultura i què no, es va parlar molt durant la pandèmia...

De fet, durant la pandèmia va sortir una normativa que deia que els equipaments culturals podien obrir. S’esmentaven els teatres, els cinemes, les sales de concerts... però en realitat no podíem obrir, perquè només es referien als tres equipaments que hem dit abans. La resta estem lligats a l’oci nocturn. El problema és que si no muntes un bar o una discoteca, no pots viure de la música en aquest país.  

El percentatge dels nostres pressupostos que prové d’ajuts públics, abans de la pandèmia, estava entre un 1 i un 2%. A França és més d’un 60%. És a dir, que allà pots tenir una sala de concerts sense necessitat de muntar una discoteca. Aquí, en canvi, és necessari per poder pagar les despeses d’insonorització, equipament de so i llums, personal tècnic, producció, comunicació...

Malgrat això, hi ha hagut ajuts durant la pandèmia?

Durant la pandèmia s’han portat bé. També és cert que hem estat pressionant molt. El Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat, que és qui va acollir el sector de l’oci nocturn, va crear alguns ajuts. Però els ajuts reals i que ens han servit realment han arribat a través del Departament de Cultura de la Generalitat i l'Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. I això ha estat perquè fem música en directe. Per tant, la feina que hem fet durant vint-i-dos anys defensant aquest reconeixement, ha donat els seus fruits.

Què ha de fer una sala de concerts per formar part de l’ASACC?

Demanar la sol·licitud per ingressar a l’ASACC. Els estatuts demanen que això sigui ratificat per l’assemblea, però la gerència ja decideix qui pot entrar. S’ha de fer un mínim de trenta o quaranta concerts a l’any (i, si és una sala nova, ha de comprometre’s a fer-los). Es pot declinar la sol·licitud si no es compleix aquest requisit, o si la sala té algun tipus de pràctica amb la qual no estiguem d’acord, però crec que això no ha passat mai.

A diferència d’altres, funcionem de manera assembleària. La direcció està formada per la Carmen Zapata -que ha donat un impuls molt important a tot això-, l’Adriana, que és la responsable de comunicació, i jo que actualment soc el president.

Quins avantatges té pertànyer a l’associació?

Si soc políticament correcte, hauria de dir que en té molts: estàs assabentat de tot el que es fa, de les subvencions, intentem assessorar-te... però jo sempre dic: si busques avantatges que afectin positivament la teva butxaca, millor no t’hi fiquis, perquè no va d’això. Ens ajuntem per un bé comú i per defensar els nostres interessos com a col·lectiu. La nostra feina no és retribuïda (a excepció de la de la Carmen i l’Ariadna).

Com veus el futur?

Crec que hem viscut en una mena de bombolla al nostre sector després de la pandèmia, perquè hem tingut un excés d’oferta i demanda. L’equilibri que teníem abans s’ha trencat, i no crec que es recuperi en un any.

Lluís Torrents: “Crec que hem viscut en una mena de bombolla al nostre sector després de la pandèmia”.

Té pinta que a partir del setembre tot s’anirà desinflant i que a principis del 2023 estarem fotuts. Però jo tinc la sensació que tampoc no serà catastròfic i que, si ens n’hem sortit després de dos anys tancats, també ho farem d’això.