Manuel Delgado (Barcelona, 1956) és un dels antropòlegs de capçalera del nostre país. Ha investigat l’espai urbà, el conflicte o la cultura popular, entre molts altres temes. Pel catedràtic universitari les tradicions comparteixen una característica “algú autoritzat les ha de definir com a tradicions”.

Les tradicions, explica l’antropòleg, volen representar alguna cosa antiga, que ja no existeix, o bé “són un look, una imatge”. La barretina, el foc, l’ús d’animals o els estereotips de gènere elements que han marcat, i marquen encara, les festes tradicionals del Principat.

Què defineix les tradicions catalanes?

El títol de tradició cal definir-lo a partir del temps que fa que se celebra. Totes les tradicions són, per definició, inventades. Perquè si no implicaria creure que existeixen les tradicions naturals. Totes han vingut de fora, totalment o parcial.

Definir la seva tradició en tant que catalanes, a partir d’un pedigrí, és completament arbitrari. No es pot definir. És arbitrari, una tradició només depèn que algú, diguem-ne que autoritzat, la defineixi com tradició.

Quant de temps ha de passar per ser tradició, doncs?

La portada d’un diari el dia de la Mercè de l’any 1996 deia: “Encesa de la tradicional porta de l’infern” i era el primer cop que s’encenia. És només una posada en escena. Posem per exemple que qualsevol cosa feta amb la barretina ja és tradició catalana.

Vaja.

A Catalunya els bous han rebut un blindatge institucional. Només han permès que existeixin en tant que forma tradicional. Era una manera subtil d’impedir que els correbous s’expandissin i no es fessin allà on no era tradicional. Paradoxalment, entitats de llocs on ara no es feien correbous han pogut recuperar aquesta festa en acreditar amb fotos que se celebraven fa cent anys.

La fira d’abril és tradicional, fa molts anys que se celebra. Les festes alternatives tenen una tradició que moltes vegades és més dilatada que justament les festes que prenen com a originals.

La violència masclista fa molt de temps que està instal·lada a Catalunya. És una tradició catalana?

Una tradició dona un aire idiosincràtic i fa singular a un territori. Cap societat es pot enorgullir de la violència masclista. La tradició dona singularitat. Tradició és el que els especialistes en tradició defineixen com a tradició. Les institucions han de donar el títol, sinó no ho és.

Doncs molts activistes antiracistes es queixen cada any dels patges pintats de negre a les cavalcades, i encara és una tradició.

Hi ha un discurs que diu que cal purificar les festes de la seva correcció política. Això passa a aquesta festa i a qualsevol. La Patum, per exemple, és una festa de moros i cristians, i no és políticament correcta.

A part de la sardana o els castellers, que semblen més igualitàries, la resta han de ser purgades de les seves impureses. Les tradicions han de reflectir, per força, valors tradicionals. Si aquests valors estan en crisi o són impugnats passaran a ser políticament incorrectes. O s’adapten, que també és una característica de les tradicions: adaptar-se als temps, canviar.

Algun exemple?

Les festes que remeten a una visió dels sexes clara i inequívoca també ha de canviar. El Pi de Centelles, per exemple, on les dones fan de pubilles i els homes tallen el pi. Això ha de canviar.

Aquesta és la paradoxa de qualsevol cosa que es pugui presentar com a tradicional. Perquè o bé desmenteix la seva tradició o bé perquè respon a un ‘look’, a una estètica: representa un país que ha canviat.

Per tant, una tradició és conservadora, és el contrari d’una revolta?

Les revolucions tenen també la seva història. El nostre grup de recerca sobre cultura popular i conflicte es va estrenar amb un estudi sobre les barricades: ‘Carrer festa i revolta’. Hi explicàvem que les formes d’apropiació festiva del carrer són les mateixes que les de l‘apropiació insolent.

A Barcelona els contenidors en flames serien una expressió eloqüent de com és el nostre poble. La imatge que les tradicions han de ser amables és una caricatura, una revolta és ben nostrada. Les barricades són una tradició catalana, entès com a expressió íntima d’un poble. Tindríem una llista amplíssima de tradicions relacionades amb la rauxa.

Quines?

Totes les festes il·lustren la rauxa. No crec que hi hagi tradicions on no es cremi, destrueixi o mati simbòlicament a algú. Les festes són vehements. Una guerra de caramels és una guerra. L’enfrontament entre blaus i blancs a Granollers és una guerra. Els capgrossos i els gegants escenifiquen relacions de classe. Les tradicions són un ‘look’ però incorporen el conflicte, no hi ha festes pacífiques.

Quin és el paper del teixit associatiu en el manteniment de les tradicions?

Justament garanteix la tradició amb el suport dels ajuntaments. Però això implica la distorsió de la festa. Les festes deixen de ser espontànies i populars per passar a dependre de les institucions que les garanteixen.

De totes maneres sense associacions no es mantenen les tradicions. És el cas de les fogueres de sant Joan, on hi ha molta gent que les defensa però, si no hi ha entitats l’ajuntament no té amb qui seure a dialogar.